La bèstia bauçaniana

Una cosa és haver llegit un parell (o més) de poemes, que t'hagin agradat i dir que aquest poeta t'agrada.
Una altra de ben diferent és introduir-te de ple en l'obra d'un autor determinat, immiscuir-te en el seu univers personal, entendre la seva manera de pensar i relacionar-ho tot amb la seva vida per donar un sentit a aquesta cosmovisió.
I participar en un muntatge, diguem-ne, de poesia escenificada (no sé massa bé com definir-lo!) a partir de la seva obra, un muntatge dirigit per un Mestre (amb majúscula) en la matèria, deu ser una de les millors formes de fer-ho.

Doncs bé, més o menys això és el que m'ha passat amb l'obra del poeta Miquel Bauçà (Felanitx, 1940 - Barcelona, 2005) i el muntatge Caminar i riure molt, que amb Heura Teatre esteim passejar per Mallorca i qualque altre raconet dels Països Catalans.

A partir d'ara no m'ho hauré de pensar a l'hora de considerar Bauçà una autèntica bèstia de la poesia (encara que he pogut llegir qualque ressenya on no tenien massa clar el que és la poesia), la qual el felanitxer considerava el màxim òrgan d'expressió personal. De fet, en una entrevista, he arribat a llegir que va escriure una novel·la amb l'únic objectiu de presentar-la a un premi, guanyar-lo i utilitzar els diners per comprar-se un ordinador nou (no cal dir que, efectivament, va guanyar el premi).

Poesia és el discurs,

que és l'únic avui dia,

per obrir-se un viarany

escaient per transitar-hi.

En aquest discurs poètic, Bauçà no té miraments a l'hora de criticar la societat que l'envolta, la gregarietat, i ho fa en un llenguatge clar i concís:

El racisme durarà,

mentre cadascú no trobi

que s'estima a bastament,

observant els propis somnis
i no hagi de surar
comparant-se amb la veïna.

-A Etiòpia, hi passen fam.
-És a posta, perquè puguin
retratar-los i omplir
espais buits de les cadenes.

I ho fa posant especial èmfasi en la qüestió educativa:

Els científics, les comares,

pedagogs i escriptors

d'habitud només practiquen

una gran perversió,

consistent a explicar als nens

l'aparença de les coses,

no pas com podrien ser,

que és allò que el nen reclama.

Una de les coses que més mal han fet als humans ha estat que els proposessin vides modèliques. (...)I només un mateix pot ser mestre d'un mateix, des de com agafar la cullera fins a com pensar dels déus.

Una fètida muntanya d'escombraries.

És el que constitueix el cos doctrinari de la pedagogia actual, amb els seus tediosos desenvolupaments.

A partir d'aquí, el poeta proposa escapar-se de tot això, aïllar-se de la gregarietat. I l'única manera d'aconseguir-ho és seguir únicament allò que ens demanen els somnis.

Hi ha dues llibertats:

la que té present els altres

i la que en són absents.

Per fruir de la primera,

cal estar d’acord amb tots

-cardar bé, ballar, anar a missa-

i violentar el cervell,

fer la violència a l’ànima,

perquè ho cregui de debò;

per conèixer la segona,

basta somniar com cal,

obeir la veu dels somnis.

-He vingut per demanar-te

un consell.

-Te'n diré un,

què serveix per 'nar a Amèrica:

tu mai no n'escoltis cap.

Fes la teva, fes la teva...

Els països catalans.

El que dic, tot s’esdevé

dins aquest bell territori.
És prou gran i ben poblat

per tenir por d’avorrir-me,

si m’incloc, a mi mateix.

Paradisos, n'hi ha mils,

tots reclosos dins de l'ànima.

Certament, en alguns moments, es fa difícil, moralment, estar del tot d'acord amb Bauçà (encara que no deixa de dir veritats com a catedrals). Tot i així, aporta un punt de vista que fa reflexionar sobre el tipus de model social que ha creat la humanitat...

Deu ser el camí cap a la individualitat absoluta el correcte? A jo m'agradaria pensar que no, que encara podem creure en les relacions humanes.