“I esdevenir. I sí, desobeir”
Carles Rebassa
“Sols el poble salva el poble”
KOP
27 d’octubre del
2017, 15:30h. El Parlament de Catalunya aprova la proclamació de la República.
Després d’un estatut d’autonomia trinxat de per tots costats a continuació de
ser aprovat en referèndum. Després de més d’una quinzena de negatives a la realització d’un referèndum pactat, de
mitja dècada de manifestacions pacíficament massives cada 11 de setembre amb un
milió i mig, dos milions de persones al carrer (només com a comparativa, en la
famosa Marxa sobre Washington en la qual Martin Luther King pronuncià el seu
famós “I have a dream” el 28 d’agost
de 1963, hi participaren unes 200.000 persones, una desena part!). Després
d’unir els Pirineus i el Delta de l’Ebre amb una cadena humana, d’una majoria
parlamentària sobiranista totalment legítima. Després de gairebé 1.000 persones
ferides per les porres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil quan només
intentaven introduir un paperet dins un recipient. Després de l’empresonament
injustificat dels Jordis, presidents de dues entitats totalment pacífiques, per
haver encapçalat una manifestació. Després de l’aprovació sense precedents de
la intervenció d’un govern legítim. I, sobretot, després de la nul·la capacitat
política mostrada per l’Estat espanyol.
Ara mateix, no
podem saber quin esdevenir tindrà aquesta república. Amb un govern
provisionalment semiexiliat i unes eleccions autonòmiques convocades per un
partit que governa Espanya però que a Catalunya no té ni un 10% dels vots, i
que segurament hauran de servir, com una clau de judo, per aprofitar la força
del contrari. En aquestes alçades, hi ha poques coses que no s’hagin dit sobre
el que ha passat fins ara, i tot el que es pugui dir sobre el que passarà és
pura especulació, més enllà del fet que què això encara no ha acabat. No
obstant, sent la necessitat de dir alguna cosa. Perquè Catalunya és la terra
que m’ha acollit i Barcelona la ciutat que estim. Perquè crec en la fraternitat
entre el poble català i el mallorquí. I, sobretot, perquè veig al meu voltant,
molta incomprensió sobre el que està passant. Per sort, almenys en el meu
entorn, són poques les persones intolerants que justifiquen la violència contra
un poble pacífic, que no volen saber res de la voluntat de la gent (els queponeentuDNIeh?). A aquests, ni aigua.
Però sí que veig molta gent, sobretot des de l’1 d’octubre (cal recordar les
colpidores imatges?), a qui no li agrada veure com actua la repressió, però no
comprenen per què les persones estan disposades a rebre tal quantitat de
garrotades, a ser ferits, a rebre multes, a anar a la presó quan tenen
famílies. Crec, humilment, que es cometen dos errors d’interpretació
principals, que no deixen d’anar lligats entre sí.
En primer lloc,
és un error pensar que la independència és una dèria de quatre dirigents
convergents per amagar els seus pedaços bruts i un aprofitament d’aquesta
situació per part d’Esquerra i la CUP, els independentistes de tota la vida. No
s’ha d’oblidar que aquesta majoria parlamentària independentista va ser votada
en unes eleccions autonòmiques per 1.966.508 persones (entre Junts pel Sí i la
CUP) amb un programa electoral plenament independentista. És a dir, si la gent
està disposada a sacrificar-se, no és perquè en Puigdemont les hi hagi enviat. Perquè
això que està passant a Catalunya no té res a veure amb persones concretes (com
vaig sentir dir fa pocs dies al politòleg Roger Buch, “a Catalunya, els noms propis ens els ventilam”) És perquè el poble ha decidit que vol
la independència, i la pròpia gent, de forma autoorganitzada, ha pres el carrer
i ha pres una decisió col·lectiva en forma de resistència pacífica. El que
estam vegent és l’empoderament popular (all
power to the people). Catalunya, dit d’altra manera, s’està
autodeterminant. Perquè el dret a l’autodeterminació no es demana, sinó que
s’exerceix. I aquesta és una sentència sorgida del debat acadèmic de les
universitats, no dels tribunals ni dels partits. Amb raó, la consigna estrella
aquestes setmanes ha estat “els carrers
seran sempre nostres”.
El segon error
interpretatiu és pensar que les ànsies d’independència de Catalunya responen a
la interpretació clàssica del nacionalisme català, de les seves aspiracions
històriques. És clar que hi ha tot un rerefons històric que ha portat des de la
Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta de 1715 fins a la situació
actual. Però el poble de Catalunya, ara mateix, no pensa en allò que un dia fou
(que si va estar separada de Castella, que si el Compromís de Casp va portar
una dinastia estrangera...), sinó que pensa en el futur, en allò que vol ser.
De la mateixa manera que l’independentisme actual no té tant per bandera
preservar la identitat catalana (és clar que un estat català haurà de vetllar per
la cultura i la llengua, només faltaria), sinó que té per bandera el benestar
de les persones, la sobirania plena en tots els seus àmbits (democràtica, econòmica,
territorial, energètica, alimentària, de gènere, i totes les que es vulguin). No
és casualitat que l’independentisme hagi esdevingut majoritari en plena crisi
econòmica. S’equivoquen, i molt, els membres del partit Ciutadans que utilitzen
la consigna de què els nacionalistes reparteixen carnets de català a qui ells
consideren (una consigna que he vist utilitzar des d’una antiga amistat de
facebook, que per cert, m’ha eliminat, aquesta és la seva tolerància, fins als
diputats al Parlament). Perquè català ho és tothom que ho vol ser i s’hi vol
sentir. Només així s’entén l’existència
de la plataforma Súmate, d’un David Fernández, un Gabriel Rufián, d’Antonio
Baños o d’un Albano-Dante Fachín. M’agrada pensar amb els meus antics
llogaters, un matrimoni preciós d’immigrants dels anys 60, ell castellà, ella
andalusa, establerts al barri de Gràcia. Ell xerra català, ella l’entén però no
n’amolla ni mitja. Tanmateix, em va quedar gravada la il·lusió de la seva cara
quan parlàvem del tram de la via del 2013 que ens havia tocat. “És clar que hi anirem. Ens hi jugam el
futur dels nostres néts”.
Un darrer apunt, gens objectiu. Qui vulgui comprendre
millor els catalans, que observi la seva actitud alegre i festiva. La seva
il·lusió davant cada passa donada. Els cants i danses, la seva poesia davant
els perills, davant el desconegut i les
pors que, sens dubte, hi són. Davant les cares rabioses i de pomes agres d’un stablishment polític i social al qual se
l’està destronant de la comoditat de l’hegemonia monocroma. Perquè els
catalans, i ho veig en totes les meves amistats, s’han fet seu el lema d’Emma
Goldman: “Si no es pot ballar, no és la
meva revolució”. Perquè tenen ben clar, com deia Estellés, que “no podran res contra un poble unit, alegre
i combatiu”. Que continuï el mambo!
