dimecres, 27 de juny del 2018

Petita crònica de l’ascens als cels de Damià Oliver

Divendres, vint-i-cinc de maig del 2018, Claustre de Sant Domingo de Pollença. Un predicador de la bellesa de les coses quotidianes, amb més cabellera que barba, surt tot sol, únicament acompanyat de la seva inseparable guitarra, disposat a iniciar la seva prèdica. Els adeptes, cal dir, ja hi érem presents, car Damià no és precisament un nouvingut sobre els escenaris, sinó que poc a poquet, passeta a passeta, s’ha anat guanyant el seu lloc en el panorama musical.

Així doncs, com dèiem, tots els presents es van acostant, en cos i ànima, a la intimitat de Damià Oliver, que anomena, simplement, “El meu racó”, cridats per un xiulet deliciós. I l’inici de l’ascens als cels no es fa esperar. Ben viat apareixen en escena els dos arcàngels que faran volar el cantautor com mai: Pep Toni Álvarez, guitarra elèctrica, tranquil, plàcid, i Fèlix von Harnack, teclats, sintetitzadors, ordinadors, alt, xerraire, incommensurable. Dos músics pollencins que, per una nit, han abandonat la terra dels ritmes sincopats (o no?), per estendre les seves ales. Un “Far” i un “Dibuix” ho corroboren, amb notes que et poden fer pensar en Mike Oldfield, per exemple. El vespre és fresquet, no “Fa calor”, precisament, encara que qui escriu aquesta atabalada crònica nota una escalforeta cada volta que sent la lira de la tornada, que el transporta a aquell mateix espai, a l’única i llegendària actuació del duet Mordala, tal vegada perquè era l’encarregat de fer-la sonar. Aviat, a tot Déu, mai millor dit, li entra la ballera amb unes “Bicicletes” boges, amb “Cavalls” que canten i neden.

I, si hi ha arcàngels, no hi poden faltar el àngels. Angelets, concretament, serafins arribats de l’escola Joan Mas de Pollença que constaten, un cop més, que aquest és un ascens als cels en tota regla, amb un exèrcit diví del qual Oliver n’és l’alè, ben igual que David Carabén quan, al capdavant de Mishima, es transforma en guspira, estel o carícia. Un cel decorat amb “Jardineres”, això sí, cantades meravellosament per aquests infants una vegada han perdut la vergonya. Arriba, aleshores, el que podria ser el moment culminant d’aquest ascens. Ja som al cel, visible a través dels núvols que creuen el Claustre. Però és hora de tocar els estels amb les mans. Amb “Calius”, sembla que un, de forma inconscient, comença a enlairar-se, lentament, del seu seient, com en una odissea espacial davidbowieana.

Això no obstant, Damià Oliver es troba en un diàleg constant entre allò diví i allò mundanal, i és hora de tocar de peus a terra. El “Sr. Salat” camina cap a “En Pere i na Mercè”, que no s’equivoquen, i ho fa a bon ritme, frenètic gairebé, i provoca que el cantant, a la cresta d’una onada pop-folk, surti del seu xiuxiueig característic, cosa que el cronista, humilment, pensa que hauria de fer més sovint, per desplegar un torrent de veu, com quan el torrent de Ternelles s’ajunta amb el de la Vall d’en March i no tenen aturall. Ara bé, aquest torrent no desemboca a la Gola, sinó a “Capellans”, quan sona el hit indiscutible del pollencí.

Ja hem aterrat, és hora de què el públic comenci a pensar en acomiadar-se, mal que li pesi. Fer-ho a ritme de reggae, en una platja caribenya, amb un daikiri a la mà, no és mala idea. Després de tot, “no hi ha més paradisos que els terrenals”, com deia una camiseta. 

“Din don”.


dimecres, 22 de novembre del 2017

Mambo!

“I esdevenir. I sí, desobeir”
Carles Rebassa

“Sols el poble salva el poble”
KOP

27 d’octubre del 2017, 15:30h. El Parlament de Catalunya aprova la proclamació de la República. Després d’un estatut d’autonomia trinxat de per tots costats a continuació de ser aprovat en referèndum. Després de més d’una quinzena de negatives  a la realització d’un referèndum pactat, de mitja dècada de manifestacions pacíficament massives cada 11 de setembre amb un milió i mig, dos milions de persones al carrer (només com a comparativa, en la famosa Marxa sobre Washington en la qual Martin Luther King pronuncià el seu famós “I have a dream” el 28 d’agost de 1963, hi participaren unes 200.000 persones, una desena part!). Després d’unir els Pirineus i el Delta de l’Ebre amb una cadena humana, d’una majoria parlamentària sobiranista totalment legítima. Després de gairebé 1.000 persones ferides per les porres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil quan només intentaven introduir un paperet dins un recipient. Després de l’empresonament injustificat dels Jordis, presidents de dues entitats totalment pacífiques, per haver encapçalat una manifestació. Després de l’aprovació sense precedents de la intervenció d’un govern legítim. I, sobretot, després de la nul·la capacitat política mostrada per l’Estat espanyol.

Ara mateix, no podem saber quin esdevenir tindrà aquesta república. Amb un govern provisionalment semiexiliat i unes eleccions autonòmiques convocades per un partit que governa Espanya però que a Catalunya no té ni un 10% dels vots, i que segurament hauran de servir, com una clau de judo, per aprofitar la força del contrari. En aquestes alçades, hi ha poques coses que no s’hagin dit sobre el que ha passat fins ara, i tot el que es pugui dir sobre el que passarà és pura especulació, més enllà del fet que què això encara no ha acabat. No obstant, sent la necessitat de dir alguna cosa. Perquè Catalunya és la terra que m’ha acollit i Barcelona la ciutat que estim. Perquè crec en la fraternitat entre el poble català i el mallorquí. I, sobretot, perquè veig al meu voltant, molta incomprensió sobre el que està passant. Per sort, almenys en el meu entorn, són poques les persones intolerants que justifiquen la violència contra un poble pacífic, que no volen saber res de la voluntat de la gent (els queponeentuDNIeh?). A aquests, ni aigua. Però sí que veig molta gent, sobretot des de l’1 d’octubre (cal recordar les colpidores imatges?), a qui no li agrada veure com actua la repressió, però no comprenen per què les persones estan disposades a rebre tal quantitat de garrotades, a ser ferits, a rebre multes, a anar a la presó quan tenen famílies. Crec, humilment, que es cometen dos errors d’interpretació principals, que no deixen d’anar lligats entre sí.

En primer lloc, és un error pensar que la independència és una dèria de quatre dirigents convergents per amagar els seus pedaços bruts i un aprofitament d’aquesta situació per part d’Esquerra i la CUP, els independentistes de tota la vida. No s’ha d’oblidar que aquesta majoria parlamentària independentista va ser votada en unes eleccions autonòmiques per 1.966.508 persones (entre Junts pel Sí i la CUP) amb un programa electoral plenament independentista. És a dir, si la gent està disposada a sacrificar-se, no és perquè en Puigdemont les hi hagi enviat. Perquè això que està passant a Catalunya no té res a veure amb persones concretes (com vaig sentir dir fa pocs dies al politòleg Roger Buch, “a Catalunya, els noms propis ens els ventilam”) És perquè el poble ha decidit que vol la independència, i la pròpia gent, de forma autoorganitzada, ha pres el carrer i ha pres una decisió col·lectiva en forma de resistència pacífica. El que estam vegent és l’empoderament popular (all power to the people). Catalunya, dit d’altra manera, s’està autodeterminant. Perquè el dret a l’autodeterminació no es demana, sinó que s’exerceix. I aquesta és una sentència sorgida del debat acadèmic de les universitats, no dels tribunals ni dels partits. Amb raó, la consigna estrella aquestes setmanes ha estat “els carrers seran sempre nostres”.

