dissabte, 23 de gener de 2010

Els balears fa 2.000 anys

"Hi ha unes illes davant d'Ibèria anomenades pels grecs Gimnèsies, perquè els seus habitants van despullats durants l'estació de l'estiu, però ells i els romans les anomenen Balears pel fet que els seus nadius saben disparar millor que ningú grans pedres amb les seves fones. La Major d'aquestes és la més gran després de les set, Sicília, Sardenya, Xipre, Creta, Eubea, Cirnos i Lesbos i dista d'Ibèria un dia de navegació. La Menor s'estén cap a l'est, nodreix molts ramats i de tota mena, sobretot mules, d'una gran alçada i d'una gran força. Les dues illes tenen una bona terra que produeix fruits i una població de més de 30.000 habitants, però, dels productes per a menjar, no produeixen vi enlloc; per això també són en excés molt inclinats al vi, ja que escasseja entre ells; estan mancats totalment d'oli, i en preparen un amb el llentiscle, amb el qual, barrejat amb llard de porc, ungeixen els seus cossos.

Els balears són els homes més amants de les seves dones, i les valoren tant, que, quan algunes dones són raptades pels pirates que hi van, les rescaten donant tres o quatre homes per una sola dona. Viuen sota roques còncaves i, en llocs escarpats, fan unes galeries i, en general, fan molts llocs subterranis i hi viuen, de manera que aconsegueixen, a la vegada, el seu refugi i la seva seguretat.

No usen cap manera de moneda de plata ni d'or i, en general, impedeixen que n'entri a l'illa; la raó que en donen és que, des de temps antic, Hèracles féu una expedició contra Geríon, el qual era fill de Crisàor i posseïa molta plata i molt or; en conseqüència, per tal que tinguessin la seva fortuna sense que ningú la cobegés, decidiren que la seva riquesa no estigués formada ni per la plata ni per l'or. Per això, d'acord amb aquest criteri, de les campanyes fetes antigament amb els cartaginesos, no portaren les sevs pagues al seu país, sinó que les gastaren totes comprant dones i vi.

Entre ells es dóna un estrany costum pel que fa a les noces. A les festes de noces, els primer dels familiars i dels amics segons l'edat i el segon i els restants se colguen l'un rera l'altre amb les núvies i el nuvi és el darrer a aconseguir aquest honor.

Fan quelcom peculiar i del tot estrany en els enterraments dels seus morts, car trenquen amb garrots els membres del cos, l'introdueixen en un recipient i hi amunteguen pedres al damunt.

El seu armament consisteix en tres fones: una d'elles, la porten al voltant del cap, l'altra, al voltant del ventre, i la tercera, a les mans. En accions bèl·liques, llancen pedres molt més grans que els altres d'una manera tan forta que semblen un projectil disparat per una catapulta; per això, també en els assalts a les ciutats emmurallades, colpeixen els qui estan als merlets i els fereixen i, en les batalles d'ordre tancat, trenquen els escuts, els elms i tota arma protectora. Són tan exactes en la punteria, que, en la majoria de vegades, no erren l'objecitu que hi ha al davant. La raó d'això són les pràctiques contínues que fan des de petits, en les quals les seves mares els obliguen a usar la fona contínuament, tot i ésser un nens, car l'objectiu és un pa lligat a un pal, i no es permet de menjar-se'l al noi que està practicant fins que encerti el pa, i l'agafa amb el permís de la mare i el devora."

Diodor de Sicília, segle I aC

dimarts, 5 de gener de 2010

El costat obscur de cadascú

Tornem a la càrrega, per encetar any nou, amb el cinema. Aquesta vegada amb l'objetiu de recomanar dues pel·lícules que he vist amb una diferència de pocs dies, bastant allunyades entre elles en el temps i en l'espai, però amb un tret primordial en comú: l'evolució psicològica de dos personatges aparentment del tot pacífics davant de situacions extremes.

A Straw dogs (en castellà, Perros de paja, 1971), Sam Peckinpah, que potser és més conegut per dirigir westerns com Major Dundee o Pat Garrett & Billy the Kid, ens presenta un tranquil científic nord-americà -en una brutal representació de Dustin Hoffman- que per tal de treballar en pau i fugir de l'agitada i violenta societat nord-americana, es trasllada al poble de la seva esposa, a l'Escòcia més rural.
Allà, lluny de trobar-hi l'estabilitat desitjada, el nostre científic hi descobreix una colla d'"entranyables personatges rurals", i alcohòlics, no cal dir-ho, que no fan més que aprofitar-se d'ell i humillar-lo violentament. Però ell decideix no cedir -perfectament hagués pogut abandonar el poble- i enfrontar-s'hi, fins a les últimes conseqüències.

Per altra part, encara podem trobar als cinemes Celda 211, dirigida pel mallorquí Daniel Monzón (recordau El corazón del guerrero? Idò era seva). En una ambientació totalment diferent, Juan Oliver (genialment interpretat pel jove Alberto Ammann), en el seu primer dia de feina en una presó estatal, es veu tancat per accident amb uns presos amotinats, havent-se de fer passar per un d'ells. Tant la situació dins la pròpia presó com la viscuda a fora, estretament relacionades, portaran al protagonista a una situació límit que farà que la seva personalitat, la seva cosmovisió, es transformi completament, fins a l'extrem. Ah, també s'ha de destacar la gran interpretació de Luis Tosar, al meu parer un dels cracks de l'escena estatal.

Així, en ambdós films, la situació del protagonista ens entra tan endins que no podem evitar (i aquí rau, per a mi, l'atractiu principal d'aquestes dues pel·lícules) imaginar-nos a nosaltres mateixos en el seu lloc i plantejar-nos com podriem arribar a actuar si ens trobéssim en una situació similar; si realment podriem arribar a entrar com a part activa en una espiral de violència de tal magnitud. I fins a quin punt es pot justificar aquesta violència quan s'arriba a un punt límit.