Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris barcelona. Mostrar tots els missatges

dimecres, 18 d’octubre del 2017

Tornar


“The leaves of brown came tumblin’ down, remember...”
Al Dubin

Aquest ha estat un setembre ben plujós, com el de la melodia que popularitzaren Sinatra, els Beatles o, a ca nostra, Guillem d’Efak. Dies grisos, no necessàriament trists, i passats per aigua, d’aquells que semblen fets a posta per a la nostàlgia. A jo, personalment, em ve al cap una gran vidriera abocada sobre l’estreta i fosca vall, una sala càlida amb un gran Sant Bernat ajagut al costat de l’estufa i el gust d’una cervesa amarga. Haguéssim pogut ser als Alps suïssos o al Tirol, però no, la vall era la de Boí, l’ordi fermentat d’importació i Sant Climent i Santa Maria de Taüll ens guardaven, hieràtics, impassibles.
Si aquest fos un escenari casolà, i no una taverna, possiblement sonarien, de fons, els meus estimats Angus & Julia Stone, The Weakerthans o, en connexió més tel·lúrica, Roger Mas, Miquel Gil o el propi bruixot manacorí. A la nit, davant la foganya, obriria un llibre i reflexionaria amb Montserrat Roig o Joan Fuster, em capficaria en  històries d’intriga que, alhora, em farien prendre consciència social amb Manuel de Pedrolo, Antoni Serra o Petros Màrkaris, em submergiria en mons fantàstics amb Tolkien o Albert Sánchez Piñol o fliparia amb el llenguatge mariner pollencí de Xesca Ensenyat. Sens dubte, en una bona pantalla i una butaca còmoda hi visualitzaria films d’Scorsese, Kusturica, Nolan i Villaronga.
Tot això si em podés permetre un habitatge propi amb una vidriera amb bones vistes, és clar. Una casa seria ideal, o un piset espaiós, no cal ser massa pretensiosos. Potser, fins i tot, em conformaria amb un petit estudi on poder ser independent, o un piset petitó on hi càpiga una parella sense idees de descendència immediata. No és el cas. Amb tres dècades a l’esquena em trob de nou a la mateixa habitació que vaig deixar (a estones temporalment, darrerament de forma més continuada) fa dotze anys per anar a estudiar a la universitat, amb els seus pòsters de Kortatu, les figures de cotxes, o les imitacions de l’esfinx de Tutankamon sorgides de l’Arqueologic-Nova (quins records!). No en renec, són els meus inicis com a ésser amb personalitat pròpia i bona part dels gustos encara són vigents (res com remenar el cos a ritme de “sarri, sarri”). Però després de cinc anys rondant per Barcelona i Varsòvia, en perpètua formació com a persona i com a professional, tornar no resulta fàcil, per molt que dins el capet ja faci estona que  sona la cançó de Sau: “Me’n vaig, me’n torno casa...” Especialment tornar sobrequalificat en una illa saturada, sobreexplotada i dedicada completament al monocultiu turístic.
Amb el turisme, tothom hi guanya, sembla la idea inamovible instal·lada en el paradís del lloguer vacacional. No és el meu cas. Pens en els pares. Ells potser sí que han depès més del turisme, encara que indirectament. Tanmateix, no puc deixar de creure que amb un model econòmic més plural tindrien millors oportunitats per fugir de la precarietat laboral. Tornant a mi, diuen que per l’administració pública s’està movent cosa (perquè un sector privat dedicat a les ciències socials resulta impensable, és clar!). Potser és que governen els rojos. Potser és que resulta que sí que la maleïda crisi es va acabar. No ho sé. No ho crec. Serà qüestió de tenir paciència i una mica de sort i esperar que l’aglà caigui. Però això no és una solució, perquè som molts i moltes les que esperam. De moment, calma, lluita, reflexió. Potser al redós de l’habitació d’adolescència escriure unes paraules per pensar en aquestes qüestions: cultura, política, territori, societat. Potser esforçar-me a que sigui de manera periòdica, que aquestes primeres serveixin de “presentació i autodefensa” .