El segon error interpretatiu és pensar que les ànsies d’independència de Catalunya responen a la interpretació clàssica del nacionalisme català, de les seves aspiracions històriques. És clar que hi ha tot un rerefons històric que ha portat des de la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta de 1715 fins a la situació actual. Però el poble de Catalunya, ara mateix, no pensa en allò que un dia fou (que si va estar separada de Castella, que si el Compromís de Casp va portar una dinastia estrangera...), sinó que pensa en el futur, en allò que vol ser. De la mateixa manera que l’independentisme actual no té tant per bandera preservar la identitat catalana (és clar que un estat català haurà de vetllar per la cultura i la llengua, només faltaria), sinó que té per bandera el benestar de les persones, la sobirania plena en tots els seus àmbits (democràtica, econòmica, territorial, energètica, alimentària, de gènere, i totes les que es vulguin). No és casualitat que l’independentisme hagi esdevingut majoritari en plena crisi econòmica. S’equivoquen, i molt, els membres del partit Ciutadans que utilitzen la consigna de què els nacionalistes reparteixen carnets de català a qui ells consideren (una consigna que he vist utilitzar des d’una antiga amistat de facebook, que per cert, m’ha eliminat, aquesta és la seva tolerància, fins als diputats al Parlament). Perquè català ho és tothom que ho vol ser i s’hi vol sentir.  Només així s’entén l’existència de la plataforma Súmate, d’un David Fernández, un Gabriel Rufián, d’Antonio Baños o d’un Albano-Dante Fachín. M’agrada pensar amb els meus antics llogaters, un matrimoni preciós d’immigrants dels anys 60, ell castellà, ella andalusa, establerts al barri de Gràcia. Ell xerra català, ella l’entén però no n’amolla ni mitja. Tanmateix, em va quedar gravada la il·lusió de la seva cara quan parlàvem del tram de la via del 2013 que ens havia tocat. “És clar que hi anirem. Ens hi jugam el futur dels nostres néts”.

Un darrer apunt, gens objectiu. Qui vulgui comprendre millor els catalans, que observi la seva actitud alegre i festiva. La seva il·lusió davant cada passa donada. Els cants i danses, la seva poesia davant els perills, davant el desconegut i  les pors que, sens dubte, hi són. Davant les cares rabioses i de pomes agres d’un stablishment polític i social al qual se l’està destronant de la comoditat de l’hegemonia monocroma. Perquè els catalans, i ho veig en totes les meves amistats, s’han fet seu el lema d’Emma Goldman: “Si no es pot ballar, no és la meva revolució”. Perquè tenen ben clar, com deia Estellés, que “no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu”. Que continuï el mambo!


dimecres, 18 d’octubre del 2017

Tornar


“The leaves of brown came tumblin’ down, remember...”
Al Dubin

Aquest ha estat un setembre ben plujós, com el de la melodia que popularitzaren Sinatra, els Beatles o, a ca nostra, Guillem d’Efak. Dies grisos, no necessàriament trists, i passats per aigua, d’aquells que semblen fets a posta per a la nostàlgia. A jo, personalment, em ve al cap una gran vidriera abocada sobre l’estreta i fosca vall, una sala càlida amb un gran Sant Bernat ajagut al costat de l’estufa i el gust d’una cervesa amarga. Haguéssim pogut ser als Alps suïssos o al Tirol, però no, la vall era la de Boí, l’ordi fermentat d’importació i Sant Climent i Santa Maria de Taüll ens guardaven, hieràtics, impassibles.
Si aquest fos un escenari casolà, i no una taverna, possiblement sonarien, de fons, els meus estimats Angus & Julia Stone, The Weakerthans o, en connexió més tel·lúrica, Roger Mas, Miquel Gil o el propi bruixot manacorí. A la nit, davant la foganya, obriria un llibre i reflexionaria amb Montserrat Roig o Joan Fuster, em capficaria en  històries d’intriga que, alhora, em farien prendre consciència social amb Manuel de Pedrolo, Antoni Serra o Petros Màrkaris, em submergiria en mons fantàstics amb Tolkien o Albert Sánchez Piñol o fliparia amb el llenguatge mariner pollencí de Xesca Ensenyat. Sens dubte, en una bona pantalla i una butaca còmoda hi visualitzaria films d’Scorsese, Kusturica, Nolan i Villaronga.
Tot això si em podés permetre un habitatge propi amb una vidriera amb bones vistes, és clar. Una casa seria ideal, o un piset espaiós, no cal ser massa pretensiosos. Potser, fins i tot, em conformaria amb un petit estudi on poder ser independent, o un piset petitó on hi càpiga una parella sense idees de descendència immediata. No és el cas. Amb tres dècades a l’esquena em trob de nou a la mateixa habitació que vaig deixar (a estones temporalment, darrerament de forma més continuada) fa dotze anys per anar a estudiar a la universitat, amb els seus pòsters de Kortatu, les figures de cotxes, o les imitacions de l’esfinx de Tutankamon sorgides de l’Arqueologic-Nova (quins records!). No en renec, són els meus inicis com a ésser amb personalitat pròpia i bona part dels gustos encara són vigents (res com remenar el cos a ritme de “sarri, sarri”). Però després de cinc anys rondant per Barcelona i Varsòvia, en perpètua formació com a persona i com a professional, tornar no resulta fàcil, per molt que dins el capet ja faci estona que  sona la cançó de Sau: “Me’n vaig, me’n torno casa...” Especialment tornar sobrequalificat en una illa saturada, sobreexplotada i dedicada completament al monocultiu turístic.
Amb el turisme, tothom hi guanya, sembla la idea inamovible instal·lada en el paradís del lloguer vacacional. No és el meu cas. Pens en els pares. Ells potser sí que han depès més del turisme, encara que indirectament. Tanmateix, no puc deixar de creure que amb un model econòmic més plural tindrien millors oportunitats per fugir de la precarietat laboral. Tornant a mi, diuen que per l’administració pública s’està movent cosa (perquè un sector privat dedicat a les ciències socials resulta impensable, és clar!). Potser és que governen els rojos. Potser és que resulta que sí que la maleïda crisi es va acabar. No ho sé. No ho crec. Serà qüestió de tenir paciència i una mica de sort i esperar que l’aglà caigui. Però això no és una solució, perquè som molts i moltes les que esperam. De moment, calma, lluita, reflexió. Potser al redós de l’habitació d’adolescència escriure unes paraules per pensar en aquestes qüestions: cultura, política, territori, societat. Potser esforçar-me a que sigui de manera periòdica, que aquestes primeres serveixin de “presentació i autodefensa” .

