Alguns dels que llegiu habitualment aquest blog i me coneixeu, deveu saber (i si no, haurieu) que un dels meus grups musicals de capçalera ha estat, i és, Skalariak, grup d'ska-punk navarrès. I quan el teu grup de capçalera es troba en standby i el seu cantant decideix emprendre un nou projecte musical, el primer que fas és passar pena; no desitges que et caigui un mite.
En el cas de Juantxo, front-man d'Skalariak, aquesta nova empresa, The Kluba, ja des de bon principi, pel propi nom de la nova banda, denota una certa continuitat -recordem aquell llunyà Klub Ska, segon àlbum skalari. I, efectivament, el primer disc de The Kluba no abandona els ritmes a contra tempo, però aquesta vegada el so skatalític deixa de banda el vessant punk per endinsar-se en el curiós món del rockabilly dels anys 50 (pel que he pogut llegir, el català David Esterri, contrabaixista del nou grup, és un expert en el tema), afegint-se a la secció de vents un violí.
La primera audició me va ser una mica decebedora. El violí massa forçat, donant un toc celta que ja tenim molt vist. Les lletres tampoc són la genialitat a què ens tenia acostumats Juantxo, els falta tita.
Supòs que no som objectiu, però la veritat és que en les successives escoltes les cançons van entrant, són agradables, i no hem de deixar de banda que, per molts que els músics siguin experimentats, aquest és el primer disc que fan conjuntament. I pel que fa a la lletrística, és lògic que el d'Iruña vulgui cercar un camí diferent del que el conduïa per Skalariak, i li fa falta trobar-lo.
En fi, es tracta d'acceptar que ens trobam davant d'una cosa totalment nova i a la que cal donar un cert marge per veure com avança aquest nou projecte. Un petit avançament perquè pogueu opinar:
Una cosa és haver llegit un parell (o més) de poemes, que t'hagin agradat i dir que aquest poeta t'agrada.
Una altra de ben diferent és introduir-te de ple en l'obra d'un autor determinat, immiscuir-te en el seu univers personal, entendre la seva manera de pensar i relacionar-ho tot amb la seva vida per donar un sentit a aquesta cosmovisió.
I participar en un muntatge, diguem-ne, de poesia escenificada (no sé massa bé com definir-lo!) a partir de la seva obra, un muntatge dirigit per un Mestre (amb majúscula) en la matèria, deu ser una de les millors formes de fer-ho.
Doncs bé, més o menys això és el que m'ha passat amb l'obra del poeta Miquel Bauçà (Felanitx, 1940 - Barcelona, 2005) i el muntatge Caminar i riure molt, que amb Heura Teatre esteim passejar per Mallorca i qualque altre raconet dels Països Catalans.
A partir d'ara no m'ho hauré de pensar a l'hora de considerar Bauçà una autèntica bèstia de la poesia (encara que he pogut llegir qualque ressenya on no tenien massa clar el que és la poesia), la qual el felanitxer considerava el màxim òrgan d'expressió personal. De fet, en una entrevista, he arribat a llegir que va escriure una novel·la amb l'únic objectiu de presentar-la a un premi, guanyar-lo i utilitzar els diners per comprar-se un ordinador nou (no cal dir que, efectivament, va guanyar el premi).
Poesia és el discurs,
que és l'únic avui dia,
per obrir-se un viarany
escaient per transitar-hi.
En aquest discurs poètic, Bauçà no té miraments a l'hora de criticar la societat que l'envolta, la gregarietat, i ho fa en un llenguatge clar i concís:
El racisme durarà,
mentre cadascú no trobi
que s'estima a bastament,
observant els propis somnis
i no hagi de surar
comparant-se amb la veïna.
-A Etiòpia, hi passen fam.
-És a posta, perquè puguin
retratar-los i omplir
espais buits de les cadenes.
I ho fa posant especial èmfasi en la qüestió educativa:
Els científics, les comares,
pedagogs i escriptors
d'habitud només practiquen
una gran perversió,
consistent a explicar als nens
l'aparença de les coses,
no pas com podrien ser,
que és allò que el nen reclama.
