dilluns, 13 de desembre de 2010

The Wire


Si voleu una sèrie policíaca original, realista i que fugi de qualsevol èpica i heroïcisme, sense dubte és aquesta. The wire (Bajo escucha a l'Estat espanyol) ofereix, al llarg de cinc temporades, una visió ben detallada del treball policial contra la droga a la ciutat de Baltimore, estat de Maryland, costa Est. Que la productora en sigui HBO, la mateixa dels Soprano, ja diu molt.

Basant-se en en el tràfic de drogues, però amb tot de temes transversals: tràfic a l'engròs i també a la menuda, l'ascens i la caiguda dels grans gàngsters, política, prostitució, especulació en la construcció, sindicalisme, periodisme, situació dels joves, visions del treball policial... tot sense entrar més del necessari en les històries personals dels protagonistes, ni tan sols d'en McNulty, i fent-ho de manera molt encertada, amb uns guions fantàstics i assessorats per gent molt propera a la realitat del Baltimore autèntic. Fins i tot alguns actors han estat trets dels carrers de la ciutat, com la genial Snoop.

Els openings de les diferents temporades vénen acompanyats per diferents versions d'un mateix tema, "Way down in the hole"... per endolcir-vos les orelles, vos deix el de la segona, interpretat pel gran Tom Waits:


diumenge, 7 de novembre de 2010

"SUNT LACRIMAE RERUNT"

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerunt.

Ai, aquest "ai" és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejar parlant-nos en metàfores.
La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura
.

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
davant el somriure dels morts que se li fan propers.
Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
Davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres clivellen,
els fruiters regalimen goma.

JOAN VINYOLI

divendres, 24 de setembre de 2010

El jove Muguruza

No volia acabar el setembre amb tan sols una entrada al blog, quan se suposa que és un mes més procliu per escriure que no l'agost, però vaja, finalment s'ha allargat fins entrat l'octubre.

I pensant sobre què havia d'escriure, m'era inevitable plantejar la possibilitat de retre un petit homenatge al recentment traspassat José Antonio Labordeta, però m'ha semblat massa insignificant el poc que jo podia oferir quan se n'han fet de molt interessants.

M'ha semblat més adequat desenvolupar un post que feia estona que tenia en ment. Es tracta de reivindicar la figura d'un altre músic i, segons el meu parer, autor de lletres precioses. Es tracta d'Iñigo Muguruza, el germà petit d'un dels grans gurús de Rock Radical Basc Fermin Muguruza.

Iñigo acompanyà el seu germà en les dues principals bandes d'aquest moviment, tocant el baix a Kortatu (1984 - 1988), convertint-se en els principals introductors de l'ska a la Península, i passant a la guitarra amb Negu Gorriak (1990 - 1996). Va ser just abans de la dissolució d'aquest darrer grup que Iñigo s'ajuntà amb el seu altre germà Jabier, el gran dels Mugurza i que també té una molt interessant trajectòria com a cantautor ben digna de ser ressenyada, per crear Joxe Ripiau, banda que no va tenir el reconeixement merescut a Euskal Herria, però que seria molt ben acollida entre els catalans.

Per donar sortida a la seva passió per la música d'arrel llatina, Joxe Ripiau ens presentava una formació un tant peculiar: baix, acordió i bombo i güiro, als que s'hi afegiria un trombó Una curiosa combinació d'instruments que ens oferia un so molt càlid, ideal per mesclar cúmbia amb reggae o blues i que ens oferí, després del primerenc Positive bomb (1996), uns discs que ens captivarien des del primer moment: Karpe diem (1997), Paradisu zinema (1998) -amb cada cançó dedicada a pel·lícules com Casablanca, o Los olvidados o Sospechosos habituales- o el darrer, Bizitza triste eta ederra (2000). Personalment, d'aquesta època me qued amb la cançó "Paradisu zinema" del disc Karpe diem, que em va enamorar pràcticament a l'instant i que podríem traduir més o menys d'aquesta manera:

Quan encara érem xics
ens reprimiren la tendresa,
ens tallaren aquesta part
de la pel·lícula, de xics.

Al Cinema Paradís ens veurem,
aquest lloc
"és fet del mateix material
amb què són forjats els somnis."
Al Cinema Paradís ens veurem,
"els alemanys vestits de gris i tu de blau."

Però encara no és tard
per fer-li un lloc a la tendresa,
cal que recuperem les besades
llençades al poal del fems, amor meu.


Ja fos per l'inesperat poc acolliment de Joxe Ripiau per part del públic basc, ja fos per l'enyorament del hardcore dels inicis, Joxe Ripiau acabà desfet i Iñigo tornaria a canviar el baix per la guitarra per formar ara el grup Sagarroi. Meatzaldea (2001) i Euria ari duela (2003) són dos discs rodons de hardcore i ska amb trombó amb influències des dels Skatalites a Fugazi o els Pixies, mentre que els darrers, Tolosa (2004), Baleike (2007) i Haikua (2009) -musicació de poemes haikus- han demostrat un retorn als ritmes més ballables i caribenys. Una carrera musical interessantíssima desgraciadament massa a l'ombra de la de Fermin.







dissabte, 4 de setembre de 2010

Assumint la veu del poble

Com que aquest blog va més aviat curt d'idees, aprofit avui per actulitzar afegint-me a l'homenatge blogaire a Vicent Andrés Estellés en l'aniversari del seu naixement. Però en el meu petit i particular homenatge al poeta de l'horta valenciana, tan sols vos diré el que representa per jo.

Estellés és un dels principals poetes del nostre poble, i dic poble, no país ni nació, car és el mot que més utilitza ell, un mot del qual n'és molt conscient i que, en paraules seves, hem d'assumir. El poble i la seva veu.

Però Estellés també és el poeta dels amants, cantant un amor clar, senzill i entenedor, amb el que tots ens podem sentir perfectament identificats. De fet, Estellés és l'escriptor perfecte per començar-se a endinsar en un món sovint tan poc entenedor com el de la poesia. I l'hora de posar-vos-en un exemple en podria tria molts, però en tenc prou en obrir per la primera plana l'antologia que tenc a les mans per trobar-hi aquesta petita joia:

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cante l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cante l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban.

divendres, 20 d’agost de 2010

Angola

La història dels estats africans és especialment complicada i molt mala de resumir, però quan en comences a llegir alguna cosa i t'hi capfiques, se t'obre davant un món díficil, dur, però igualment fascinant.

Concretament el cas d'Angola és ben digne de ser conegut. Des de la colonització portuguesa entre finals del s. XV i principis del XVI, aquest territori farcit d'infinitats de pobles i tribus diferents va quedar unit per ser el principal focus d'exportació d'esclaus cap a les Amèriques. Així, la major part dels negres de Brasil, Cuba o la República Dominicana provenen d'aquest territori. Els portuguesos se n'en portaren el millor i hi dugueren el pitjor, convertint el territori de l'actual Angola en una immensa presó.

Seria cap a mitjan s. XX que es començaria a articular de forma seriosa una lluita anticolonialista.

D'una part, els poetes angolesos Viriato da Cruz, Agostinho Neto i Mário de Andrade formaren el moviment cultural Vamos Descobrir Angola, que acabaria desembocant en l'MPLA (Movimento Popular para a Libertaçâo de Angola), de caire socialista. Amb A. Neto al capdavant, aquest moviment, el 1961, iniciaria la lluita armada amb l'assalt a la presó de Luanda.

Per altra part, el 1958 neix l'UPA (Uniâo dos Povos de Angola), partit tribal dels bakongo que crida al racisme contra els no-bakongo, cometent assassinats a tort i a dret entre portuguesos, mulats i membres d'altres tribus. Poc després passarà a ser l'FNLA (Frente Nacional de Libertaçâo de Angola), liderat pel bakongo Holden Roberto, del qual se n'escindirà una nova formació trobal, l'UNITA (Uniâo Nacional para a Independência Total de Angola), de l'ovimbundu Jonas Savimbi.

L'any 1974, amb la Revolució dels Clavells i l'arribada de la democràcia a Portugal, es decideix posar fi al seu imperi colonial. La data de la independència d'Angola s'estableix per a l'11 de novembre del 1975 i qui tengui en el seu poder la capital governarà el nou Estat. És en aquest moment en què neix una cruenta guerra civil que enfrontarà l'MPLA amb l'FNLA-UNITA per fer-se amb el control d'aquest nou Estat, guerra que durarà fins l'any 2002 (si és que es pot considerar acabada).

I és també en aquests moments en què el periodista polonès Ryszard Kapuscinski es queda al país, quan la resta del món se n'aïlla, per oferir-nos un testimoni esfereïdor els inicis d'aquesta guerra.

Un dia més de vida
és un llibre que converteix el periodisme de guerra en un nou gènere literari. Des de darrera de les files de l'MPLA -Kapuscinski ve de la Polònia comunista, aquí no hi ha cap debat ideològic- se'ns mostra una visió tant impactant com real d'aquest món (diuen que sovint era una mica exagerat, però després de tot no deixa de ser literatura) amb moment tants durs com la notícia de la mort de Carlota o impactants com saber que la resistència de tota una capital com Luanda pot arribar a dependre tan sols de dues persones, el pilot de l'únic avió de l'MPLA i l'enginyer de la central d'aigües.