Per ara, el temps hi acompanya, setembre i octubre sempre han estat els meus mesos preferits, potser perquè vaig néixer entre un i altre. Aquests mesos encara càlids, amb dies que sembla que l’estiu no vol partir i ens vol regalar un dia de cala solitària. I altres dies plujosos, de vent i barrumades, en els quals pensam que qualque picornell aviat començarà a treure el nas i, sobretot, que “les fulles van abandonant la branca.”

Aquí l''EP de Guillem d'Efak amb la cançó "Setembre, temps plujós", i la resta d'acompanyament musical...






dilluns, 13 de desembre del 2010

The Wire


Si voleu una sèrie policíaca original, realista i que fugi de qualsevol èpica i heroïcisme, sense dubte és aquesta. The wire (Bajo escucha a l'Estat espanyol) ofereix, al llarg de cinc temporades, una visió ben detallada del treball policial contra la droga a la ciutat de Baltimore, estat de Maryland, costa Est. Que la productora en sigui HBO, la mateixa dels Soprano, ja diu molt.

Basant-se en en el tràfic de drogues, però amb tot de temes transversals: tràfic a l'engròs i també a la menuda, l'ascens i la caiguda dels grans gàngsters, política, prostitució, especulació en la construcció, sindicalisme, periodisme, situació dels joves, visions del treball policial... tot sense entrar més del necessari en les històries personals dels protagonistes, ni tan sols d'en McNulty, i fent-ho de manera molt encertada, amb uns guions fantàstics i assessorats per gent molt propera a la realitat del Baltimore autèntic. Fins i tot alguns actors han estat trets dels carrers de la ciutat, com la genial Snoop.

Els openings de les diferents temporades vénen acompanyats per diferents versions d'un mateix tema, "Way down in the hole"... per endolcir-vos les orelles, vos deix el de la segona, interpretat pel gran Tom Waits:


diumenge, 7 de novembre del 2010

"SUNT LACRIMAE RERUNT"

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerunt.

Ai, aquest "ai" és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejar parlant-nos en metàfores.
La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura
.

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
davant el somriure dels morts que se li fan propers.
Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
Davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres clivellen,
els fruiters regalimen goma.

JOAN VINYOLI

divendres, 24 de setembre del 2010

El jove Muguruza

No volia acabar el setembre amb tan sols una entrada al blog, quan se suposa que és un mes més procliu per escriure que no l'agost, però vaja, finalment s'ha allargat fins entrat l'octubre.

