Angola

La història dels estats africans és especialment complicada i molt mala de resumir, però quan en comences a llegir alguna cosa i t'hi capfiques, se t'obre davant un món díficil, dur, però igualment fascinant.

Concretament el cas d'Angola és ben digne de ser conegut. Des de la colonització portuguesa entre finals del s. XV i principis del XVI, aquest territori farcit d'infinitats de pobles i tribus diferents va quedar unit per ser el principal focus d'exportació d'esclaus cap a les Amèriques. Així, la major part dels negres de Brasil, Cuba o la República Dominicana provenen d'aquest territori. Els portuguesos se n'en portaren el millor i hi dugueren el pitjor, convertint el territori de l'actual Angola en una immensa presó.

Seria cap a mitjan s. XX que es començaria a articular de forma seriosa una lluita anticolonialista.

D'una part, els poetes angolesos Viriato da Cruz, Agostinho Neto i Mário de Andrade formaren el moviment cultural Vamos Descobrir Angola, que acabaria desembocant en l'MPLA (Movimento Popular para a Libertaçâo de Angola), de caire socialista. Amb A. Neto al capdavant, aquest moviment, el 1961, iniciaria la lluita armada amb l'assalt a la presó de Luanda.

Per altra part, el 1958 neix l'UPA (Uniâo dos Povos de Angola), partit tribal dels bakongo que crida al racisme contra els no-bakongo, cometent assassinats a tort i a dret entre portuguesos, mulats i membres d'altres tribus. Poc després passarà a ser l'FNLA (Frente Nacional de Libertaçâo de Angola), liderat pel bakongo Holden Roberto, del qual se n'escindirà una nova formació trobal, l'UNITA (Uniâo Nacional para a Independência Total de Angola), de l'ovimbundu Jonas Savimbi.

L'any 1974, amb la Revolució dels Clavells i l'arribada de la democràcia a Portugal, es decideix posar fi al seu imperi colonial. La data de la independència d'Angola s'estableix per a l'11 de novembre del 1975 i qui tengui en el seu poder la capital governarà el nou Estat. És en aquest moment en què neix una cruenta guerra civil que enfrontarà l'MPLA amb l'FNLA-UNITA per fer-se amb el control d'aquest nou Estat, guerra que durarà fins l'any 2002 (si és que es pot considerar acabada).

I és també en aquests moments en què el periodista polonès Ryszard Kapuscinski es queda al país, quan la resta del món se n'aïlla, per oferir-nos un testimoni esfereïdor els inicis d'aquesta guerra.

Un dia més de vida és un llibre que converteix el periodisme de guerra en un nou gènere literari. Des de darrera de les files de l'MPLA -Kapuscinski ve de la Polònia comunista, aquí no hi ha cap debat ideològic- se'ns mostra una visió tant impactant com real d'aquest món (diuen que sovint era una mica exagerat, però després de tot no deixa de ser literatura) amb moment tants durs com la notícia de la mort de Carlota o impactants com saber que la resistència de tota una capital com Luanda pot arribar a dependre tan sols de dues persones, el pilot de l'únic avió de l'MPLA i l'enginyer de la central d'aigües.

En fi, un llibre per ser llegit.

Les incoherències de l'imperi del matoll

El sociòleg anglo-americà Michael Mann (atenció no confondre amb el director de pel·lícules com The last mohican o Heat) va escriure a finals de l'any 2003, en ple mandat "bushià", el llibre que avui vull recomanar, titulat en la versió castellana (editada per Paidós) El imperio incoherente. Estados Unidos y el nuevo orden internacional.

En aquesta obra se'ns fa una crítica ben completa a l'imperialisme nord-americà fent un desmuntatge estructural de l'aparell estatal dels Estats Units. I segurament la majoria dels que pogueu arribar a llegir això ja deveu estar ben convençuts dels desastres i barbaritats provocats per l'"Imperi" i potser alguns pensareu que ja no cal llegir-lo, però la veritat és que es tracta d'un llibre bo de llegir, entenidor i aclaridor i que ens dona bons arguments si un dia hem de defensar la nostra posició en algun debat de sobretaula.