En fi, un llibre per ser llegit.

divendres, 6 d’agost de 2010

Va de cinema italià

Feia estona que tenia planejat aquest post, car les dues pel·lícules que recomanaré ja fa un temps que les tenc vistes, però entre la xafogor, la Patrona i altres herbes la cosa s'ha anat allargant... pot ser ha estat el fet d'haver llegit darrerament sobre la lamentable situació de l'esquerra italiana que m'hi hagi acabat de decidir.
Perquè aquestes dues pel·lícules estan ben relacionades amb el què ha estat l'esquerra política i el moviment obrer a Itàlia:

I CENTO PASSI

Aquesta pel·lícula és de les que s'ha de veure, de les que s'ha d'apuntar a l'agenda sí o sí. Tot i que pels que no sabem massa italià pot ser complicat. La versió més acceptable que he aconseguit era subtitulada en un castellà de Mèxic una mica terrible i a destemps. Tot i això val molt la pena.

El film ens explica de forma molt verídica la vida de Peppino Impastato (Cinisi, Sicília, 1948 - 1978), qui, a pesar de què la seva pròpia família en depengués directament, es va enfrontar a la màfia local, fundant un diari i una ràdio on denunciar els negocis brutsde Tano Badalamenti, que vivia just a cent passos de casa seva.

Fitxa tècnica:

Any: 2000
Direcció: Marco Tullio Giordana
Guió: Marco Tullio Giordana, Monica Zapelli, Claudio Fava
Repartiment: Luigi Lo Cascio, Tony Sperandeo, Ninni Bruschetta, Lucia Sardo

I COMPAGNI



La segona pel·lícula a recomanar, una mica més antiga, també val la pena de veure. Monicelli porta el tan admirat neorrealisme italià al món obrer, mostrant-mos quina devia ser la situació d'una fàbrica de Milà a principis del s. XX, la situació de les dones, els infants, els immigrants sicilians, l'actuació dels patrons... i un pobre i humil mestre, el genial Mastroianni, que vol donar educació a tota aquesta gent perquè pugui capgirar la seva prècaria vida.

Una curiositat: a veure si hi reconeixeu na Raffaela Carrà, a qui encara faltaven uns quants anys per venir a Pollença a grava el "Para hacer bien el amor hay que venir al sur".

Fitxa tècnica:

Any: 1963
Direcció: Mario Monicelli
Guió: Mario Monicelli, Age, Furio Scarpelli
Intèrprets: Marcello Mastroianni, Renato Salvatori, Annie Girardot, Folco Lulli...





dijous, 29 de juliol de 2010

Bull la sang

Amb motiu del Campus d'estudiants internacionals de llengua catalana vaig poder gaudir, al teatre d'Artà, per tercera vegada -i en gaudiria totes les que féssin falta- de l'espectacle Cançons Republicanes i després de tota l'onada d'estantís espanyolisme viscut les darreres setmanes, he trobat d'allò més adequat destacar-ho. Per un resum de l'espectacle-disc, transcric un articles que vaig escriure per L'Accent quan va aparèixer el disc:

"
El passat dia 15 de desembre va tenir lloc a la Facultat de Magisteri de la Universitat de les Illes Balears la presentació de Cançons republicanes (Blau/DiscMedi, 2008), el darrer disc de Biel Majoral. Aquest disc sorgeix de l’espectacle impulsat per l’Associació per a la Memòria Històrica de Mallorca que els autors han anat presentant els darrers mesos arreu de l’illa de Mallorca i a la Universitat d’estiu de Prada de Conflent.

En aquest disc, acompanyat de la formació que l’acompanya habitualment, així com dels recitadors Antònia Font i Antoni Artigues, Majoral fa un repàs als poetes compromesos que, des dels inicis de la Guerra Civil fins al final de la Dictadura, amb les seves lletres feren front al règim franquista i recolzaren la causa republicana. Per fer-ho, se centra en la història personal de Pere Capellà, un mestre algaidí que estudià a Barcelona en temps de la República i amb el nou règim hagué de fugir del seu poble i fer tot tipus de feina, però que mai abandonà les seves ànsies d’escriure per a la llibertat. Així, el disc repassa l’obra del mateix Pere Capellà (incloent-hi la cançó “Jo sóc català”, ja enregistrada anteriorment per Majoral i convertida en una de les seves cançons més populars), d’Agustí Bartra, Pere Quart, Màrius Torres, Miquel Forteza, Blai Bonet, Joan Brossa , Josep Palau i Fabre o el propi Majoral, així com diversos glosats populars. Musicalment, el disc és ben variat: hi podem trobar des de musicacions del mateix Majoral o els seus músics (“Cançons republicanes”, “La ciutat llunyana”, “L’Estel”), d’altres autors, com Ovidi Montllor (“Així arriben els vençuts”), Miguel Poveda (“Final!) o Loquillo (“Quin fred al cor, camarada), músiques populars com els Segadors (“Proclamació de la República Catalana”) o Bella Ciao (“Oli i més oli”) o fins i tot l’adaptació de la banda sonora de Il Padrino (“Judas i la primavera”).