I pensant sobre què havia d'escriure, m'era inevitable plantejar la possibilitat de retre un petit homenatge al recentment traspassat José Antonio Labordeta, però m'ha semblat massa insignificant el poc que jo podia oferir quan se n'han fet de molt interessants.

M'ha semblat més adequat desenvolupar un post que feia estona que tenia en ment. Es tracta de reivindicar la figura d'un altre músic i, segons el meu parer, autor de lletres precioses. Es tracta d'Iñigo Muguruza, el germà petit d'un dels grans gurús de Rock Radical Basc Fermin Muguruza.

Iñigo acompanyà el seu germà en les dues principals bandes d'aquest moviment, tocant el baix a Kortatu (1984 - 1988), convertint-se en els principals introductors de l'ska a la Península, i passant a la guitarra amb Negu Gorriak (1990 - 1996). Va ser just abans de la dissolució d'aquest darrer grup que Iñigo s'ajuntà amb el seu altre germà Jabier, el gran dels Mugurza i que també té una molt interessant trajectòria com a cantautor ben digna de ser ressenyada, per crear Joxe Ripiau, banda que no va tenir el reconeixement merescut a Euskal Herria, però que seria molt ben acollida entre els catalans.

Per donar sortida a la seva passió per la música d'arrel llatina, Joxe Ripiau ens presentava una formació un tant peculiar: baix, acordió i bombo i güiro, als que s'hi afegiria un trombó Una curiosa combinació d'instruments que ens oferia un so molt càlid, ideal per mesclar cúmbia amb reggae o blues i que ens oferí, després del primerenc Positive bomb (1996), uns discs que ens captivarien des del primer moment: Karpe diem (1997), Paradisu zinema (1998) -amb cada cançó dedicada a pel·lícules com Casablanca, o Los olvidados o Sospechosos habituales- o el darrer, Bizitza triste eta ederra (2000). Personalment, d'aquesta època me qued amb la cançó "Paradisu zinema" del disc Karpe diem, que em va enamorar pràcticament a l'instant i que podríem traduir més o menys d'aquesta manera:

Quan encara érem xics
ens reprimiren la tendresa,
ens tallaren aquesta part
de la pel·lícula, de xics.

Al Cinema Paradís ens veurem,
aquest lloc
"és fet del mateix material
amb què són forjats els somnis."
Al Cinema Paradís ens veurem,
"els alemanys vestits de gris i tu de blau."

Però encara no és tard
per fer-li un lloc a la tendresa,
cal que recuperem les besades
llençades al poal del fems, amor meu.


Ja fos per l'inesperat poc acolliment de Joxe Ripiau per part del públic basc, ja fos per l'enyorament del hardcore dels inicis, Joxe Ripiau acabà desfet i Iñigo tornaria a canviar el baix per la guitarra per formar ara el grup Sagarroi. Meatzaldea (2001) i Euria ari duela (2003) són dos discs rodons de hardcore i ska amb trombó amb influències des dels Skatalites a Fugazi o els Pixies, mentre que els darrers, Tolosa (2004), Baleike (2007) i Haikua (2009) -musicació de poemes haikus- han demostrat un retorn als ritmes més ballables i caribenys. Una carrera musical interessantíssima desgraciadament massa a l'ombra de la de Fermin.







dissabte, 4 de setembre del 2010

Assumint la veu del poble

Com que aquest blog va més aviat curt d'idees, aprofit avui per actulitzar afegint-me a l'homenatge blogaire a Vicent Andrés Estellés en l'aniversari del seu naixement. Però en el meu petit i particular homenatge al poeta de l'horta valenciana, tan sols vos diré el que representa per jo.

Estellés és un dels principals poetes del nostre poble, i dic poble, no país ni nació, car és el mot que més utilitza ell, un mot del qual n'és molt conscient i que, en paraules seves, hem d'assumir. El poble i la seva veu.

Però Estellés també és el poeta dels amants, cantant un amor clar, senzill i entenedor, amb el que tots ens podem sentir perfectament identificats. De fet, Estellés és l'escriptor perfecte per començar-se a endinsar en un món sovint tan poc entenedor com el de la poesia. I l'hora de posar-vos-en un exemple en podria tria molts, però en tenc prou en obrir per la primera plana l'antologia que tenc a les mans per trobar-hi aquesta petita joia:

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cante l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cante l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban.