divendres, 24 de setembre de 2010

El jove Muguruza

No volia acabar el setembre amb tan sols una entrada al blog, quan se suposa que és un mes més procliu per escriure que no l'agost, però vaja, finalment s'ha allargat fins entrat l'octubre.

I pensant sobre què havia d'escriure, m'era inevitable plantejar la possibilitat de retre un petit homenatge al recentment traspassat José Antonio Labordeta, però m'ha semblat massa insignificant el poc que jo podia oferir quan se n'han fet de molt interessants.

M'ha semblat més adequat desenvolupar un post que feia estona que tenia en ment. Es tracta de reivindicar la figura d'un altre músic i, segons el meu parer, autor de lletres precioses. Es tracta d'Iñigo Muguruza, el germà petit d'un dels grans gurús de Rock Radical Basc Fermin Muguruza.

Iñigo acompanyà el seu germà en les dues principals bandes d'aquest moviment, tocant el baix a Kortatu (1984 - 1988), convertint-se en els principals introductors de l'ska a la Península, i passant a la guitarra amb Negu Gorriak (1990 - 1996). Va ser just abans de la dissolució d'aquest darrer grup que Iñigo s'ajuntà amb el seu altre germà Jabier, el gran dels Mugurza i que també té una molt interessant trajectòria com a cantautor ben digna de ser ressenyada, per crear Joxe Ripiau, banda que no va tenir el reconeixement merescut a Euskal Herria, però que seria molt ben acollida entre els catalans.

Per donar sortida a la seva passió per la música d'arrel llatina, Joxe Ripiau ens presentava una formació un tant peculiar: baix, acordió i bombo i güiro, als que s'hi afegiria un trombó Una curiosa combinació d'instruments que ens oferia un so molt càlid, ideal per mesclar cúmbia amb reggae o blues i que ens oferí, després del primerenc Positive bomb (1996), uns discs que ens captivarien des del primer moment: Karpe diem (1997), Paradisu zinema (1998) -amb cada cançó dedicada a pel·lícules com Casablanca, o Los olvidados o Sospechosos habituales- o el darrer, Bizitza triste eta ederra (2000). Personalment, d'aquesta època me qued amb la cançó "Paradisu zinema" del disc Karpe diem, que em va enamorar pràcticament a l'instant i que podríem traduir més o menys d'aquesta manera:

Quan encara érem xics
ens reprimiren la tendresa,
ens tallaren aquesta part
de la pel·lícula, de xics.

Al Cinema Paradís ens veurem,
aquest lloc
"és fet del mateix material
amb què són forjats els somnis."
Al Cinema Paradís ens veurem,
"els alemanys vestits de gris i tu de blau."

Però encara no és tard
per fer-li un lloc a la tendresa,
cal que recuperem les besades
llençades al poal del fems, amor meu.


Ja fos per l'inesperat poc acolliment de Joxe Ripiau per part del públic basc, ja fos per l'enyorament del hardcore dels inicis, Joxe Ripiau acabà desfet i Iñigo tornaria a canviar el baix per la guitarra per formar ara el grup Sagarroi. Meatzaldea (2001) i Euria ari duela (2003) són dos discs rodons de hardcore i ska amb trombó amb influències des dels Skatalites a Fugazi o els Pixies, mentre que els darrers, Tolosa (2004), Baleike (2007) i Haikua (2009) -musicació de poemes haikus- han demostrat un retorn als ritmes més ballables i caribenys. Una carrera musical interessantíssima desgraciadament massa a l'ombra de la de Fermin.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada