dilluns, 13 de desembre de 2010

The Wire


Si voleu una sèrie policíaca original, realista i que fugi de qualsevol èpica i heroïcisme, sense dubte és aquesta. The wire (Bajo escucha a l'Estat espanyol) ofereix, al llarg de cinc temporades, una visió ben detallada del treball policial contra la droga a la ciutat de Baltimore, estat de Maryland, costa Est. Que la productora en sigui HBO, la mateixa dels Soprano, ja diu molt.

Basant-se en en el tràfic de drogues, però amb tot de temes transversals: tràfic a l'engròs i també a la menuda, l'ascens i la caiguda dels grans gàngsters, política, prostitució, especulació en la construcció, sindicalisme, periodisme, situació dels joves, visions del treball policial... tot sense entrar més del necessari en les històries personals dels protagonistes, ni tan sols d'en McNulty, i fent-ho de manera molt encertada, amb uns guions fantàstics i assessorats per gent molt propera a la realitat del Baltimore autèntic. Fins i tot alguns actors han estat trets dels carrers de la ciutat, com la genial Snoop.

Els openings de les diferents temporades vénen acompanyats per diferents versions d'un mateix tema, "Way down in the hole"... per endolcir-vos les orelles, vos deix el de la segona, interpretat pel gran Tom Waits:


diumenge, 7 de novembre de 2010

"SUNT LACRIMAE RERUNT"

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerunt.

Ai, aquest "ai" és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejar parlant-nos en metàfores.
La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura
.

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
davant el somriure dels morts que se li fan propers.
Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
Davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres clivellen,
els fruiters regalimen goma.

JOAN VINYOLI

divendres, 24 de setembre de 2010

El jove Muguruza

No volia acabar el setembre amb tan sols una entrada al blog, quan se suposa que és un mes més procliu per escriure que no l'agost, però vaja, finalment s'ha allargat fins entrat l'octubre.

I pensant sobre què havia d'escriure, m'era inevitable plantejar la possibilitat de retre un petit homenatge al recentment traspassat José Antonio Labordeta, però m'ha semblat massa insignificant el poc que jo podia oferir quan se n'han fet de molt interessants.

M'ha semblat més adequat desenvolupar un post que feia estona que tenia en ment. Es tracta de reivindicar la figura d'un altre músic i, segons el meu parer, autor de lletres precioses. Es tracta d'Iñigo Muguruza, el germà petit d'un dels grans gurús de Rock Radical Basc Fermin Muguruza.

Iñigo acompanyà el seu germà en les dues principals bandes d'aquest moviment, tocant el baix a Kortatu (1984 - 1988), convertint-se en els principals introductors de l'ska a la Península, i passant a la guitarra amb Negu Gorriak (1990 - 1996). Va ser just abans de la dissolució d'aquest darrer grup que Iñigo s'ajuntà amb el seu altre germà Jabier, el gran dels Mugurza i que també té una molt interessant trajectòria com a cantautor ben digna de ser ressenyada, per crear Joxe Ripiau, banda que no va tenir el reconeixement merescut a Euskal Herria, però que seria molt ben acollida entre els catalans.

Per donar sortida a la seva passió per la música d'arrel llatina, Joxe Ripiau ens presentava una formació un tant peculiar: baix, acordió i bombo i güiro, als que s'hi afegiria un trombó Una curiosa combinació d'instruments que ens oferia un so molt càlid, ideal per mesclar cúmbia amb reggae o blues i que ens oferí, després del primerenc Positive bomb (1996), uns discs que ens captivarien des del primer moment: Karpe diem (1997), Paradisu zinema (1998) -amb cada cançó dedicada a pel·lícules com Casablanca, o Los olvidados o Sospechosos habituales- o el darrer, Bizitza triste eta ederra (2000). Personalment, d'aquesta època me qued amb la cançó "Paradisu zinema" del disc Karpe diem, que em va enamorar pràcticament a l'instant i que podríem traduir més o menys d'aquesta manera:

Quan encara érem xics
ens reprimiren la tendresa,
ens tallaren aquesta part
de la pel·lícula, de xics.