Una de les coses que més mal han fet als humans ha estat que els proposessin vides modèliques. (...)I només un mateix pot ser mestre d'un mateix, des de com agafar la cullera fins a com pensar dels déus.
Una fètida muntanya d'escombraries.
És el que constitueix el cos doctrinari de la pedagogia actual, amb els seus tediosos desenvolupaments.
A partir d'aquí, el poeta proposa escapar-se de tot això, aïllar-se de la gregarietat. I l'única manera d'aconseguir-ho és seguir únicament allò que ens demanen els somnis.
Hi ha dues llibertats:
la que té present els altres
i la que en són absents.
Per fruir de la primera,
cal estar d’acord amb tots
-cardar bé, ballar, anar a missa-
i violentar el cervell,
fer la violència a l’ànima,
perquè ho cregui de debò;
per conèixer la segona,
basta somniar com cal,
obeir la veu dels somnis.
-He vingut per demanar-te
un consell.
-Te'n diré un,
què serveix per 'nar a Amèrica:
tu mai no n'escoltis cap.
Fes la teva, fes la teva...
Els països catalans.
El que dic, tot s’esdevé
dins aquest bell territori.
És prou gran i ben poblat
per tenir por d’avorrir-me,
si m’incloc, a mi mateix.
Paradisos, n'hi ha mils,
tots reclosos dins de l'ànima.
Certament, en alguns moments, es fa difícil, moralment, estar del tot d'acord amb Bauçà (encara que no deixa de dir veritats com a catedrals). Tot i així, aporta un punt de vista que fa reflexionar sobre el tipus de model social que ha creat la humanitat...
Deu ser el camí cap a la individualitat absoluta el correcte? A jo m'agradaria pensar que no, que encara podem creure en les relacions humanes.
Sempre és interessant conèixer els clàssics del cinema negre. Potser perquè quan foren realitzats no existien tants efectes especial i s'havien de treballar més els guions, els personatges... Una d'aquestes obres mestres és, sens dubte, El tercer home (1949), dirigida per Carol Reed i protagonitzada pels inseparables Joseph Cotten i Orson Welles.
Holly Martins (Cotten) és un escriptor de novel·letes de l'oest arruinat que arriba a Viena, on el seu amic de la infància Harry Lime (Welles) l'espera amb una feina. Però en arribar a la capital austríaca, Martins es troba amb què el seu amic acaba de morir i, no convençut per les explicacions de la policia internacional, decideix iniciar una investigació pel seu compte que el portarà a descubrir qui era realment el seu amic i quins negocis tenia en una Viena necessitada de productes bàsics.
La narració assoleix un fantàstic punt entre intrigant i perturbador, en una sublim ambientació de la ciutat i es nota molt la influència de les pel·lícules dirigides pel propi Welles. Tot fantàsticament acompanyat per una bona banda sonora amb una cítara com a protagonista principal.
Fitxa tècnica:
Any: 1949 Nacionalitat: Regne Unit Director: Carol Reed Guió: Graham Greene Intèrprets: Joseph Cotten, Orson Welles, Alida Valli, Trevor Howard Música: Anton Karas Durada: 104 minuts
No som especialment aficionat a les novel·les gràfiques, és un món que no conec gaire. De fet, fins ara tan sols havia llegit el ja clàssic Maus, una visió autobiogràfica del que va ser l'holocaust a la ciutat polonesa de Katowice i que va obtenir el premi Pullitzer. Però, mirau per on, la primera recomanació literària d'aquest blog serà una novel·la gràfica. Es tracta de Persèpolis, de l'iraniana Marjane Satrapi, publicat per primera vegada l'any 2000.
Es tracta, també, d'un relat autobiogràfic de l'autora, la qual, a través d'un intens repàs de la seva joventut (va néixer el 1969) ens dóna una petita lliçó sobre la història contemporània d'una zona tan convulsa com és l'Orient Mitjà, ja sigui per motius religiosos o econòmics, o tots dos alhora.
No m'allargaré massa més.