A la presentació de dia 15 no hi faltaren les autoritats que han impulsat aquest disc, com el President del Govern Balear, Francesc Antich, o la rectora de la UIB, Montserrat Cases. Biel Majoral, Antoni Artigues, Antònia Font, Delfí Mulet i la resta de músics oferiren una selecció de les peces més emblemàtiques del disc. L’aula magna de l’edifici Guillem Cifre de Colonya s’animà tant que el cantant algaidí arribà a interpretar cançons del seu repertori que no és troben al disc, com “Que té aquesta terra nostra”, una de les més populars i reivindicatives. Al final es convidà a tots als assistents a berenar d’un tros de coca, un cocarroi i un glopet de vi."


A l'edició d'ahir, s'hi afegiren una "cançó de la rosa de paper" de n'Estellés i el "No ens fareu callar", d'Al Mayurqa, del meu (nostre) estomat i recordat Toni Roig. Aquesta fou escrita el 2007 i, com el propi Majoral va dir, és vergonyós que encara s'hagin d'escriure aquestes cançons.


Però acabaré amb una altra frase que va dir ahir en Majoral ahir: "estudiants de català d'arreu del món, vos heu trobat amb un poble viu. Viu i combatent." I si, vàrem sortir d'allà amb la sang que bullia.

dilluns, 12 de juliol de 2010

re-bateig

Abandonada Via Laietana, la zona de ningú entre el Gòtic i la Ribera barcelonina, l'evacuació cap al mar de l'Eixample, cal, en conseqüència, rebatejar aquest blog, car la referència geogràfica del títol ha perdut el seu sentit... Per cert, un comentari, més amunt de la Ribera, un gran descobriment ha estat la barriada d'antics pescadors de St. Pere de Barcelona, un lloc ple de racons preciosos.

El nou títol no tindrà una referència geogràfica, sinó a un moment del dia, la nit, el qual normalment, i sobretot en aquests dies en què la xafogor ens fa estar més endormiscats de l'habitual, sol ser el més propici per a l'escriptura del blog. Tal com diu Vicent Andrés Estellés: "No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble".

Tot i això, me fa l'efecte que durant l'estiu el blog no serà massa profitós, tanta xafogot fon les neurones... m'estimaria més, talment una rajada, quedar dins la mar, "ballant amb el ritme subtil de les corrents i les fases llunars" (o això deien en un reportatge)"

dilluns, 28 de juny de 2010

Un st. Joan amb Bob Dylan

És tard, estic cansat i no tenc ganes d'escriure massa, però aquest concert se mereix una entrada...

Tot i això, per una bona crònica me remet als col·legues de Dies de carretera que també hi anaren.

Jo només vull xerrar breument de sensacions. Veure en directe (i amb bona companyia, també és important tenir-ho en compte) grans cançons com "Rainy day women #12 & 35" o "Just like a woman" va ser simplement genial.

Viure un "Like a Rolling Stone" va ser simplement espectacular, apoteòsic, sublim... i tot i la indignació d'alguns, escoltar una "Blowin' in the wind" totalment irreconeixible si no fos per la lletra de la tornada, personalment la considero una decisió totalment encertada, que són gairebé 50 anys cantant la mateixa cançó!

Cert que ens hagués agradat molt sentir "Knockin on Heaven's door", o "Hurricane", o "The times there are a-changin'", o "Mr. Tambourine man", cert, però també va ser molt bo descobrir temes nous, fins i tot sense conèixer cap tema ni un hagués estat un gran concert de country-rock per gaudir-ne plenament.

Finalment dir que a pesar de la ràbia que podria fer sentir no rebre cap "bona nit", ni cap "gràcies" per part del cantant, a mi no me sap greu. Ell és en Bob Dylan, i s'ho pot permetre.

dijous, 27 de maig de 2010

Les incoherències de l'imperi del matoll


El sociòleg anglo-americà Michael Mann (atenció no confondre amb el director de pel·lícules com The last mohican o Heat) va escriure a finals de l'any 2003, en ple mandat "bushià", el llibre que avui vull recomanar, titulat en la versió castellana (editada per Paidós) El imperio incoherente. Estados Unidos y el nuevo orden internacional.

