Petita crònica de l’ascens als cels de Damià Oliver

Divendres, vint-i-cinc de maig del 2018, Claustre de Sant Domingo de Pollença. Un predicador de la bellesa de les coses quotidianes, amb més cabellera que barba, surt tot sol, únicament acompanyat de la seva inseparable guitarra, disposat a iniciar la seva prèdica. Els adeptes, cal dir, ja hi érem presents, car Damià no és precisament un nouvingut sobre els escenaris, sinó que poc a poquet, passeta a passeta, s’ha anat guanyant el seu lloc en el panorama musical.

Així doncs, com dèiem, tots els presents es van acostant, en cos i ànima, a la intimitat de Damià Oliver, que anomena, simplement, “El meu racó”, cridats per un xiulet deliciós. I l’inici de l’ascens als cels no es fa esperar. Ben viat apareixen en escena els dos arcàngels que faran volar el cantautor com mai: Pep Toni Álvarez, guitarra elèctrica, tranquil, plàcid, i Fèlix von Harnack, teclats, sintetitzadors, ordinadors, alt, xerraire, incommensurable. Dos músics pollencins que, per una nit, han abandonat la terra dels ritmes sincopats (o no?), per estendre les seves ales. Un “Far” i un “Dibuix” ho corroboren, amb notes que et poden fer pensar en Mike Oldfield, per exemple. El vespre és fresquet, no “Fa calor”, precisament, encara que qui escriu aquesta atabalada crònica nota una escalforeta cada volta que sent la lira de la tornada, que el transporta a aquell mateix espai, a l’única i llegendària actuació del duet Mordala, tal vegada perquè era l’encarregat de fer-la sonar. Aviat, a tot Déu, mai millor dit, li entra la ballera amb unes “Bicicletes” boges, amb “Cavalls” que canten i neden.

I, si hi ha arcàngels, no hi poden faltar el àngels. Angelets, concretament, serafins arribats de l’escola Joan Mas de Pollença que constaten, un cop més, que aquest és un ascens als cels en tota regla, amb un exèrcit diví del qual Oliver n’és l’alè, ben igual que David Carabén quan, al capdavant de Mishima, es transforma en guspira, estel o carícia. Un cel decorat amb “Jardineres”, això sí, cantades meravellosament per aquests infants una vegada han perdut la vergonya. Arriba, aleshores, el que podria ser el moment culminant d’aquest ascens. Ja som al cel, visible a través dels núvols que creuen el Claustre. Però és hora de tocar els estels amb les mans. Amb “Calius”, sembla que un, de forma inconscient, comença a enlairar-se, lentament, del seu seient, com en una odissea espacial davidbowieana.

Això no obstant, Damià Oliver es troba en un diàleg constant entre allò diví i allò mundanal, i és hora de tocar de peus a terra. El “Sr. Salat” camina cap a “En Pere i na Mercè”, que no s’equivoquen, i ho fa a bon ritme, frenètic gairebé, i provoca que el cantant, a la cresta d’una onada pop-folk, surti del seu xiuxiueig característic, cosa que el cronista, humilment, pensa que hauria de fer més sovint, per desplegar un torrent de veu, com quan el torrent de Ternelles s’ajunta amb el de la Vall d’en March i no tenen aturall. Ara bé, aquest torrent no desemboca a la Gola, sinó a “Capellans”, quan sona el hit indiscutible del pollencí.

Ja hem aterrat, és hora de què el públic comenci a pensar en acomiadar-se, mal que li pesi. Fer-ho a ritme de reggae, en una platja caribenya, amb un daikiri a la mà, no és mala idea. Després de tot, “no hi ha més paradisos que els terrenals”, com deia una camiseta. 

“Din don”.

El jove Muguruza

No volia acabar el setembre amb tan sols una entrada al blog, quan se suposa que és un mes més procliu per escriure que no l'agost, però vaja, finalment s'ha allargat fins entrat l'octubre.

I pensant sobre què havia d'escriure, m'era inevitable plantejar la possibilitat de retre un petit homenatge al recentment traspassat José Antonio Labordeta, però m'ha semblat massa insignificant el poc que jo podia oferir quan se n'han fet de molt interessants.

M'ha semblat més adequat desenvolupar un post que feia estona que tenia en ment. Es tracta de reivindicar la figura d'un altre músic i, segons el meu parer, autor de lletres precioses. Es tracta d'Iñigo Muguruza, el germà petit d'un dels grans gurús de Rock Radical Basc Fermin Muguruza.