Sobre l'aspecte històric, perquè és un tema del què en tenc una visió molt global i general, tot i que sí que pot ser interessant assenyalar els capítols de la història iraniana més recent que ens ajuda a comprendre l'obra: el cop d'Estat del 1953 recolzat pel bloc occidental per fer fora un règim socialitzant en plena Guerra Freda; la instauració de la monarquia/dictadura del xa; la Revolució del 1979 i la conseqüent proclamació de la República Islamica, convertida immediatament en la de facto dictadura islàmica de l'aiatol·là Khomeini o la llarga guerra amb l'Iraq de Saddam. Aquests són els fets que narra el còmic, però no cal dir que des d'aleshores la història més recent de l'Iran hagi estat precisament gaire més planera...
Sobre la història personal de l'autora, perquè seria restar-li encant per a aquells que encara no l'heu llegida. Un aspecte que m'ha semblat molt interessant és el dilema moral que es degué plantejar a les famílies progessistes com la de Satrapi, el dilema de quedar-se a l'Iran amb l'etiqueta d'occidentalistes decadents o d'intentar emigrar a Europa per viure-hi com a tercermundistes.
Sisa, Pau Riba, Joan Miquel Oliver... són una sèrie de cantautors catalans que sovint reben l'etiqueta de "galàctics", òbviament no per pertànyer al planter del Reial Madrid, sino perquè les seves lletres i músiques ens transporten a un món surrealista, celestial, que no toca de peus a terra, tot i que sobre això en tenc les meves reserves.
Un músic del qual he vist que de vegades reb aquesta etiqueta és Quimi Portet. No sabria dir si aquesta inclusió és del tot correcta o no (jo som més del parer que no), però del que no en tenc cap dubte és de què en Portet és un dels astres de la música catalana del moment, ja des que ens va sorprende amb aquella impactant "la Rambla".
Idò bé, l'astre acaba de publicar el seu nou dics, Viatge a Montserrat (Quisso Rècords/Música Global, 2009), on ens presenta catorze noves i impactants cançons. Un àlbum "escrit, interpretat, gravat, produït i mesclat per Q. Portet" (no exempt d'algunes col·laboracions).El disc comença amb un tema instrumental exquisitament titulat "Música per a cremar autobusos" i a partir d'aquí l'àlbum ens transporta per l'univers propi de Portet on no hi falten les habituals i peculiars cançons d'amor: "Mira que ets bonica excursionista amb els teus sabatots!/Mitja vida pujant les muntanyes, l'altra mitja baixant./M'agrada caminar al teu darrera amb gran concentració;/tot resseguint amb gràcia les carenes, (et) canto aquesta cançó". O bé: "Si fa bo, ho farem a la feixa,/si fa vent ho haurem de fer a redós/però si plou, amor, haurem de fer-ho/al Pavelló".
Tampoc hi falten petits homenatges a dues ciutats, Sabadell ("Sabadell, bell Parnàs que amb els ulls negats lloa el cantant:/si bemoll, mi, fa, sol... supositoris de clembuterol") i Barcelona ("Vull passejar amb tu per Barcelona/com fan els senyors i les senyores./Donem-nos la mà com bons amants;/anem a besar-nos pels terrats"), així com un cant d'amor a la terra gairebé digne del propi Pere Quart: "Adéu turons amics,/adéu rieres,/boscos d'alzines i de roures i fagedes./Munanyes del meu cor,/adéu estrelles,/adéu al mar pur de cristalls i de turqueses". A més d'altres petites genialitats: "Pampallugues, martingales;/seré el teu home del sac;/al parc hi ha un arbre nu que canta/"com un Lluís Llach"; "Què podem dir que en aquest món algú o altre no hagu dit?/Sense literatura no pot haver-hi amor".
Pel que fa a la qüestió musical, l'astre Quimi va acostant-se cada vegada més, als discs i no tant al directe, a l'esperit del cantautor amb la seva inseparable guitarra, tot i que sense perdre l'essència rockera. Les cançons sovint és mouen per registres i tempos molt propers, però de qualque manera saben com no fer-se repetitives.
Per acabar, dir que vaig tenir l'oportunitat d'assistir al concert de presentació del disc a Barcelona el passat dia 5 d'octubre a la sala Luz de Gas de Barcelona i que va ser simplement genial. Aquí si, amb unes intencions musicals d'allò més rockeres, acompanyat de tota una banda i donant corda a aquestes noves cançons sense deixar de banda alguns vells himnes com "Em trenques el cor" o "El meu hàmster va anar a Cuba", tot acompanyat d'un excel·lent sentit de l'humor.
