Divendres,
vint-i-cinc de maig del 2018, Claustre de Sant Domingo de Pollença. Un
predicador de la bellesa de les coses quotidianes, amb més cabellera que barba,
surt tot sol, únicament acompanyat de la seva inseparable guitarra, disposat a
iniciar la seva prèdica. Els
adeptes, cal dir, ja hi érem presents, car Damià no és precisament un nouvingut
sobre els escenaris, sinó que poc a poquet, passeta a passeta, s’ha anat
guanyant el seu lloc en el panorama musical.
Així doncs, com
dèiem, tots els presents es van acostant, en cos i ànima, a la intimitat de
Damià Oliver, que anomena, simplement, “El meu racó”, cridats per un xiulet
deliciós. I l’inici de l’ascens als cels no es fa esperar. Ben viat apareixen en
escena els dos arcàngels que faran volar el cantautor com mai: Pep Toni
Álvarez, guitarra elèctrica, tranquil, plàcid, i Fèlix von Harnack, teclats,
sintetitzadors, ordinadors, alt, xerraire, incommensurable. Dos músics
pollencins que, per una nit, han abandonat la terra dels ritmes sincopats (o
no?), per estendre les seves ales. Un “Far” i un “Dibuix” ho corroboren, amb
notes que et poden fer pensar en Mike Oldfield, per exemple. El vespre és
fresquet, no “Fa calor”, precisament, encara que qui escriu aquesta atabalada
crònica nota una escalforeta cada volta que sent la lira de la tornada, que el
transporta a aquell mateix espai, a l’única i llegendària actuació del duet
Mordala, tal vegada perquè era l’encarregat de fer-la sonar. Aviat, a tot Déu,
mai millor dit, li entra la ballera amb unes “Bicicletes” boges, amb “Cavalls”
que canten i neden.
I, si hi ha
arcàngels, no hi poden faltar el àngels. Angelets, concretament, serafins
arribats de l’escola Joan Mas de Pollença que constaten, un cop més, que aquest
és un ascens als cels en tota regla, amb un exèrcit diví del qual Oliver n’és
l’alè, ben igual que David Carabén quan, al capdavant de Mishima, es transforma
en guspira, estel o carícia. Un cel decorat amb “Jardineres”, això sí, cantades
meravellosament per aquests infants una vegada han perdut la vergonya. Arriba,
aleshores, el que podria ser el moment culminant d’aquest ascens. Ja som al
cel, visible a través dels núvols que creuen el Claustre. Però és hora de tocar
els estels amb les mans. Amb “Calius”, sembla que un, de forma inconscient,
comença a enlairar-se, lentament, del seu seient, com en una odissea espacial davidbowieana.
Això no obstant,
Damià Oliver es troba en un diàleg constant entre allò diví i allò mundanal, i
és hora de tocar de peus a terra. El “Sr. Salat” camina cap a “En Pere i na
Mercè”, que no s’equivoquen, i ho fa a bon ritme, frenètic gairebé, i provoca
que el cantant, a la cresta d’una onada pop-folk, surti del seu xiuxiueig
característic, cosa que el cronista, humilment, pensa que hauria de fer més
sovint, per desplegar un torrent de veu, com quan el torrent de Ternelles
s’ajunta amb el de la Vall d’en March i no tenen aturall. Ara bé, aquest
torrent no desemboca a la Gola, sinó a “Capellans”, quan sona el hit indiscutible del pollencí.
Ja hem aterrat, és hora de què el públic comenci a
pensar en acomiadar-se, mal que li pesi. Fer-ho a ritme de reggae, en una platja caribenya, amb un daikiri a la mà, no és mala idea. Després de tot, “no hi ha més
paradisos que els terrenals”, com deia una camiseta.
“Din don”.
