Angola

La història dels estats africans és especialment complicada i molt mala de resumir, però quan en comences a llegir alguna cosa i t'hi capfiques, se t'obre davant un món díficil, dur, però igualment fascinant.

Concretament el cas d'Angola és ben digne de ser conegut. Des de la colonització portuguesa entre finals del s. XV i principis del XVI, aquest territori farcit d'infinitats de pobles i tribus diferents va quedar unit per ser el principal focus d'exportació d'esclaus cap a les Amèriques. Així, la major part dels negres de Brasil, Cuba o la República Dominicana provenen d'aquest territori. Els portuguesos se n'en portaren el millor i hi dugueren el pitjor, convertint el territori de l'actual Angola en una immensa presó.

Seria cap a mitjan s. XX que es començaria a articular de forma seriosa una lluita anticolonialista.

D'una part, els poetes angolesos Viriato da Cruz, Agostinho Neto i Mário de Andrade formaren el moviment cultural Vamos Descobrir Angola, que acabaria desembocant en l'MPLA (Movimento Popular para a Libertaçâo de Angola), de caire socialista. Amb A. Neto al capdavant, aquest moviment, el 1961, iniciaria la lluita armada amb l'assalt a la presó de Luanda.

Per altra part, el 1958 neix l'UPA (Uniâo dos Povos de Angola), partit tribal dels bakongo que crida al racisme contra els no-bakongo, cometent assassinats a tort i a dret entre portuguesos, mulats i membres d'altres tribus. Poc després passarà a ser l'FNLA (Frente Nacional de Libertaçâo de Angola), liderat pel bakongo Holden Roberto, del qual se n'escindirà una nova formació trobal, l'UNITA (Uniâo Nacional para a Independência Total de Angola), de l'ovimbundu Jonas Savimbi.

L'any 1974, amb la Revolució dels Clavells i l'arribada de la democràcia a Portugal, es decideix posar fi al seu imperi colonial. La data de la independència d'Angola s'estableix per a l'11 de novembre del 1975 i qui tengui en el seu poder la capital governarà el nou Estat. És en aquest moment en què neix una cruenta guerra civil que enfrontarà l'MPLA amb l'FNLA-UNITA per fer-se amb el control d'aquest nou Estat, guerra que durarà fins l'any 2002 (si és que es pot considerar acabada).

I és també en aquests moments en què el periodista polonès Ryszard Kapuscinski es queda al país, quan la resta del món se n'aïlla, per oferir-nos un testimoni esfereïdor els inicis d'aquesta guerra.

Un dia més de vida és un llibre que converteix el periodisme de guerra en un nou gènere literari. Des de darrera de les files de l'MPLA -Kapuscinski ve de la Polònia comunista, aquí no hi ha cap debat ideològic- se'ns mostra una visió tant impactant com real d'aquest món (diuen que sovint era una mica exagerat, però després de tot no deixa de ser literatura) amb moment tants durs com la notícia de la mort de Carlota o impactants com saber que la resistència de tota una capital com Luanda pot arribar a dependre tan sols de dues persones, el pilot de l'únic avió de l'MPLA i l'enginyer de la central d'aigües.

En fi, un llibre per ser llegit.

Un petit passeig per l'Antiguitat

Amb el màster que estic cursant d'Història Antiga i Medieval hem fet una visita a les termes romanes de st. Boi de Llobregat, a 20 minuts de Barcelona agafant el Ferrocarril de la Generalitat a la Plaça d'Espanya.
Així, tan a prop del centre de la capital, podem fugir fàcilment de la urbanitat moderna i traslladar-no a aquestes termes, que pertanyien a una vil·la privada, i fer un recorregut imaginari a través de les diferents estances: el tepidarium, per començar el bany; el sudatorium, la sauna, vaja; el caldarium, per obrir tots els porus de la nostra pell amb aigua ben calenta i el frigidarium per esplaiar-nos amb una mica d'aigua gelada.

Com a Caldea, però en petit. És el bo de conservar els nostres jaciments.

I com que això ha quedat molt curt, deix el moment àlgid de la meva pel·lícula de romans preferida:

Els balears fa 2.000 anys

"Hi ha unes illes davant d'Ibèria anomenades pels grecs Gimnèsies, perquè els seus habitants van despullats durants l'estació de l'estiu, però ells i els romans les anomenen Balears pel fet que els seus nadius saben disparar millor que ningú grans pedres amb les seves fones. La Major d'aquestes és la més gran després de les set, Sicília, Sardenya, Xipre, Creta, Eubea, Cirnos i Lesbos i dista d'Ibèria un dia de navegació. La Menor s'estén cap a l'est, nodreix molts ramats i de tota mena, sobretot mules, d'una gran alçada i d'una gran força. Les dues illes tenen una bona terra que produeix fruits i una població de més de 30.000 habitants, però, dels productes per a menjar, no produeixen vi enlloc; per això també són en excés molt inclinats al vi, ja que escasseja entre ells; estan mancats totalment d'oli, i en preparen un amb el llentiscle, amb el qual, barrejat amb llard de porc, ungeixen els seus cossos.

Els balears són els homes més amants de les seves dones, i les valoren tant, que, quan algunes dones són raptades pels pirates que hi van, les rescaten donant tres o quatre homes per una sola dona. Viuen sota roques còncaves i, en llocs escarpats, fan unes galeries i, en general, fan molts llocs subterranis i hi viuen, de manera que aconsegueixen, a la vegada, el seu refugi i la seva seguretat.