En aquesta obra se'ns fa una crítica ben completa a l'imperialisme nord-americà fent un desmuntatge estructural de l'aparell estatal dels Estats Units. I segurament la majoria dels que pogueu arribar a llegir això ja deveu estar ben convençuts dels desastres i barbaritats provocats per l'"Imperi" i potser alguns pensareu que ja no cal llegir-lo, però la veritat és que es tracta d'un llibre bo de llegir, entenidor i aclaridor i que ens dona bons arguments si un dia hem de defensar la nostra posició en algun debat de sobretaula.

Bé, intentaré resumir de manera molt breu i clara les idees principals de l'obra. En els primers capítols, Mann, com ja he comentat, fa un anàlisi dels aspecte més estructurals dels Estats Units de George Walker Bush (just hereu de son pare) i en treu a la llum les incoherències:

  • Exèrcit: ningú posa en dubte que els Estats Units són la primera potència militar mundial, però, en poques paraules, de què et serveix augmentar el nombre de caps nuclears quan ja en tens suficients per carregar-te el món? I no és l'únic que els té... per altra part, s'ha demostrat ineficaç davant formes de conflicte molt més pobres com la guerrilla i vulnerable al terrorisme (11-S).

  • Economia: els EUA, els principals abanderats del neoliberalisme al món... si, però tan sols quan els convé, car si algun país pobre desenvolupa un sector que pugui fer la més mínima competència a l'americà, aquest és el primer a engegar mesures proteccionistes i augmentar els aranzels a aquell producte, com el cas de la mel argentina.

  • Política: què dir? s'omplen la boca de democràcia però no dubten en recolzar règims totalitaris mentre els siguin aliats... també cal veure quina "democràcia" imposen als Estats ocupats. Mann cita sovint una frase de Tàcit destinada a l'Imperi romà: "Construeixen un desert i l'anomenen pau."


  • Ideologia: no hem de menysprear l'element fanàtic relgiós d'aquesta gent, uns vertaders creuats del segle XXI.
A continuació, tots aquests aspectes són exemplificats en l'actuació estat-unidenca (veig que la paraula és acceptada per l'IEC, i nord-americana no m'agrada... pobres canadencs i mexicans!) a les guerres d'Afganistan, Iraq i en l'actuació envers els estats "canalles": Corea del Nord, Iran, Cuba, Síria...

Aquest es un resum molt banal i superficial, però crec que serveix per fer-se'n una idea... personalment, un aspecte que m'ha deixat estorat és l'estupidesa i l'ineficàcia dels serveis d'intel·ligència dels EUA. En llistes oficials de grups terroristes, no hi ha cap tipus de diferenciació entre grups terroristes internacionals com Al Qaeda (que tenen en el punt de mira objectius civils americans) o grups locals immersos en lluites d'alliberament nacional (Palestina, Txetxènia, Catxemira...) que mai, o des de fa més de vint anys, no han atacat objectius civils amercians i s'els fica tots al mateix sac. Això només pot provocar que aquest grups locals s'acabin convertint en internacionals.

Mann fa la mateixa conclusió i preveu que el terrorisme no pot fer més que augmentar... certament, pocs mesos després de l'aparició del llibre va tenir lloc l'11-M de Madrid. El professor de la Universitat de Califòrnia no és imparcial, fa una crítica molt dura a gent amb noms i cognoms (Donald Rumsfeld, Dick Cheney, Paul Wolfowitz..), però això no vol dir que no sigui objectiu.

En fi, un llibre recomanable. Podem pensar que tota aquesta esquizofrènia política és troba en
standby amb Obama... o no.

dimarts, 18 de maig de 2010

The Skatalites, mig segle a ritme d'ska


Ara mateix fa una setmana, just a aquestes hores acabava el preciós concert dels Skatalites a la sala Apolo de Barcelona. Si bé és cert que els jamaicans han visitat sovint el Principat, aquest era la primera vegada que tenia ocasió de veure'ls... i va valer la pena.

Els Skatalites es van formar com a grup a la primera meitat dels anys 60 i van ser els encarregats de popularitzar un gènere alsehores marginat com l'ska, sobrevivint a un gran nombre de bandes que sorgiren després. Tot i que dels components originals tan sols en queden tres (el bateria Lloyd Knibb, el saxofonista Lester Sterling i la vocalista Doreen Shaffer), tots ells més vells que les meves padrines, els nous membres no tenen res més a envejar als seus predecessors que l'honor de ser fundadors d'aquesta mítica banda, ja que són músics excel·lents i porten el ritme sincopat dins les venes.

