Divendres,
vint-i-cinc de maig del 2018, Claustre de Sant Domingo de Pollença. Un
predicador de la bellesa de les coses quotidianes, amb més cabellera que barba,
surt tot sol, únicament acompanyat de la seva inseparable guitarra, disposat a
iniciar la seva prèdica.Els
adeptes, cal dir, ja hi érem presents, car Damià no és precisament un nouvingut
sobre els escenaris, sinó que poc a poquet, passeta a passeta, s’ha anat
guanyant el seu lloc en el panorama musical.
Així doncs, com
dèiem, tots els presents es van acostant, en cos i ànima, a la intimitat de
Damià Oliver, que anomena, simplement, “El meu racó”, cridats per un xiulet
deliciós. I l’inici de l’ascens als cels no es fa esperar. Ben viat apareixen en
escena els dos arcàngels que faran volar el cantautor com mai: Pep Toni
Álvarez, guitarra elèctrica, tranquil, plàcid, i Fèlix von Harnack, teclats,
sintetitzadors, ordinadors, alt, xerraire, incommensurable. Dos músics
pollencins que, per una nit, han abandonat la terra dels ritmes sincopats (o
no?), per estendre les seves ales. Un “Far” i un “Dibuix” ho corroboren, amb
notes que et poden fer pensar en Mike Oldfield, per exemple. El vespre és
fresquet, no “Fa calor”, precisament, encara que qui escriu aquesta atabalada
crònica nota una escalforeta cada volta que sent la lira de la tornada, que el
transporta a aquell mateix espai, a l’única i llegendària actuació del duet
Mordala, tal vegada perquè era l’encarregat de fer-la sonar. Aviat, a tot Déu,
mai millor dit, li entra la ballera amb unes “Bicicletes” boges, amb “Cavalls”
que canten i neden.
I, si hi ha
arcàngels, no hi poden faltar el àngels. Angelets, concretament, serafins
arribats de l’escola Joan Mas de Pollença que constaten, un cop més, que aquest
és un ascens als cels en tota regla, amb un exèrcit diví del qual Oliver n’és
l’alè, ben igual que David Carabén quan, al capdavant de Mishima, es transforma
en guspira, estel o carícia. Un cel decorat amb “Jardineres”, això sí, cantades
meravellosament per aquests infants una vegada han perdut la vergonya. Arriba,
aleshores, el que podria ser el moment culminant d’aquest ascens. Ja som al
cel, visible a través dels núvols que creuen el Claustre. Però és hora de tocar
els estels amb les mans. Amb “Calius”, sembla que un, de forma inconscient,
comença a enlairar-se, lentament, del seu seient, com en una odissea espacial davidbowieana.
Això no obstant,
Damià Oliver es troba en un diàleg constant entre allò diví i allò mundanal, i
és hora de tocar de peus a terra. El “Sr. Salat” camina cap a “En Pere i na
Mercè”, que no s’equivoquen, i ho fa a bon ritme, frenètic gairebé, i provoca
que el cantant, a la cresta d’una onada pop-folk, surti del seu xiuxiueig
característic, cosa que el cronista, humilment, pensa que hauria de fer més
sovint, per desplegar un torrent de veu, com quan el torrent de Ternelles
s’ajunta amb el de la Vall d’en March i no tenen aturall. Ara bé, aquest
torrent no desemboca a la Gola, sinó a “Capellans”, quan sona el hit indiscutible del pollencí.
Ja hem aterrat, és hora de què el públic comenci a
pensar en acomiadar-se, mal que li pesi. Fer-ho a ritme de reggae, en una platja caribenya, amb un daikiri a la mà, no és mala idea. Després de tot, “no hi ha més
paradisos que els terrenals”, com deia una camiseta.
27 d’octubre del
2017, 15:30h. El Parlament de Catalunya aprova la proclamació de la República.
Després d’un estatut d’autonomia trinxat de per tots costats a continuació de
ser aprovat en referèndum. Després de més d’una quinzena de negatives a la realització d’un referèndum pactat, de
mitja dècada de manifestacions pacíficament massives cada 11 de setembre amb un
milió i mig, dos milions de persones al carrer (només com a comparativa, en la
famosa Marxa sobre Washington en la qual Martin Luther King pronuncià el seu
famós “I have a dream” el 28 d’agost
de 1963, hi participaren unes 200.000 persones, una desena part!). Després
d’unir els Pirineus i el Delta de l’Ebre amb una cadena humana, d’una majoria
parlamentària sobiranista totalment legítima. Després de gairebé 1.000 persones
ferides per les porres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil quan només
intentaven introduir un paperet dins un recipient. Després de l’empresonament
injustificat dels Jordis, presidents de dues entitats totalment pacífiques, per
haver encapçalat una manifestació. Després de l’aprovació sense precedents de
la intervenció d’un govern legítim. I, sobretot, després de la nul·la capacitat
política mostrada per l’Estat espanyol.
