Aquest és un petit article que vaig escriure fa uns anys després de viatjar a Sardenya. Va sortir publicat al Punt Informatiu Pollença i m'ha semblat interessant recuperar-lo. Aquí va:
"Sardenya s’ha de conèixer. Una illa que és unes set vegades major que Mallorca però que té gairebé el mateix nombre d’habitants i on encara s’hi poden veure quilòmetres de costa verge, ja que de bon principi va saber aprofitar un turisme de qualitat no massificador.
Però un balear que visiti Sardenya també s’hi sentirà identificat culturalment. No només a l’Alguer, on la presència del català és cada vegada més anecdòtica, sinó també a Oristany, ciutat agermanada amb Ciutadella degut a unes festes amb cavalls semblants a les de Sant Joan, o la capital, Càller (Casteddu en bon sard), una ciutat impressionant que no s’ha de deixar de banda i que resulta estranyament familiar (encara que no tingui res a veure amb Palma)... Deu ser cosa de l’insularitat.
I tampoc cal deixar de banda les nuragues, que, encara que les més petites hi poden arribar a recordar, han estat erròniament comparades als nostres talaiots. Les nuragues són molt més grans, impressionants i monumentals i algunes poden arribar a recordar autèntics castells feudals.
Però si hi ha una zona realment fantàstica a Sardenya, aquesta és l’interior muntanyós, amb monuments naturals com el roc de Perda Liana, el massís del Gennargentu o infinits boscos d’arbosseres. És ben sabut que a moltes regions muntanyoses o aïllades els forasters no hi són benvinguts. Això mateix passa a aquesta zona de l’illa, a la qual els romans donaren el nom de Barbaja (terra de bàrbars). De fet, els romans establiren els seus enclaus comercials a les costes de l’ínsula i no en volgueren saber res d’aquells pastors incivilitzats i perillosos.
Doncs sembla que aquesta desconfiança cap a l’exterior s’ha perllongat fins als nostres dies, com si únicament s’haguessin canviat les fones per escopetes. Com es reflecteix al film Banditi di Orgòsolo (1961) del cineasta Vittorio de Seta, als pobles d’Oliena i Orgósolo hi havia una mitjana d’un assassinat cada dos mesos per qüestió d’herències, ramats... això a principis del segle XX! De fet, d’Orgósolo n’era natural Graziano Mesina, el Robin Hood sard, que a meitat de segle robava els rics i ho repartia als pobres fins que fou encarcellat. A més, tampoc hi faltaven els segrests, sobretot en temps de Postguerra.
Avui dia, però, els barbajans han trobat altres maneres de passar-se la ràbia. Una és disparar als senyals de trànsit, l’altra sorprèn una mica més: a Orgósolo, els carrers es troben plens de murals, gairebé sempre reivindicatius, potser només comparables als dels mexicans Rivera i companyia.
El primer mural aparegué el 1960 i avui dia encara se’n pinten per tots els pobles del voltant i, encara que molts es limiten a pintar floretes i pastorets, molts altres reflecteixen una denúncia social que a voltes sorprèn atès al suposat aïllament de la zona: la censura, la llibertat, la repressió als estudiants de Tian’anmen, les bombes nuclears o, també, la Guerra Civil espanyola.
Alguns dels murals d’Orgósolo són realment bells i fascinants, però també és realment fascinant pensar en el procés que s’ha portat a terme en el pas d’aquella violència clànica i mil·lenària a aquest art de carrer tan meravellós. S’ha de conèixer Sardenya."