Així, a l'Apolo ens oferiren dues hores de ritme sense aturall, amb una primera part en la qual ja hi aparegueren clàssics com el "Guns of Navarone"; un moment intermig més tranquilet amb l'aparició de la veu femenina i el moment àlgid amb la versió de tot un clàssic d'uns altres dels grans de l'ska, el "Rudy, a message to you" dels Specials, una personal visió del famós "Rivers of Babylon" (tema que fa referència a uns psalms de la Bíblia en què apareixen els babilonis com a poble opressor del d'Israel, d'aquí l'equiparació entre Babylon i el "sistema imposat" en tota la cultura rastafari)... per encarar la recta final del concert amb el meu estimat "Phoenix City", corejat èpicament per tot el públic.

Un concert per no oblidar, vaja.

diumenge, 25 d’abril de 2010

Petita recomanació literària post-sant Jordi

Sens dubte, un dels poetes que més ha contrubït a acostar-me a la poesia ha estat el manacorí Miquel Àngel Riera, d'ençà que el vaig descobrir per casualitat en una exposició organitzada fa uns anys a la Concepció, a Ciutat.

Després d'haver llegit l'antologia apareguda en la col·lecció del Diari de Balears, molt recomanable per introduir-s'hi, i la novel·la Illa Flaubert, que bé es mereixieria un post sencer, va arribar a les meves mans el petit poemari Paràbola i clam de la cosa humana, editat originalment l'any 1974.

Aquest petit poemari, entenedor i bo de llegir, és el que vull recomanar. Al llarg dels tretze poemes que el conformen hi podem observar una claríssima evolució:

Riera, potser tot fent de predecessor del Bauçà que explotaria després, sembla que es vol aïllar de l'absurda societat que l'envolta, la dels darrers anys del règim feixista: "No poseu tant d'esment / a educar-me el so fins que no es noti gaire la meva escassa vocació d'animal domèstic."

Però Riera no té les coses tan clares ("(...) res ja m'és clar, no em dóna fam, ni em tempta: / tot ho veig boira, / i llim."), car sembla que el seu sentiment de pertinença a una comunitat, una comunitat oprimida, és massa gran: "Deixau-nos pastar el nostre pa, / després menjau-ne. / Ompliu-nos el carrer, però no el poble. / Contemplau el país / sense sagnar-lo. / Deixau-nos ser qui som."

I hi ha un fet que definitivament evitarà que el poeta s'aïlli de les altres persones, l'amor. Per a Riera, "el poema perfecte / és tocar pell humana".

divendres, 9 d’abril de 2010

Un petit passeig per l'Antiguitat

Amb el màster que estic cursant d'Història Antiga i Medieval hem fet una visita a les termes romanes de st. Boi de Llobregat, a 20 minuts de Barcelona agafant el Ferrocarril de la Generalitat a la Plaça d'Espanya.
Així, tan a prop del centre de la capital, podem fugir fàcilment de la urbanitat moderna i traslladar-no a aquestes termes, que pertanyien a una vil·la privada, i fer un recorregut imaginari a través de les diferents estances: el tepidarium, per començar el bany; el sudatorium, la sauna, vaja; el caldarium, per obrir tots els porus de la nostra pell amb aigua ben calenta i el frigidarium per esplaiar-nos amb una mica d'aigua gelada.

Com a Caldea, però en petit. És el bo de conservar els nostres jaciments.

I com que això ha quedat molt curt, deix el moment àlgid de la meva pel·lícula de romans preferida:





dilluns, 29 de març de 2010

Piccola Napoli


Encara no havia fet cap intervenció relacionada directament amb la política d'ençà que vaig obrir aquest blog i, en realitat, pel que fa a tota la trama de corrupció de la qual tots n'ensumàvem la ferum però que ara està sortint a la llum pública, ben poca cosa tenc a afegir-hi, els fets xerren per ells mateixos.

Però no deix de pensar en com em recorden tots aquests assumptes al sud d'Itàlia, però sense trons (per ara), deu ser cosa de la condició de mediterranis que compartim. Però el que està passant a Mallorca ja no és com a l'època d'en Canyelles, una cosa més folklòrica -que no vol dir més tolerable- que ens podria recordar als encantadors pagesos sicilians que un moment donant accediren a controlar certs canals de distribució de droga, no, el que s'està vegent em recorda molt més a la Nàpols que ens descriu Saviano, en què la merda ens envolta en el nostre dia a dia, des del paisatge que veim per la nostra finestra (i el seu subsòl!) fins a la roba que duim posada (si a València hi ha hagut trulls per temes tèxtils, aquí no en devem ser massa lluny)... I quan s'ha començat a destapar tot, tampoc han dubtat gens en acusar-se els uns als altres, que si en Nadal a na Munar, que si na Munar a la seva cunyada que si en Matas a no sé qui.