Bé, intentaré resumir de manera molt breu i clara les idees principals de l'obra. En els primers capítols, Mann, com ja he comentat, fa un anàlisi dels aspecte més estructurals dels Estats Units de George Walker Bush (just hereu de son pare) i en treu a la llum les incoherències:

• Exèrcit: ningú posa en dubte que els Estats Units són la primera potència militar mundial, però, en poques paraules, de què et serveix augmentar el nombre de caps nuclears quan ja en tens suficients per carregar-te el món? I no és l'únic que els té... per altra part, s'ha demostrat ineficaç davant formes de conflicte molt més pobres com la guerrilla i vulnerable al terrorisme (11-S).

• Economia: els EUA, els principals abanderats del neoliberalisme al món... si, però tan sols quan els convé, car si algun país pobre desenvolupa un sector que pugui fer la més mínima competència a l'americà, aquest és el primer a engegar mesures proteccionistes i augmentar els aranzels a aquell producte, com el cas de la mel argentina.

• Política: què dir? s'omplen la boca de democràcia però no dubten en recolzar règims totalitaris mentre els siguin aliats... també cal veure quina "democràcia" imposen als Estats ocupats. Mann cita sovint una frase de Tàcit destinada a l'Imperi romà: "Construeixen un desert i l'anomenen pau."
  

• Ideologia: no hem de menysprear l'element fanàtic relgiós d'aquesta gent, uns vertaders creuats del segle XXI.

A continuació, tots aquests aspectes són exemplificats en l'actuació estat-unidenca (veig que la paraula és acceptada per l'IEC, i nord-americana no m'agrada... pobres canadencs i mexicans!) a les guerres d'Afganistan, Iraq i en l'actuació envers els estats "canalles": Corea del Nord, Iran, Cuba, Síria...

Aquest es un resum molt banal i superficial, però crec que serveix per fer-se'n una idea... personalment, un aspecte que m'ha deixat estorat és l'estupidesa i l'ineficàcia dels serveis d'intel·ligència dels EUA. En llistes oficials de grups terroristes, no hi ha cap tipus de diferenciació entre grups terroristes internacionals com Al Qaeda (que tenen en el punt de mira objectius civils americans) o grups locals immersos en lluites d'alliberament nacional (Palestina, Txetxènia, Catxemira...) que mai, o des de fa més de vint anys, no han atacat objectius civils amercians i s'els fica tots al mateix sac. Això només pot provocar que aquest grups locals s'acabin convertint en internacionals.

Mann fa la mateixa conclusió i preveu que el terrorisme no pot fer més que augmentar... certament, pocs mesos després de l'aparició del llibre va tenir lloc l'11-M de Madrid. El professor de la Universitat de Califòrnia no és imparcial, fa una crítica molt dura a gent amb noms i cognoms (Donald Rumsfeld, Dick Cheney, Paul Wolfowitz..), però això no vol dir que no sigui objectiu.

En fi, un llibre recomanable. Podem pensar que tota aquesta esquizofrènia política és troba en standby amb Obama... o no.

Petita recomanació literària post-sant Jordi

Sens dubte, un dels poetes que més ha contrubït a acostar-me a la poesia ha estat el manacorí Miquel Àngel Riera, d'ençà que el vaig descobrir per casualitat en una exposició organitzada fa uns anys a la Concepció, a Ciutat.

Després d'haver llegit l'antologia apareguda en la col·lecció del Diari de Balears, molt recomanable per introduir-s'hi, i la novel·la Illa Flaubert, que bé es mereixieria un post sencer, va arribar a les meves mans el petit poemari Paràbola i clam de la cosa humana, editat originalment l'any 1974.

Aquest petit poemari, entenedor i bo de llegir, és el que vull recomanar. Al llarg dels tretze poemes que el conformen hi podem observar una claríssima evolució:

Riera, potser tot fent de predecessor del Bauçà que explotaria després, sembla que es vol aïllar de l'absurda societat que l'envolta, la dels darrers anys del règim feixista: "No poseu tant d'esment / a educar-me el so fins que no es noti gaire la meva escassa vocació d'animal domèstic."