Iñigo acompanyà el seu germà en les dues principals bandes d'aquest moviment, tocant el baix a Kortatu (1984 - 1988), convertint-se en els principals introductors de l'ska a la Península, i passant a la guitarra amb Negu Gorriak (1990 - 1996). Va ser just abans de la dissolució d'aquest darrer grup que Iñigo s'ajuntà amb el seu altre germà Jabier, el gran dels Mugurza i que també té una molt interessant trajectòria com a cantautor ben digna de ser ressenyada, per crear Joxe Ripiau, banda que no va tenir el reconeixement merescut a Euskal Herria, però que seria molt ben acollida entre els catalans.

Per donar sortida a la seva passió per la música d'arrel llatina, Joxe Ripiau ens presentava una formació un tant peculiar: baix, acordió i bombo i güiro, als que s'hi afegiria un trombó Una curiosa combinació d'instruments que ens oferia un so molt càlid, ideal per mesclar cúmbia amb reggae o blues i que ens oferí, després del primerenc Positive bomb (1996), uns discs que ens captivarien des del primer moment: Karpe diem (1997), Paradisu zinema (1998) -amb cada cançó dedicada a pel·lícules com Casablanca, o Los olvidados o Sospechosos habituales- o el darrer, Bizitza triste eta ederra (2000). Personalment, d'aquesta època me qued amb la cançó "Paradisu zinema" del disc Karpe diem, que em va enamorar pràcticament a l'instant i que podríem traduir més o menys d'aquesta manera:

Quan encara érem xics
ens reprimiren la tendresa,
ens tallaren aquesta part
de la pel·lícula, de xics.

Al Cinema Paradís ens veurem,
aquest lloc
"és fet del mateix material
amb què són forjats els somnis."
Al Cinema Paradís ens veurem,
"els alemanys vestits de gris i tu de blau."

Però encara no és tard
per fer-li un lloc a la tendresa,
cal que recuperem les besades
llençades al poal del fems, amor meu.

Ja fos per l'inesperat poc acolliment de Joxe Ripiau per part del públic basc, ja fos per l'enyorament del hardcore dels inicis, Joxe Ripiau acabà desfet i Iñigo tornaria a canviar el baix per la guitarra per formar ara el grup Sagarroi. Meatzaldea (2001) i Euria ari duela (2003) són dos discs rodons de hardcore i ska amb trombó amb influències des dels Skatalites a Fugazi o els Pixies, mentre que els darrers, Tolosa (2004), Baleike (2007) i Haikua (2009) -musicació de poemes haikus- han demostrat un retorn als ritmes més ballables i caribenys. Una carrera musical interessantíssima desgraciadament massa a l'ombra de la de Fermin.

Bull la sang

Amb motiu del Campus d'estudiants internacionals de llengua catalana vaig poder gaudir, al teatre d'Artà, per tercera vegada -i en gaudiria totes les que féssin falta- de l'espectacle Cançons Republicanes i després de tota l'onada d'estantís espanyolisme viscut les darreres setmanes, he trobat d'allò més adequat destacar-ho. Per un resum de l'espectacle-disc, transcric un articles que vaig escriure per L'Accent quan va aparèixer el disc:

"El passat dia 15 de desembre va tenir lloc a la Facultat de Magisteri de la Universitat de les Illes Balears la presentació de Cançons republicanes (Blau/DiscMedi, 2008), el darrer disc de Biel Majoral. Aquest disc sorgeix de l’espectacle impulsat per l’Associació per a la Memòria Històrica de Mallorca que els autors han anat presentant els darrers mesos arreu de l’illa de Mallorca i a la Universitat d’estiu de Prada de Conflent.