No usen cap manera de moneda de plata ni d'or i, en general, impedeixen que n'entri a l'illa; la raó que en donen és que, des de temps antic, Hèracles féu una expedició contra Geríon, el qual era fill de Crisàor i posseïa molta plata i molt or; en conseqüència, per tal que tinguessin la seva fortuna sense que ningú la cobegés, decidiren que la seva riquesa no estigués formada ni per la plata ni per l'or. Per això, d'acord amb aquest criteri, de les campanyes fetes antigament amb els cartaginesos, no portaren les sevs pagues al seu país, sinó que les gastaren totes comprant dones i vi.

Entre ells es dóna un estrany costum pel que fa a les noces. A les festes de noces, els primer dels familiars i dels amics segons l'edat i el segon i els restants se colguen l'un rera l'altre amb les núvies i el nuvi és el darrer a aconseguir aquest honor.

Fan quelcom peculiar i del tot estrany en els enterraments dels seus morts, car trenquen amb garrots els membres del cos, l'introdueixen en un recipient i hi amunteguen pedres al damunt.

El seu armament consisteix en tres fones: una d'elles, la porten al voltant del cap, l'altra, al voltant del ventre, i la tercera, a les mans. En accions bèl·liques, llancen pedres molt més grans que els altres d'una manera tan forta que semblen un projectil disparat per una catapulta; per això, també en els assalts a les ciutats emmurallades, colpeixen els qui estan als merlets i els fereixen i, en les batalles d'ordre tancat, trenquen els escuts, els elms i tota arma protectora. Són tan exactes en la punteria, que, en la majoria de vegades, no erren l'objecitu que hi ha al davant. La raó d'això són les pràctiques contínues que fan des de petits, en les quals les seves mares els obliguen a usar la fona contínuament, tot i ésser un nens, car l'objectiu és un pa lligat a un pal, i no es permet de menjar-se'l al noi que està practicant fins que encerti el pa, i l'agafa amb el permís de la mare i el devora."

Diodor de Sicília, segle I aC

No pasaran!

Una bona pel·lícula sobre la Guerra Civil (almenys la millor de les que jo he vist) és Terra i llibertat, de Ken Loach. Amb pocs mitjans, el film no s'atura a presentar-nos com eren de dolents els franquistes i com de bons els republicans... això ja s'hauria de saber.

El film s'atura a ensenyar-nos la complicació d'organitzar la resistència antifeixista després de la traició de l'exèrcit cap al règim legal, els enfrontaments interns entre els diversos bàndols republicans (mostrant clares simpaties cap el sector POUM -Partit Obrer d'Unificació Marxista-), l'abast internacional del conflicte... tot sense perdre més temps del necessari en la història personal que fa de fil conductor.

En fi, un punt de vista ben interessant per a aquells que us volgueu introduir en el tema i anar una mica més enllà del sensacionalisme històric però encara no us vegeu capaços d'encarar-vos a un llibre de P. Vilar o A. Beevor.

Fitxa tècnica:

Any: 1994
Durada: 110 min.
Direcció: Ken Loach
Guió: Jim Allen
Intèrprets: Ian Hart, Rosana Pastor, Icíar Bollaín, Tom Gilroy, Marc Martínez

Persèpolis

No som especialment aficionat a les novel·les gràfiques, és un món que no conec gaire. De fet, fins ara tan sols havia llegit el ja clàssic Maus, una visió autobiogràfica del que va ser l'holocaust a la ciutat polonesa de Katowice i que va obtenir el premi Pullitzer.
Però, mirau per on, la primera recomanació literària d'aquest blog serà una novel·la gràfica. Es tracta de Persèpolis, de l'iraniana Marjane Satrapi, publicat per primera vegada l'any 2000.

Es tracta, també, d'un relat autobiogràfic de l'autora, la qual, a través d'un intens repàs de la seva joventut (va néixer el 1969) ens dóna una petita lliçó sobre la història contemporània d'una zona tan convulsa com és l'Orient Mitjà, ja sigui per motius religiosos o econòmics, o tots dos alhora.

No m'allargaré massa més.

Sobre l'aspecte històric, perquè és un tema del què en tenc una visió molt global i general, tot i que sí que pot ser interessant assenyalar els capítols de la història iraniana més recent que ens ajuda a comprendre l'obra: el cop d'Estat del 1953 recolzat pel bloc occidental per fer fora un règim socialitzant en plena Guerra Freda; la instauració de la monarquia/dictadura del xa; la Revolució del 1979 i la conseqüent proclamació de la República Islamica, convertida immediatament en la de facto dictadura islàmica de l'aiatol·là Khomeini o la llarga guerra amb l'Iraq de Saddam. Aquests són els fets que narra el còmic, però no cal dir que des d'aleshores la història més recent de l'Iran hagi estat precisament gaire més planera...

Sobre la història personal de l'autora, perquè seria restar-li encant per a aquells que encara no l'heu llegida. Un aspecte que m'ha semblat molt interessant és el dilema moral que es degué plantejar a les famílies progessistes com la de Satrapi, el dilema de quedar-se a l'Iran amb l'etiqueta d'occidentalistes decadents o d'intentar emigrar a Europa per viure-hi com a tercermundistes.

En fi, m'ha semblat molt recomanable.