En fi, aquesta ha estat la meva primera recomanació musical a aquest bloc. En deixaré aquí un petit tast, el primer vídeo, perquè en pogueu opinar:
*Títol d'una preciosa cançó del disc Cançoner electromagnètic
En aquesta primera entrada després de la presentació,intentaré xerrar una mica sobre cinema, esper fer-ho mínimament bé. Vaig tenir l'ocasió de veure l'adaptació feta per Francis Ford Coppola de la famosa novel·la de Bram Stoker, Dracula, apareguda l'any 1992 i guanyadora de tres Oscar. No em va parèixer un film precisament brillant, ni molt menys, com s'espera d'un cineasta de la talla de Coppola. Tot i aconseguir un ambient de tensió força interessant, l'excés de romanticisme presentat en alguns moments pel personatge del comte Dràcula arriba a fer el film molt empalagós, a pesar de què, pel que he pogut llegir, a la novel·la, Dràcula és senzillament l'encarnació del mal i no presenta ni bri d'humanitat. Per altra part, no hi ajuda l'artificialitat que presenten els elements fantàstics, tot i tenint en compte els avenços tecnològics que hi ha hagut des del 92 fins ara, tampoc ajuda gens, per no dir la discreta interpretació de Keanu Reeves i Wynona Rider, àlies la cleptòmana.
Si a aquest Dracula li sumem altres produccions "coppolianes" que conec, com la extravagant Apocalypse Now (1979, tot i que he d'admetre que aquesta em va fer bastanta gràcia) i el poc més que desastrós capítol d'Històries de Nova York (1989, per favor, seguidors d'Scorsese, Woody Allen i el propi Coppola, NO vegeu aquesta pel·lícula!), tenim una filmografia bastant poc aconseguida. A més, els seus darrers films -el darrer, Tetro, d'aquest mateix 2009, amb actrius com Maribel Verdú i Carmen Maura- han passat per les cartelleres sense pena ni glòria, si és que hi han arribat.
Crec que no som pocs els que considerem la trilogia d'El padrí no tan sols al capdamunt del nostre propi "Top 10", sino també una de les majors fites de la història del cinema. Què ha passat amb aquell Coppola que va saber captivar tanta i tanta gent, adaptant de manera genial la gran obra de Puzo?
En fi, no voldria que semblés que em vull donar per entès sobre el tema. Simplement en don la meva visió, i esper conèixer la de qui pugui llegir això.
Senzillament era una cosa que em rondava pel cap, especialment d'ençà que el nostre estimat facebook va enviar a l'agonia el fotolog, que en el seu moment ocupà les nostres cabòries cibernètiques i ara ens pareix tan llunyà; a part que el bloc (o blog? ara no entraré en debats filològics; potser més endavant si) me pareix més personal.
També cal dir que he aprofitat aquests dies en què me trob esperant l'inici de les classes i, si pot ser, una feineta, que en certa manera representen una nova etapa a la meva vida. Una nova etapa barcelonina.
El que pretenc des d'aquest humil espai és, principalment, compartir amb altres blocaires i tothom a qui li pugui parèixer minímament interessant totes aquelles inquitetuds que vagin trescant a partir d'ara pel meu caparrí: literàries, cinèfiles, historiogràfiques, musicals, polítiques, viatgeres... intentaré fer-ho d'una manera més o manco regular (sense posar-me cap objectiu, que per qualque cosa es tracta d'un entreteniment) i sense allargar-me massa en els escrits, que no me vull fer pesat.
I com que en aquesta primerenca entrada ja m'estic allargant massa, només afegiré que el títol es deu a que li estic agafant afecte a n'aquest barri barceloní, antic barri de pescadors, que ocupa espais tan emblemàtics com el Born, sta. Maria del Mar o el Fossar de les Moreres, i en el que tenc l'honor de residir (podríem dir que, exactament, el pis de Via Laietana es troba en la zona límitrof entre la Ribera i el Gòtic).