Bé, en realitat res d'això es nou, hem de recordar les famoses bregues entre Canamunts i Canavalls al s. XVII i altres no tant famoses, i aquí sí que hi havia sang. El que no hi devia haver eren pots de Cola-Cao.

En fi, a l'espera d'un Roberto Saviano mallorquí que ens conti amb tots els ets i uts que s'hi cou en tot aquest brou, me conform amb un Bonet de Sant Pere en el paper de Renato Carosone local.

dilluns, 8 de març de 2010

Les mans dels qui ens esperen


Cosa insòlita, neva al centre de Barcelona, davant la mar, fins al punt que la neu ha arribat a quallar (tot i que no crec que aguanti massa), al facebook ja hi han sortit grups i pàgines d'admiradors del tipus "jo també he viscut la nevada del 08/03/2010 a Barcelona".

8 de març... de què em sona aquesta data? Ah, si, és el dia de la dona treballadora, però sembla que la neu ens ho ha fet oblidar. El fred convida a no sortir de casa i, en realitat, cada dia hauria de ser el dia de la dona treballadora i malauradament no és així. Algú que segur que no ha oblidat aquesta simbòlica data és el company Cesk Freixas, el nou disc del qual vull aprofitar per recomanar en un dia tan casolà com aquest.

A La mà dels qui t'esperen (Temps Record, 2010), en Cesk dona una passa de gegant en la consolidació de la seva carrera musical després de l'exercici de maduració duit a terme amb El camí cap a nosaltres i s'ha convertit en un dels màxims exponents del panorama musical del país a l'hora de compaginar lluita i tendresa. Gràcies a ell hem comprès que aquests dos mots no són incompatibles. Cançons com "Jeunet, tu i els trens que no hem perdut" ens porten de viatge ("Des de la finestra d'aquest vagó que m'acull / veig com passa aquesta terra que és el trosset que més vull", la sensació d'escoltar-la dins un tren és molt agradable), un viatge arreu dels Països Catalans (de nou t'agraeixo aquesta consiència de Països, que tan sovint enyoram des de les Illes: "Tocar la mar un juliol / per la Marina, prop de Xàbia, / arribar a Eivissa aquell agost. / De Santa Eulàlia a Llucmajor, / Tramuntana és dir amor; / Amor, t'espero a Maó") i dels sentiments ("Tampoc sé quant hi ha de tu / en tot el que ara sóc; / cançons de Silvio, / diaris vells a l'estació").

Personalment, m'ha deixat entusiasmat "La petita rambla del Poble Sec", preciosa rumbeta dedicada a aquest barri barceloní que acull el cantant i que també he començat a conèixer darrerament.

Ens veim a La Bohème, on comença el carrer Blai!

dimarts, 16 de febrer de 2010

L'odi


L'odi. Per alguns ja és un clàssic, però jo encara la tenia pendent. L'odi i la impotència dels suburbis de París cansats dels abusos de la policia dels rics.
Per què no cercar una feina i anar tirant? Per què no acabar l'institut?
No és un cas de generació nini, és un cas de rebel·lió, pura i dura.

Fitxa tècnica:

Francia, 1995, 95 mins.
Director: Mathieu Kassovitz
Cast: Vincent Cassel, Hubert Kounde, Saïd Taghmaoui
Producer: Christophe Rossignon
Script: Mathieu Kassovitz
Camara: Pierre Aïm
Editor: Mathieu Kassovitz & Scott Stevenson

...i una més que possible banda sonora:


dissabte, 23 de gener de 2010

Els balears fa 2.000 anys

"Hi ha unes illes davant d'Ibèria anomenades pels grecs Gimnèsies, perquè els seus habitants van despullats durants l'estació de l'estiu, però ells i els romans les anomenen Balears pel fet que els seus nadius saben disparar millor que ningú grans pedres amb les seves fones. La Major d'aquestes és la més gran després de les set, Sicília, Sardenya, Xipre, Creta, Eubea, Cirnos i Lesbos i dista d'Ibèria un dia de navegació. La Menor s'estén cap a l'est, nodreix molts ramats i de tota mena, sobretot mules, d'una gran alçada i d'una gran força. Les dues illes tenen una bona terra que produeix fruits i una població de més de 30.000 habitants, però, dels productes per a menjar, no produeixen vi enlloc; per això també són en excés molt inclinats al vi, ja que escasseja entre ells; estan mancats totalment d'oli, i en preparen un amb el llentiscle, amb el qual, barrejat amb llard de porc, ungeixen els seus cossos.

Els balears són els homes més amants de les seves dones, i les valoren tant, que, quan algunes dones són raptades pels pirates que hi van, les rescaten donant tres o quatre homes per una sola dona. Viuen sota roques còncaves i, en llocs escarpats, fan unes galeries i, en general, fan molts llocs subterranis i hi viuen, de manera que aconsegueixen, a la vegada, el seu refugi i la seva seguretat.

