divendres, 20 d’agost de 2010

Angola

La història dels estats africans és especialment complicada i molt mala de resumir, però quan en comences a llegir alguna cosa i t'hi capfiques, se t'obre davant un món díficil, dur, però igualment fascinant.

Concretament el cas d'Angola és ben digne de ser conegut. Des de la colonització portuguesa entre finals del s. XV i principis del XVI, aquest territori farcit d'infinitats de pobles i tribus diferents va quedar unit per ser el principal focus d'exportació d'esclaus cap a les Amèriques. Així, la major part dels negres de Brasil, Cuba o la República Dominicana provenen d'aquest territori. Els portuguesos se n'en portaren el millor i hi dugueren el pitjor, convertint el territori de l'actual Angola en una immensa presó.

Seria cap a mitjan s. XX que es començaria a articular de forma seriosa una lluita anticolonialista.

D'una part, els poetes angolesos Viriato da Cruz, Agostinho Neto i Mário de Andrade formaren el moviment cultural Vamos Descobrir Angola, que acabaria desembocant en l'MPLA (Movimento Popular para a Libertaçâo de Angola), de caire socialista. Amb A. Neto al capdavant, aquest moviment, el 1961, iniciaria la lluita armada amb l'assalt a la presó de Luanda.

Per altra part, el 1958 neix l'UPA (Uniâo dos Povos de Angola), partit tribal dels bakongo que crida al racisme contra els no-bakongo, cometent assassinats a tort i a dret entre portuguesos, mulats i membres d'altres tribus. Poc després passarà a ser l'FNLA (Frente Nacional de Libertaçâo de Angola), liderat pel bakongo Holden Roberto, del qual se n'escindirà una nova formació trobal, l'UNITA (Uniâo Nacional para a Independência Total de Angola), de l'ovimbundu Jonas Savimbi.

L'any 1974, amb la Revolució dels Clavells i l'arribada de la democràcia a Portugal, es decideix posar fi al seu imperi colonial. La data de la independència d'Angola s'estableix per a l'11 de novembre del 1975 i qui tengui en el seu poder la capital governarà el nou Estat. És en aquest moment en què neix una cruenta guerra civil que enfrontarà l'MPLA amb l'FNLA-UNITA per fer-se amb el control d'aquest nou Estat, guerra que durarà fins l'any 2002 (si és que es pot considerar acabada).

I és també en aquests moments en què el periodista polonès Ryszard Kapuscinski es queda al país, quan la resta del món se n'aïlla, per oferir-nos un testimoni esfereïdor els inicis d'aquesta guerra.

Un dia més de vida
és un llibre que converteix el periodisme de guerra en un nou gènere literari. Des de darrera de les files de l'MPLA -Kapuscinski ve de la Polònia comunista, aquí no hi ha cap debat ideològic- se'ns mostra una visió tant impactant com real d'aquest món (diuen que sovint era una mica exagerat, però després de tot no deixa de ser literatura) amb moment tants durs com la notícia de la mort de Carlota o impactants com saber que la resistència de tota una capital com Luanda pot arribar a dependre tan sols de dues persones, el pilot de l'únic avió de l'MPLA i l'enginyer de la central d'aigües.

En fi, un llibre per ser llegit.

divendres, 6 d’agost de 2010

Va de cinema italià

Feia estona que tenia planejat aquest post, car les dues pel·lícules que recomanaré ja fa un temps que les tenc vistes, però entre la xafogor, la Patrona i altres herbes la cosa s'ha anat allargant... pot ser ha estat el fet d'haver llegit darrerament sobre la lamentable situació de l'esquerra italiana que m'hi hagi acabat de decidir.
Perquè aquestes dues pel·lícules estan ben relacionades amb el què ha estat l'esquerra política i el moviment obrer a Itàlia:

I CENTO PASSI

Aquesta pel·lícula és de les que s'ha de veure, de les que s'ha d'apuntar a l'agenda sí o sí. Tot i que pels que no sabem massa italià pot ser complicat. La versió més acceptable que he aconseguit era subtitulada en un castellà de Mèxic una mica terrible i a destemps. Tot i això val molt la pena.

El film ens explica de forma molt verídica la vida de Peppino Impastato (Cinisi, Sicília, 1948 - 1978), qui, a pesar de què la seva pròpia família en depengués directament, es va enfrontar a la màfia local, fundant un diari i una ràdio on denunciar els negocis brutsde Tano Badalamenti, que vivia just a cent passos de casa seva.

Fitxa tècnica:

Any: 2000
Direcció: Marco Tullio Giordana
Guió: Marco Tullio Giordana, Monica Zapelli, Claudio Fava
Repartiment: Luigi Lo Cascio, Tony Sperandeo, Ninni Bruschetta, Lucia Sardo

I COMPAGNI



La segona pel·lícula a recomanar, una mica més antiga, també val la pena de veure. Monicelli porta el tan admirat neorrealisme italià al món obrer, mostrant-mos quina devia ser la situació d'una fàbrica de Milà a principis del s. XX, la situació de les dones, els infants, els immigrants sicilians, l'actuació dels patrons... i un pobre i humil mestre, el genial Mastroianni, que vol donar educació a tota aquesta gent perquè pugui capgirar la seva prècaria vida.

Una curiositat: a veure si hi reconeixeu na Raffaela Carrà, a qui encara faltaven uns quants anys per venir a Pollença a grava el "Para hacer bien el amor hay que venir al sur".

Fitxa tècnica:

Any: 1963
Direcció: Mario Monicelli
Guió: Mario Monicelli, Age, Furio Scarpelli
Intèrprets: Marcello Mastroianni, Renato Salvatori, Annie Girardot, Folco Lulli...