En aquest disc, acompanyat de la formació que l’acompanya habitualment, així com dels recitadors Antònia Font i Antoni Artigues, Majoral fa un repàs als poetes compromesos que, des dels inicis de la Guerra Civil fins al final de la Dictadura, amb les seves lletres feren front al règim franquista i recolzaren la causa republicana. Per fer-ho, se centra en la història personal de Pere Capellà, un mestre algaidí que estudià a Barcelona en temps de la República i amb el nou règim hagué de fugir del seu poble i fer tot tipus de feina, però que mai abandonà les seves ànsies d’escriure per a la llibertat. Així, el disc repassa l’obra del mateix Pere Capellà (incloent-hi la cançó “Jo sóc català”, ja enregistrada anteriorment per Majoral i convertida en una de les seves cançons més populars), d’Agustí Bartra, Pere Quart, Màrius Torres, Miquel Forteza, Blai Bonet, Joan Brossa , Josep Palau i Fabre o el propi Majoral, així com diversos glosats populars. Musicalment, el disc és ben variat: hi podem trobar des de musicacions del mateix Majoral o els seus músics (“Cançons republicanes”, “La ciutat llunyana”, “L’Estel”), d’altres autors, com Ovidi Montllor (“Així arriben els vençuts”), Miguel Poveda (“Final!) o Loquillo (“Quin fred al cor, camarada), músiques populars com els Segadors (“Proclamació de la República Catalana”) o Bella Ciao (“Oli i més oli”) o fins i tot l’adaptació de la banda sonora de Il Padrino (“Judas i la primavera”).

A la presentació de dia 15 no hi faltaren les autoritats que han impulsat aquest disc, com el President del Govern Balear, Francesc Antich, o la rectora de la UIB, Montserrat Cases. Biel Majoral, Antoni Artigues, Antònia Font, Delfí Mulet i la resta de músics oferiren una selecció de les peces més emblemàtiques del disc. L’aula magna de l’edifici Guillem Cifre de Colonya s’animà tant que el cantant algaidí arribà a interpretar cançons del seu repertori que no és troben al disc, com “Que té aquesta terra nostra”, una de les més populars i reivindicatives. Al final es convidà a tots als assistents a berenar d’un tros de coca, un cocarroi i un glopet de vi."

A l'edició d'ahir, s'hi afegiren una "cançó de la rosa de paper" de n'Estellés i el "No ens fareu callar", d'Al Mayurqa, del meu (nostre) estomat i recordat Toni Roig. Aquesta fou escrita el 2007 i, com el propi Majoral va dir, és vergonyós que encara s'hagin d'escriure aquestes cançons.

Però acabaré amb una altra frase que va dir ahir en Majoral ahir: "estudiants de català d'arreu del món, vos heu trobat amb un poble viu. Viu i combatent." I si, vàrem sortir d'allà amb la sang que bullia.

Un st. Joan amb Bob Dylan

És tard, estic cansat i no tenc ganes d'escriure massa, però aquest concert se mereix una entrada...

Tot i això, per una bona crònica me remet als col·legues de Dies de carretera que també hi anaren.

Jo només vull xerrar breument de sensacions. Veure en directe (i amb bona companyia, també és important tenir-ho en compte) grans cançons com "Rainy day women #12 & 35" o "Just like a woman" va ser simplement genial.

Viure un "Like a Rolling Stone" va ser simplement espectacular, apoteòsic, sublim... i tot i la indignació d'alguns, escoltar una "Blowin' in the wind" totalment irreconeixible si no fos per la lletra de la tornada, personalment la considero una decisió totalment encertada, que són gairebé 50 anys cantant la mateixa cançó!

Cert que ens hagués agradat molt sentir "Knockin on Heaven's door", o "Hurricane", o "The times there are a-changin'", o "Mr. Tambourine man", cert, però també va ser molt bo descobrir temes nous, fins i tot sense conèixer cap tema ni un hagués estat un gran concert de country-rock per gaudir-ne plenament.

Finalment dir que a pesar de la ràbia que podria fer sentir no rebre cap "bona nit", ni cap "gràcies" per part del cantant, a mi no me sap greu. Ell és en Bob Dylan, i s'ho pot permetre.

The Skatalites, mig segle a ritme d'ska

Ara mateix fa una setmana, just a aquestes hores acabava el preciós concert dels Skatalites a la sala Apolo de Barcelona. Si bé és cert que els jamaicans han visitat sovint el Principat, aquest era la primera vegada que tenia ocasió de veure'ls... i va valer la pena.

Els Skatalites es van formar com a grup a la primera meitat dels anys 60 i van ser els encarregats de popularitzar un gènere alsehores marginat com l'ska, sobrevivint a un gran nombre de bandes que sorgiren després. Tot i que dels components originals tan sols en queden tres (el bateria Lloyd Knibb, el saxofonista Lester Sterling i la vocalista Doreen Shaffer), tots ells més vells que les meves padrines, els nous membres no tenen res més a envejar als seus predecessors que l'honor de ser fundadors d'aquesta mítica banda, ja que són músics excel·lents i porten el ritme sincopat dins les venes.