No usen cap manera de moneda de plata ni d'or i, en general, impedeixen que n'entri a l'illa; la raó que en donen és que, des de temps antic, Hèracles féu una expedició contra Geríon, el qual era fill de Crisàor i posseïa molta plata i molt or; en conseqüència, per tal que tinguessin la seva fortuna sense que ningú la cobegés, decidiren que la seva riquesa no estigués formada ni per la plata ni per l'or. Per això, d'acord amb aquest criteri, de les campanyes fetes antigament amb els cartaginesos, no portaren les sevs pagues al seu país, sinó que les gastaren totes comprant dones i vi.

Entre ells es dóna un estrany costum pel que fa a les noces. A les festes de noces, els primer dels familiars i dels amics segons l'edat i el segon i els restants se colguen l'un rera l'altre amb les núvies i el nuvi és el darrer a aconseguir aquest honor.

Fan quelcom peculiar i del tot estrany en els enterraments dels seus morts, car trenquen amb garrots els membres del cos, l'introdueixen en un recipient i hi amunteguen pedres al damunt.

El seu armament consisteix en tres fones: una d'elles, la porten al voltant del cap, l'altra, al voltant del ventre, i la tercera, a les mans. En accions bèl·liques, llancen pedres molt més grans que els altres d'una manera tan forta que semblen un projectil disparat per una catapulta; per això, també en els assalts a les ciutats emmurallades, colpeixen els qui estan als merlets i els fereixen i, en les batalles d'ordre tancat, trenquen els escuts, els elms i tota arma protectora. Són tan exactes en la punteria, que, en la majoria de vegades, no erren l'objecitu que hi ha al davant. La raó d'això són les pràctiques contínues que fan des de petits, en les quals les seves mares els obliguen a usar la fona contínuament, tot i ésser un nens, car l'objectiu és un pa lligat a un pal, i no es permet de menjar-se'l al noi que està practicant fins que encerti el pa, i l'agafa amb el permís de la mare i el devora."

Diodor de Sicília, segle I aC

dimarts, 5 de gener de 2010

El costat obscur de cadascú

Tornem a la càrrega, per encetar any nou, amb el cinema. Aquesta vegada amb l'objetiu de recomanar dues pel·lícules que he vist amb una diferència de pocs dies, bastant allunyades entre elles en el temps i en l'espai, però amb un tret primordial en comú: l'evolució psicològica de dos personatges aparentment del tot pacífics davant de situacions extremes.

A Straw dogs (en castellà, Perros de paja, 1971), Sam Peckinpah, que potser és més conegut per dirigir westerns com Major Dundee o Pat Garrett & Billy the Kid, ens presenta un tranquil científic nord-americà -en una brutal representació de Dustin Hoffman- que per tal de treballar en pau i fugir de l'agitada i violenta societat nord-americana, es trasllada al poble de la seva esposa, a l'Escòcia més rural.
Allà, lluny de trobar-hi l'estabilitat desitjada, el nostre científic hi descobreix una colla d'"entranyables personatges rurals", i alcohòlics, no cal dir-ho, que no fan més que aprofitar-se d'ell i humillar-lo violentament. Però ell decideix no cedir -perfectament hagués pogut abandonar el poble- i enfrontar-s'hi, fins a les últimes conseqüències.

Per altra part, encara podem trobar als cinemes Celda 211, dirigida pel mallorquí Daniel Monzón (recordau El corazón del guerrero? Idò era seva). En una ambientació totalment diferent, Juan Oliver (genialment interpretat pel jove Alberto Ammann), en el seu primer dia de feina en una presó estatal, es veu tancat per accident amb uns presos amotinats, havent-se de fer passar per un d'ells. Tant la situació dins la pròpia presó com la viscuda a fora, estretament relacionades, portaran al protagonista a una situació límit que farà que la seva personalitat, la seva cosmovisió, es transformi completament, fins a l'extrem. Ah, també s'ha de destacar la gran interpretació de Luis Tosar, al meu parer un dels cracks de l'escena estatal.

Així, en ambdós films, la situació del protagonista ens entra tan endins que no podem evitar (i aquí rau, per a mi, l'atractiu principal d'aquestes dues pel·lícules) imaginar-nos a nosaltres mateixos en el seu lloc i plantejar-nos com podriem arribar a actuar si ens trobéssim en una situació similar; si realment podriem arribar a entrar com a part activa en una espiral de violència de tal magnitud. I fins a quin punt es pot justificar aquesta violència quan s'arriba a un punt límit.