dilluns, 29 de març de 2010

Piccola Napoli


Encara no havia fet cap intervenció relacionada directament amb la política d'ençà que vaig obrir aquest blog i, en realitat, pel que fa a tota la trama de corrupció de la qual tots n'ensumàvem la ferum però que ara està sortint a la llum pública, ben poca cosa tenc a afegir-hi, els fets xerren per ells mateixos.

Però no deix de pensar en com em recorden tots aquests assumptes al sud d'Itàlia, però sense trons (per ara), deu ser cosa de la condició de mediterranis que compartim. Però el que està passant a Mallorca ja no és com a l'època d'en Canyelles, una cosa més folklòrica -que no vol dir més tolerable- que ens podria recordar als encantadors pagesos sicilians que un moment donant accediren a controlar certs canals de distribució de droga, no, el que s'està vegent em recorda molt més a la Nàpols que ens descriu Saviano, en què la merda ens envolta en el nostre dia a dia, des del paisatge que veim per la nostra finestra (i el seu subsòl!) fins a la roba que duim posada (si a València hi ha hagut trulls per temes tèxtils, aquí no en devem ser massa lluny)... I quan s'ha començat a destapar tot, tampoc han dubtat gens en acusar-se els uns als altres, que si en Nadal a na Munar, que si na Munar a la seva cunyada que si en Matas a no sé qui.

Bé, en realitat res d'això es nou, hem de recordar les famoses bregues entre Canamunts i Canavalls al s. XVII i altres no tant famoses, i aquí sí que hi havia sang. El que no hi devia haver eren pots de Cola-Cao.

En fi, a l'espera d'un Roberto Saviano mallorquí que ens conti amb tots els ets i uts que s'hi cou en tot aquest brou, me conform amb un Bonet de Sant Pere en el paper de Renato Carosone local.

dilluns, 8 de març de 2010

Les mans dels qui ens esperen


Cosa insòlita, neva al centre de Barcelona, davant la mar, fins al punt que la neu ha arribat a quallar (tot i que no crec que aguanti massa), al facebook ja hi han sortit grups i pàgines d'admiradors del tipus "jo també he viscut la nevada del 08/03/2010 a Barcelona".

8 de març... de què em sona aquesta data? Ah, si, és el dia de la dona treballadora, però sembla que la neu ens ho ha fet oblidar. El fred convida a no sortir de casa i, en realitat, cada dia hauria de ser el dia de la dona treballadora i malauradament no és així. Algú que segur que no ha oblidat aquesta simbòlica data és el company Cesk Freixas, el nou disc del qual vull aprofitar per recomanar en un dia tan casolà com aquest.

A La mà dels qui t'esperen (Temps Record, 2010), en Cesk dona una passa de gegant en la consolidació de la seva carrera musical després de l'exercici de maduració duit a terme amb El camí cap a nosaltres i s'ha convertit en un dels màxims exponents del panorama musical del país a l'hora de compaginar lluita i tendresa. Gràcies a ell hem comprès que aquests dos mots no són incompatibles. Cançons com "Jeunet, tu i els trens que no hem perdut" ens porten de viatge ("Des de la finestra d'aquest vagó que m'acull / veig com passa aquesta terra que és el trosset que més vull", la sensació d'escoltar-la dins un tren és molt agradable), un viatge arreu dels Països Catalans (de nou t'agraeixo aquesta consiència de Països, que tan sovint enyoram des de les Illes: "Tocar la mar un juliol / per la Marina, prop de Xàbia, / arribar a Eivissa aquell agost. / De Santa Eulàlia a Llucmajor, / Tramuntana és dir amor; / Amor, t'espero a Maó") i dels sentiments ("Tampoc sé quant hi ha de tu / en tot el que ara sóc; / cançons de Silvio, / diaris vells a l'estació").

Personalment, m'ha deixat entusiasmat "La petita rambla del Poble Sec", preciosa rumbeta dedicada a aquest barri barceloní que acull el cantant i que també he començat a conèixer darrerament.

Ens veim a La Bohème, on comença el carrer Blai!