Així, a l'Apolo ens oferiren dues hores de ritme sense aturall, amb una primera part en la qual ja hi aparegueren clàssics com el "Guns of Navarone"; un moment intermig més tranquilet amb l'aparició de la veu femenina i el moment àlgid amb la versió de tot un clàssic d'uns altres dels grans de l'ska, el "Rudy, a message to you" dels Specials, una personal visió del famós "Rivers of Babylon" (tema que fa referència a uns psalms de la Bíblia en què apareixen els babilonis com a poble opressor del d'Israel, d'aquí l'equiparació entre Babylon i el "sistema imposat" en tota la cultura rastafari)... per encarar la recta final del concert amb el meu estimat "Phoenix City", corejat èpicament per tot el públic.

Un concert per no oblidar, vaja.

Les mans dels qui ens esperen

Cosa insòlita, neva al centre de Barcelona, davant la mar, fins al punt que la neu ha arribat a quallar (tot i que no crec que aguanti massa), al facebook ja hi han sortit grups i pàgines d'admiradors del tipus "jo també he viscut la nevada del 08/03/2010 a Barcelona".

8 de març... de què em sona aquesta data? Ah, si, és el dia de la dona treballadora, però sembla que la neu ens ho ha fet oblidar. El fred convida a no sortir de casa i, en realitat, cada dia hauria de ser el dia de la dona treballadora i malauradament no és així. Algú que segur que no ha oblidat aquesta simbòlica data és el company Cesk Freixas, el nou disc del qual vull aprofitar per recomanar en un dia tan casolà com aquest.

A La mà dels qui t'esperen (Temps Record, 2010), en Cesk dona una passa de gegant en la consolidació de la seva carrera musical després de l'exercici de maduració duit a terme amb El camí cap a nosaltres i s'ha convertit en un dels màxims exponents del panorama musical del país a l'hora de compaginar lluita i tendresa. Gràcies a ell hem comprès que aquests dos mots no són incompatibles. Cançons com "Jeunet, tu i els trens que no hem perdut" ens porten de viatge ("Des de la finestra d'aquest vagó que m'acull / veig com passa aquesta terra que és el trosset que més vull", la sensació d'escoltar-la dins un tren és molt agradable), un viatge arreu dels Països Catalans (de nou t'agraeixo aquesta consiència de Països, que tan sovint enyoram des de les Illes: "Tocar la mar un juliol / per la Marina, prop de Xàbia, / arribar a Eivissa aquell agost. / De Santa Eulàlia a Llucmajor, / Tramuntana és dir amor; / Amor, t'espero a Maó") i dels sentiments ("Tampoc sé quant hi ha de tu / en tot el que ara sóc; / cançons de Silvio, / diaris vells a l'estació").

Personalment, m'ha deixat entusiasmat "La petita rambla del Poble Sec", preciosa rumbeta dedicada a aquest barri barceloní que acull el cantant i que també he començat a conèixer darrerament.

Ens veim a La Bohème, on comença el carrer Blai!

Benvinguts al club

Alguns dels que llegiu habitualment aquest blog i me coneixeu, deveu saber (i si no, haurieu) que un dels meus grups musicals de capçalera ha estat, i és, Skalariak, grup d'ska-punk navarrès. I quan el teu grup de capçalera es troba en standby i el seu cantant decideix emprendre un nou projecte musical, el primer que fas és passar pena; no desitges que et caigui un mite.

En el cas de Juantxo, front-man d'Skalariak, aquesta nova empresa, The Kluba, ja des de bon principi, pel propi nom de la nova banda, denota una certa continuitat -recordem aquell llunyà Klub Ska, segon àlbum skalari. I, efectivament, el primer disc de The Kluba no abandona els ritmes a contra tempo, però aquesta vegada el so skatalític deixa de banda el vessant punk per endinsar-se en el curiós món del rockabilly dels anys 50 (pel que he pogut llegir, el català David Esterri, contrabaixista del nou grup, és un expert en el tema), afegint-se a la secció de vents un violí.

La primera audició me va ser una mica decebedora. El violí massa forçat, donant un toc celta que ja tenim molt vist. Les lletres tampoc són la genialitat a què ens tenia acostumats Juantxo, els falta tita.