Per ara, el temps hi acompanya, setembre i octubre sempre han estat els meus mesos preferits, potser perquè vaig néixer entre un i altre. Aquests mesos encara càlids, amb dies que sembla que l’estiu no vol partir i ens vol regalar un dia de cala solitària. I altres dies plujosos, de vent i barrumades, en els quals pensam que qualque picornell aviat començarà a treure el nas i, sobretot, que “les fulles van abandonant la branca.”

Aquí l''EP de Guillem d'Efak amb la cançó "Setembre, temps plujós", i la resta d'acompanyament musical...






divendres, 9 d’abril del 2010

Un petit passeig per l'Antiguitat

Amb el màster que estic cursant d'Història Antiga i Medieval hem fet una visita a les termes romanes de st. Boi de Llobregat, a 20 minuts de Barcelona agafant el Ferrocarril de la Generalitat a la Plaça d'Espanya.
Així, tan a prop del centre de la capital, podem fugir fàcilment de la urbanitat moderna i traslladar-no a aquestes termes, que pertanyien a una vil·la privada, i fer un recorregut imaginari a través de les diferents estances: el tepidarium, per començar el bany; el sudatorium, la sauna, vaja; el caldarium, per obrir tots els porus de la nostra pell amb aigua ben calenta i el frigidarium per esplaiar-nos amb una mica d'aigua gelada.

Com a Caldea, però en petit. És el bo de conservar els nostres jaciments.

I com que això ha quedat molt curt, deix el moment àlgid de la meva pel·lícula de romans preferida:





dilluns, 8 de març del 2010

Les mans dels qui ens esperen


Cosa insòlita, neva al centre de Barcelona, davant la mar, fins al punt que la neu ha arribat a quallar (tot i que no crec que aguanti massa), al facebook ja hi han sortit grups i pàgines d'admiradors del tipus "jo també he viscut la nevada del 08/03/2010 a Barcelona".

8 de març... de què em sona aquesta data? Ah, si, és el dia de la dona treballadora, però sembla que la neu ens ho ha fet oblidar. El fred convida a no sortir de casa i, en realitat, cada dia hauria de ser el dia de la dona treballadora i malauradament no és així. Algú que segur que no ha oblidat aquesta simbòlica data és el company Cesk Freixas, el nou disc del qual vull aprofitar per recomanar en un dia tan casolà com aquest.

A La mà dels qui t'esperen (Temps Record, 2010), en Cesk dona una passa de gegant en la consolidació de la seva carrera musical després de l'exercici de maduració duit a terme amb El camí cap a nosaltres i s'ha convertit en un dels màxims exponents del panorama musical del país a l'hora de compaginar lluita i tendresa. Gràcies a ell hem comprès que aquests dos mots no són incompatibles. Cançons com "Jeunet, tu i els trens que no hem perdut" ens porten de viatge ("Des de la finestra d'aquest vagó que m'acull / veig com passa aquesta terra que és el trosset que més vull", la sensació d'escoltar-la dins un tren és molt agradable), un viatge arreu dels Països Catalans (de nou t'agraeixo aquesta consiència de Països, que tan sovint enyoram des de les Illes: "Tocar la mar un juliol / per la Marina, prop de Xàbia, / arribar a Eivissa aquell agost. / De Santa Eulàlia a Llucmajor, / Tramuntana és dir amor; / Amor, t'espero a Maó") i dels sentiments ("Tampoc sé quant hi ha de tu / en tot el que ara sóc; / cançons de Silvio, / diaris vells a l'estació").

Personalment, m'ha deixat entusiasmat "La petita rambla del Poble Sec", preciosa rumbeta dedicada a aquest barri barceloní que acull el cantant i que també he començat a conèixer darrerament.

Ens veim a La Bohème, on comença el carrer Blai!