Ara mateix, no
podem saber quin esdevenir tindrà aquesta república. Amb un govern
provisionalment semiexiliat i unes eleccions autonòmiques convocades per un
partit que governa Espanya però que a Catalunya no té ni un 10% dels vots, i
que segurament hauran de servir, com una clau de judo, per aprofitar la força
del contrari. En aquestes alçades, hi ha poques coses que no s’hagin dit sobre
el que ha passat fins ara, i tot el que es pugui dir sobre el que passarà és
pura especulació, més enllà del fet que què això encara no ha acabat. No
obstant, sent la necessitat de dir alguna cosa. Perquè Catalunya és la terra
que m’ha acollit i Barcelona la ciutat que estim. Perquè crec en la fraternitat
entre el poble català i el mallorquí. I, sobretot, perquè veig al meu voltant,
molta incomprensió sobre el que està passant. Per sort, almenys en el meu
entorn, són poques les persones intolerants que justifiquen la violència contra
un poble pacífic, que no volen saber res de la voluntat de la gent (els queponeentuDNIeh?). A aquests, ni aigua.
Però sí que veig molta gent, sobretot des de l’1 d’octubre (cal recordar les
colpidores imatges?), a qui no li agrada veure com actua la repressió, però no
comprenen per què les persones estan disposades a rebre tal quantitat de
garrotades, a ser ferits, a rebre multes, a anar a la presó quan tenen
famílies. Crec, humilment, que es cometen dos errors d’interpretació
principals, que no deixen d’anar lligats entre sí.
En primer lloc,
és un error pensar que la independència és una dèria de quatre dirigents
convergents per amagar els seus pedaços bruts i un aprofitament d’aquesta
situació per part d’Esquerra i la CUP, els independentistes de tota la vida. No
s’ha d’oblidar que aquesta majoria parlamentària independentista va ser votada
en unes eleccions autonòmiques per 1.966.508 persones (entre Junts pel Sí i la
CUP) amb un programa electoral plenament independentista. És a dir, si la gent
està disposada a sacrificar-se, no és perquè en Puigdemont les hi hagi enviat. Perquè
això que està passant a Catalunya no té res a veure amb persones concretes (com
vaig sentir dir fa pocs dies al politòleg Roger Buch, “a Catalunya, els noms propis ens els ventilam”)És perquè el poble ha decidit que vol
la independència, i la pròpia gent, de forma autoorganitzada, ha pres el carrer
i ha pres una decisió col·lectiva en forma de resistència pacífica. El que
estam vegent és l’empoderament popular (all
power to the people). Catalunya, dit d’altra manera, s’està
autodeterminant. Perquè el dret a l’autodeterminació no es demana, sinó que
s’exerceix. I aquesta és una sentència sorgida del debat acadèmic de les
universitats, no dels tribunals ni dels partits. Amb raó, la consigna estrella
aquestes setmanes ha estat “els carrers
seran sempre nostres”.
El segon error
interpretatiu és pensar que les ànsies d’independència de Catalunya responen a
la interpretació clàssica del nacionalisme català, de les seves aspiracions
històriques. És clar que hi ha tot un rerefons històric que ha portat des de la
Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta de 1715 fins a la situació
actual. Però el poble de Catalunya, ara mateix, no pensa en allò que un dia fou
(que si va estar separada de Castella, que si el Compromís de Casp va portar
una dinastia estrangera...), sinó que pensa en el futur, en allò que vol ser.
De la mateixa manera que l’independentisme actual no té tant per bandera
preservar la identitat catalana (és clar que un estat català haurà de vetllar per
la cultura i la llengua, només faltaria), sinó que té per bandera el benestar
de les persones, la sobirania plena en tots els seus àmbits (democràtica, econòmica,
territorial, energètica, alimentària, de gènere, i totes les que es vulguin). No
és casualitat que l’independentisme hagi esdevingut majoritari en plena crisi
econòmica. S’equivoquen, i molt, els membres del partit Ciutadans que utilitzen
la consigna de què els nacionalistes reparteixen carnets de català a qui ells
consideren (una consigna que he vist utilitzar des d’una antiga amistat de
facebook, que per cert, m’ha eliminat, aquesta és la seva tolerància, fins als
diputats al Parlament). Perquè català ho és tothom que ho vol ser i s’hi vol
sentir. Només així s’entén l’existència
de la plataforma Súmate, d’un David Fernández, un Gabriel Rufián, d’Antonio
Baños o d’un Albano-Dante Fachín. M’agrada pensar amb els meus antics
llogaters, un matrimoni preciós d’immigrants dels anys 60, ell castellà, ella
andalusa, establerts al barri de Gràcia. Ell xerra català, ella l’entén però no
n’amolla ni mitja. Tanmateix, em va quedar gravada la il·lusió de la seva cara
quan parlàvem del tram de la via del 2013 que ens havia tocat. “És clar que hi anirem. Ens hi jugam el
futur dels nostres néts”.