Supòs que no som objectiu, però la veritat és que en les successives escoltes les cançons van entrant, són agradables, i no hem de deixar de banda que, per molts que els músics siguin experimentats, aquest és el primer disc que fan conjuntament. I pel que fa a la lletrística, és lògic que el d'Iruña vulgui cercar un camí diferent del que el conduïa per Skalariak, i li fa falta trobar-lo.

En fi, es tracta d'acceptar que ens trobam davant d'una cosa totalment nova i a la que cal donar un cert marge per veure com avança aquest nou projecte. Un petit avançament perquè pogueu opinar:

La música dels astres*

Sisa, Pau Riba, Joan Miquel Oliver... són una sèrie de cantautors catalans que sovint reben l'etiqueta de "galàctics", òbviament no per pertànyer al planter del Reial Madrid, sino perquè les seves lletres i músiques ens transporten a un món surrealista, celestial, que no toca de peus a terra, tot i que sobre això en tenc les meves reserves.

Un músic del qual he vist que de vegades reb aquesta etiqueta és Quimi Portet. No sabria dir si aquesta inclusió és del tot correcta o no (jo som més del parer que no), però del que no en tenc cap dubte és de què en Portet és un dels astres de la música catalana del moment, ja des que ens va sorprende amb aquella impactant "la Rambla".

Idò bé, l'astre acaba de publicar el seu nou dics, Viatge a Montserrat (Quisso Rècords/Música Global, 2009), on ens presenta catorze noves i impactants cançons. Un àlbum "escrit, interpretat, gravat, produït i mesclat per Q. Portet" (no exempt d'algunes col·laboracions).El disc comença amb un tema instrumental exquisitament titulat "Música per a cremar autobusos" i a partir d'aquí l'àlbum ens transporta per l'univers propi de Portet on no hi falten les habituals i peculiars cançons d'amor: "Mira que ets bonica excursionista amb els teus sabatots!/Mitja vida pujant les muntanyes, l'altra mitja baixant./M'agrada caminar al teu darrera amb gran concentració;/tot resseguint amb gràcia les carenes, (et) canto aquesta cançó". O bé: "Si fa bo, ho farem a la feixa,/si fa vent ho haurem de fer a redós/però si plou, amor, haurem de fer-ho/al Pavelló".

Tampoc hi falten petits homenatges a dues ciutats, Sabadell ("Sabadell, bell Parnàs que amb els ulls negats lloa el cantant:/si bemoll, mi, fa, sol... supositoris de clembuterol") i Barcelona ("Vull passejar amb tu per Barcelona/com fan els senyors i les senyores./Donem-nos la mà com bons amants;/anem a besar-nos pels terrats"), així com un cant d'amor a la terra gairebé digne del propi Pere Quart: "Adéu turons amics,/adéu rieres,/boscos d'alzines i de roures i fagedes./Munanyes del meu cor,/adéu estrelles,/adéu al mar pur de cristalls i de turqueses". A més d'altres petites genialitats: "Pampallugues, martingales;/seré el teu home del sac;/al parc hi ha un arbre nu que canta/"com un Lluís Llach"; "Què podem dir que en aquest món algú o altre no hagu dit?/Sense literatura no pot haver-hi amor".

Pel que fa a la qüestió musical, l'astre Quimi va acostant-se cada vegada més, als discs i no tant al directe, a l'esperit del cantautor amb la seva inseparable guitarra, tot i que sense perdre l'essència rockera. Les cançons sovint és mouen per registres i tempos molt propers, però de qualque manera saben com no fer-se repetitives.

Per acabar, dir que vaig tenir l'oportunitat d'assistir al concert de presentació del disc a Barcelona el passat dia 5 d'octubre a la sala Luz de Gas de Barcelona i que va ser simplement genial. Aquí si, amb unes intencions musicals d'allò més rockeres, acompanyat de tota una banda i donant corda a aquestes noves cançons sense deixar de banda alguns vells himnes com "Em trenques el cor" o "El meu hàmster va anar a Cuba", tot acompanyat d'un excel·lent sentit de l'humor.

En fi, aquesta ha estat la meva primera recomanació musical a aquest bloc. En deixaré aquí un petit tast, el primer vídeo, perquè en pogueu opinar:

*Títol d'una preciosa cançó del disc Cançoner electromagnètic