Però Riera no té les coses tan clares ("(...) res ja m'és clar, no em dóna fam, ni em tempta: / tot ho veig boira, / i llim."), car sembla que el seu sentiment de pertinença a una comunitat, una comunitat oprimida, és massa gran: "Deixau-nos pastar el nostre pa, / després menjau-ne. / Ompliu-nos el carrer, però no el poble. / Contemplau el país / sense sagnar-lo. / Deixau-nos ser qui som."

I hi ha un fet que definitivament evitarà que el poeta s'aïlli de les altres persones, l'amor. Per a Riera, "el poema perfecte / és tocar pell humana".

On és Maians?

Mentre cercava alguna imatge interessants per acompanyar aquest post (ja veis que no l'he trobada), m'he trobat amb la sorpresa -gràcies, Viquipèdia- que l'Illa de Maians era una petita illa d'arena que hi havia enfront a la costa barcelonina, més o menys en el territori que actualment ocupa el barri de la Barceloneta. Un barri ben interessant, per altra part.

Pareix que aquesta illa va desaparèixer a la segona meitat del segle XV en començar les obres del nou port en temps de Joan II. Doncs bé, el 1986, l'Illa de Maians va renéixer de bell nou, però no al mar Mediterrani, sinó al mar de neurones que habita el cervellet (cervellot, diria jo) de l'escriptor Quim Monzó.

A L'illa de Maians de Monzó, segurament de major extensió que l'original, s'hi donen diversos àmbits, tant urbans com rurals, on hi viuen catalans que porten una vida aparentment d'allò més normal. Aparentment, perquè les historietes que els succeeixen als habitants de Maians a primera vista semblen d'allò més quotidianes, però aviat ens descol·loquen totalment.

Descol·locar, aquesta és la paraula. Perquè L'illa de Maians no és un llibre de relats per a pensar o reflexionar (per això anau a les columnes de Monzó a La Vanguàrdia), sinó per fruir de la seva lectura i, en un moment donat, quedar sorprès, bocabadat, descol·locat i dir: "uau!"

Persèpolis

No som especialment aficionat a les novel·les gràfiques, és un món que no conec gaire. De fet, fins ara tan sols havia llegit el ja clàssic Maus, una visió autobiogràfica del que va ser l'holocaust a la ciutat polonesa de Katowice i que va obtenir el premi Pullitzer.
Però, mirau per on, la primera recomanació literària d'aquest blog serà una novel·la gràfica. Es tracta de Persèpolis, de l'iraniana Marjane Satrapi, publicat per primera vegada l'any 2000.

Es tracta, també, d'un relat autobiogràfic de l'autora, la qual, a través d'un intens repàs de la seva joventut (va néixer el 1969) ens dóna una petita lliçó sobre la història contemporània d'una zona tan convulsa com és l'Orient Mitjà, ja sigui per motius religiosos o econòmics, o tots dos alhora.

No m'allargaré massa més.

Sobre l'aspecte històric, perquè és un tema del què en tenc una visió molt global i general, tot i que sí que pot ser interessant assenyalar els capítols de la història iraniana més recent que ens ajuda a comprendre l'obra: el cop d'Estat del 1953 recolzat pel bloc occidental per fer fora un règim socialitzant en plena Guerra Freda; la instauració de la monarquia/dictadura del xa; la Revolució del 1979 i la conseqüent proclamació de la República Islamica, convertida immediatament en la de facto dictadura islàmica de l'aiatol·là Khomeini o la llarga guerra amb l'Iraq de Saddam. Aquests són els fets que narra el còmic, però no cal dir que des d'aleshores la història més recent de l'Iran hagi estat precisament gaire més planera...

Sobre la història personal de l'autora, perquè seria restar-li encant per a aquells que encara no l'heu llegida. Un aspecte que m'ha semblat molt interessant és el dilema moral que es degué plantejar a les famílies progessistes com la de Satrapi, el dilema de quedar-se a l'Iran amb l'etiqueta d'occidentalistes decadents o d'intentar emigrar a Europa per viure-hi com a tercermundistes.

En fi, m'ha semblat molt recomanable.