Al Cinema Paradís ens veurem,
aquest lloc
"és fet del mateix material
amb què són forjats els somnis."
Al Cinema Paradís ens veurem,
"els alemanys vestits de gris i tu de blau."

Però encara no és tard
per fer-li un lloc a la tendresa,
cal que recuperem les besades
llençades al poal del fems, amor meu.


Ja fos per l'inesperat poc acolliment de Joxe Ripiau per part del públic basc, ja fos per l'enyorament del hardcore dels inicis, Joxe Ripiau acabà desfet i Iñigo tornaria a canviar el baix per la guitarra per formar ara el grup Sagarroi. Meatzaldea (2001) i Euria ari duela (2003) són dos discs rodons de hardcore i ska amb trombó amb influències des dels Skatalites a Fugazi o els Pixies, mentre que els darrers, Tolosa (2004), Baleike (2007) i Haikua (2009) -musicació de poemes haikus- han demostrat un retorn als ritmes més ballables i caribenys. Una carrera musical interessantíssima desgraciadament massa a l'ombra de la de Fermin.







dissabte, 4 de setembre de 2010

Assumint la veu del poble

Com que aquest blog va més aviat curt d'idees, aprofit avui per actulitzar afegint-me a l'homenatge blogaire a Vicent Andrés Estellés en l'aniversari del seu naixement. Però en el meu petit i particular homenatge al poeta de l'horta valenciana, tan sols vos diré el que representa per jo.

Estellés és un dels principals poetes del nostre poble, i dic poble, no país ni nació, car és el mot que més utilitza ell, un mot del qual n'és molt conscient i que, en paraules seves, hem d'assumir. El poble i la seva veu.

Però Estellés també és el poeta dels amants, cantant un amor clar, senzill i entenedor, amb el que tots ens podem sentir perfectament identificats. De fet, Estellés és l'escriptor perfecte per començar-se a endinsar en un món sovint tan poc entenedor com el de la poesia. I l'hora de posar-vos-en un exemple en podria tria molts, però en tenc prou en obrir per la primera plana l'antologia que tenc a les mans per trobar-hi aquesta petita joia:

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cante l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cante l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban.

divendres, 20 d’agost de 2010

Angola

La història dels estats africans és especialment complicada i molt mala de resumir, però quan en comences a llegir alguna cosa i t'hi capfiques, se t'obre davant un món díficil, dur, però igualment fascinant.

Concretament el cas d'Angola és ben digne de ser conegut. Des de la colonització portuguesa entre finals del s. XV i principis del XVI, aquest territori farcit d'infinitats de pobles i tribus diferents va quedar unit per ser el principal focus d'exportació d'esclaus cap a les Amèriques. Així, la major part dels negres de Brasil, Cuba o la República Dominicana provenen d'aquest territori. Els portuguesos se n'en portaren el millor i hi dugueren el pitjor, convertint el territori de l'actual Angola en una immensa presó.

Seria cap a mitjan s. XX que es començaria a articular de forma seriosa una lluita anticolonialista.

D'una part, els poetes angolesos Viriato da Cruz, Agostinho Neto i Mário de Andrade formaren el moviment cultural Vamos Descobrir Angola, que acabaria desembocant en l'MPLA (Movimento Popular para a Libertaçâo de Angola), de caire socialista. Amb A. Neto al capdavant, aquest moviment, el 1961, iniciaria la lluita armada amb l'assalt a la presó de Luanda.

Per altra part, el 1958 neix l'UPA (Uniâo dos Povos de Angola), partit tribal dels bakongo que crida al racisme contra els no-bakongo, cometent assassinats a tort i a dret entre portuguesos, mulats i membres d'altres tribus. Poc després passarà a ser l'FNLA (Frente Nacional de Libertaçâo de Angola), liderat pel bakongo Holden Roberto, del qual se n'escindirà una nova formació trobal, l'UNITA (Uniâo Nacional para a Independência Total de Angola), de l'ovimbundu Jonas Savimbi.

L'any 1974, amb la Revolució dels Clavells i l'arribada de la democràcia a Portugal, es decideix posar fi al seu imperi colonial. La data de la independència d'Angola s'estableix per a l'11 de novembre del 1975 i qui tengui en el seu poder la capital governarà el nou Estat. És en aquest moment en què neix una cruenta guerra civil que enfrontarà l'MPLA amb l'FNLA-UNITA per fer-se amb el control d'aquest nou Estat, guerra que durarà fins l'any 2002 (si és que es pot considerar acabada).

I és també en aquests moments en què el periodista polonès Ryszard Kapuscinski es queda al país, quan la resta del món se n'aïlla, per oferir-nos un testimoni esfereïdor els inicis d'aquesta guerra.

Un dia més de vida
és un llibre que converteix el periodisme de guerra en un nou gènere literari. Des de darrera de les files de l'MPLA -Kapuscinski ve de la Polònia comunista, aquí no hi ha cap debat ideològic- se'ns mostra una visió tant impactant com real d'aquest món (diuen que sovint era una mica exagerat, però després de tot no deixa de ser literatura) amb moment tants durs com la notícia de la mort de Carlota o impactants com saber que la resistència de tota una capital com Luanda pot arribar a dependre tan sols de dues persones, el pilot de l'únic avió de l'MPLA i l'enginyer de la central d'aigües.

En fi, un llibre per ser llegit.

divendres, 6 d’agost de 2010

Va de cinema italià

Feia estona que tenia planejat aquest post, car les dues pel·lícules que recomanaré ja fa un temps que les tenc vistes, però entre la xafogor, la Patrona i altres herbes la cosa s'ha anat allargant... pot ser ha estat el fet d'haver llegit darrerament sobre la lamentable situació de l'esquerra italiana que m'hi hagi acabat de decidir.
Perquè aquestes dues pel·lícules estan ben relacionades amb el què ha estat l'esquerra política i el moviment obrer a Itàlia:

I CENTO PASSI

Aquesta pel·lícula és de les que s'ha de veure, de les que s'ha d'apuntar a l'agenda sí o sí. Tot i que pels que no sabem massa italià pot ser complicat. La versió més acceptable que he aconseguit era subtitulada en un castellà de Mèxic una mica terrible i a destemps. Tot i això val molt la pena.

El film ens explica de forma molt verídica la vida de Peppino Impastato (Cinisi, Sicília, 1948 - 1978), qui, a pesar de què la seva pròpia família en depengués directament, es va enfrontar a la màfia local, fundant un diari i una ràdio on denunciar els negocis brutsde Tano Badalamenti, que vivia just a cent passos de casa seva.

Fitxa tècnica:

Any: 2000
Direcció: Marco Tullio Giordana
Guió: Marco Tullio Giordana, Monica Zapelli, Claudio Fava
Repartiment: Luigi Lo Cascio, Tony Sperandeo, Ninni Bruschetta, Lucia Sardo

I COMPAGNI



La segona pel·lícula a recomanar, una mica més antiga, també val la pena de veure. Monicelli porta el tan admirat neorrealisme italià al món obrer, mostrant-mos quina devia ser la situació d'una fàbrica de Milà a principis del s. XX, la situació de les dones, els infants, els immigrants sicilians, l'actuació dels patrons... i un pobre i humil mestre, el genial Mastroianni, que vol donar educació a tota aquesta gent perquè pugui capgirar la seva prècaria vida.

Una curiositat: a veure si hi reconeixeu na Raffaela Carrà, a qui encara faltaven uns quants anys per venir a Pollença a grava el "Para hacer bien el amor hay que venir al sur".

Fitxa tècnica:

Any: 1963
Direcció: Mario Monicelli
Guió: Mario Monicelli, Age, Furio Scarpelli
Intèrprets: Marcello Mastroianni, Renato Salvatori, Annie Girardot, Folco Lulli...





dijous, 29 de juliol de 2010

Bull la sang

Amb motiu del Campus d'estudiants internacionals de llengua catalana vaig poder gaudir, al teatre d'Artà, per tercera vegada -i en gaudiria totes les que féssin falta- de l'espectacle Cançons Republicanes i després de tota l'onada d'estantís espanyolisme viscut les darreres setmanes, he trobat d'allò més adequat destacar-ho. Per un resum de l'espectacle-disc, transcric un articles que vaig escriure per L'Accent quan va aparèixer el disc:

"
El passat dia 15 de desembre va tenir lloc a la Facultat de Magisteri de la Universitat de les Illes Balears la presentació de Cançons republicanes (Blau/DiscMedi, 2008), el darrer disc de Biel Majoral. Aquest disc sorgeix de l’espectacle impulsat per l’Associació per a la Memòria Històrica de Mallorca que els autors han anat presentant els darrers mesos arreu de l’illa de Mallorca i a la Universitat d’estiu de Prada de Conflent.

En aquest disc, acompanyat de la formació que l’acompanya habitualment, així com dels recitadors Antònia Font i Antoni Artigues, Majoral fa un repàs als poetes compromesos que, des dels inicis de la Guerra Civil fins al final de la Dictadura, amb les seves lletres feren front al règim franquista i recolzaren la causa republicana. Per fer-ho, se centra en la història personal de Pere Capellà, un mestre algaidí que estudià a Barcelona en temps de la República i amb el nou règim hagué de fugir del seu poble i fer tot tipus de feina, però que mai abandonà les seves ànsies d’escriure per a la llibertat. Així, el disc repassa l’obra del mateix Pere Capellà (incloent-hi la cançó “Jo sóc català”, ja enregistrada anteriorment per Majoral i convertida en una de les seves cançons més populars), d’Agustí Bartra, Pere Quart, Màrius Torres, Miquel Forteza, Blai Bonet, Joan Brossa , Josep Palau i Fabre o el propi Majoral, així com diversos glosats populars. Musicalment, el disc és ben variat: hi podem trobar des de musicacions del mateix Majoral o els seus músics (“Cançons republicanes”, “La ciutat llunyana”, “L’Estel”), d’altres autors, com Ovidi Montllor (“Així arriben els vençuts”), Miguel Poveda (“Final!) o Loquillo (“Quin fred al cor, camarada), músiques populars com els Segadors (“Proclamació de la República Catalana”) o Bella Ciao (“Oli i més oli”) o fins i tot l’adaptació de la banda sonora de Il Padrino (“Judas i la primavera”).

A la presentació de dia 15 no hi faltaren les autoritats que han impulsat aquest disc, com el President del Govern Balear, Francesc Antich, o la rectora de la UIB, Montserrat Cases. Biel Majoral, Antoni Artigues, Antònia Font, Delfí Mulet i la resta de músics oferiren una selecció de les peces més emblemàtiques del disc. L’aula magna de l’edifici Guillem Cifre de Colonya s’animà tant que el cantant algaidí arribà a interpretar cançons del seu repertori que no és troben al disc, com “Que té aquesta terra nostra”, una de les més populars i reivindicatives. Al final es convidà a tots als assistents a berenar d’un tros de coca, un cocarroi i un glopet de vi."


A l'edició d'ahir, s'hi afegiren una "cançó de la rosa de paper" de n'Estellés i el "No ens fareu callar", d'Al Mayurqa, del meu (nostre) estomat i recordat Toni Roig. Aquesta fou escrita el 2007 i, com el propi Majoral va dir, és vergonyós que encara s'hagin d'escriure aquestes cançons.


Però acabaré amb una altra frase que va dir ahir en Majoral ahir: "estudiants de català d'arreu del món, vos heu trobat amb un poble viu. Viu i combatent." I si, vàrem sortir d'allà amb la sang que bullia.