Un darrer apunt, gens objectiu. Qui vulgui comprendre
millor els catalans, que observi la seva actitud alegre i festiva. La seva
il·lusió davant cada passa donada. Els cants i danses, la seva poesia davant
els perills, davant el desconegut i les
pors que, sens dubte, hi són. Davant les cares rabioses i de pomes agres d’un stablishment polític i social al qual se
l’està destronant de la comoditat de l’hegemonia monocroma. Perquè els
catalans, i ho veig en totes les meves amistats, s’han fet seu el lema d’Emma
Goldman: “Si no es pot ballar, no és la
meva revolució”. Perquè tenen ben clar, com deia Estellés, que “no podran res contra un poble unit, alegre
i combatiu”. Que continuï el mambo!
“The leaves of brown
came tumblin’ down, remember...”
Al Dubin
Aquest ha estat
un setembre ben plujós, com el de la melodia que popularitzaren Sinatra, els
Beatles o, a ca nostra, Guillem d’Efak. Dies grisos, no necessàriament trists,
i passats per aigua, d’aquells que semblen fets a posta per a la nostàlgia. A
jo, personalment, em ve al cap una gran vidriera abocada sobre l’estreta i
fosca vall, una sala càlida amb un gran Sant Bernat ajagut al costat de
l’estufa i el gust d’una cervesa amarga. Haguéssim pogut ser als Alps suïssos o
al Tirol, però no, la vall era la de Boí, l’ordi fermentat d’importació i Sant
Climent i Santa Maria de Taüll ens guardaven, hieràtics, impassibles.
Si aquest fos un
escenari casolà, i no una taverna, possiblement sonarien, de fons, els meus
estimats Angus & Julia Stone, The Weakerthans o, en connexió més
tel·lúrica, Roger Mas, Miquel Gil o el propi bruixot manacorí. A la nit, davant
la foganya, obriria un llibre i reflexionaria amb Montserrat Roig o Joan Fuster,
em capficaria en històries d’intriga
que, alhora, em farien prendre consciència social amb Manuel de Pedrolo, Antoni
Serra o Petros Màrkaris, em submergiria en mons fantàstics amb Tolkien o Albert
Sánchez Piñol o fliparia amb el llenguatge mariner pollencí de Xesca Ensenyat.
Sens dubte, en una bona pantalla i una butaca còmoda hi visualitzaria films d’Scorsese,
Kusturica, Nolan i Villaronga.
Tot això si em
podés permetre un habitatge propi amb una vidriera amb bones vistes, és clar.
Una casa seria ideal, o un piset espaiós, no cal ser massa pretensiosos.
Potser, fins i tot, em conformaria amb un petit estudi on poder ser
independent, o un piset petitó on hi càpiga una parella sense idees de
descendència immediata. No és el cas. Amb tres dècades a l’esquena em trob de
nou a la mateixa habitació que vaig deixar (a estones temporalment, darrerament
de forma més continuada) fa dotze anys per anar a estudiar a la universitat,
amb els seus pòsters de Kortatu, les figures de cotxes, o les imitacions de
l’esfinx de Tutankamon sorgides de l’Arqueologic-Nova (quins records!). No en
renec, són els meus inicis com a ésser amb personalitat pròpia i bona part dels
gustos encara són vigents (res com remenar el cos a ritme de “sarri, sarri”). Però
després de cinc anys rondant per Barcelona i Varsòvia, en perpètua formació com
a persona i com a professional, tornar no resulta fàcil, per molt que dins el
capet ja faci estona que sona la cançó
de Sau: “Me’n vaig, me’n torno casa...” Especialment tornar sobrequalificat en
una illa saturada, sobreexplotada i dedicada completament al monocultiu
turístic.
Amb el turisme,
tothom hi guanya, sembla la idea inamovible instal·lada en el paradís del
lloguer vacacional. No és el meu cas. Pens en els pares. Ells potser sí que han
depès més del turisme, encara que indirectament. Tanmateix, no puc deixar de
creure que amb un model econòmic més plural tindrien millors oportunitats per
fugir de la precarietat laboral. Tornant a mi, diuen que per l’administració
pública s’està movent cosa (perquè un sector privat dedicat a les ciències
socials resulta impensable, és clar!). Potser és que governen els rojos. Potser
és que resulta que sí que la maleïda crisi es va acabar. No ho sé. No ho crec.
Serà qüestió de tenir paciència i una mica de sort i esperar que l’aglà caigui.
Però això no és una solució, perquè som molts i moltes les que esperam. De
moment, calma, lluita, reflexió. Potser al redós de l’habitació d’adolescència
escriure unes paraules per pensar en aquestes qüestions: cultura, política,
territori, societat. Potser esforçar-me a que sigui de manera periòdica, que
aquestes primeres serveixin de “presentació i autodefensa” .
Per ara, el temps
hi acompanya, setembre i octubre sempre han estat els meus mesos preferits,
potser perquè vaig néixer entre un i altre. Aquests mesos encara càlids, amb
dies que sembla que l’estiu no vol partir i ens vol regalar un dia de cala
solitària. I altres dies plujosos, de vent i barrumades, en els quals pensam
que qualque picornell aviat començarà a treure el nas i, sobretot, que “les fulles
van abandonant la branca.”
Aquí l''EP de Guillem d'Efak amb la cançó "Setembre, temps plujós", i la resta d'acompanyament musical...
