dimecres, 11 de novembre de 2009

La bèstia bauçaniana

Una cosa és haver llegit un parell (o més) de poemes, que t'hagin agradat i dir que aquest poeta t'agrada.
Una altra de ben diferent és introduir-te de ple en l'obra d'un autor determinat, immiscuir-te en el seu univers personal, entendre la seva manera de pensar i relacionar-ho tot amb la seva vida per donar un sentit a aquesta cosmovisió.
I participar en un muntatge, diguem-ne, de poesia escenificada (no sé massa bé com definir-lo!) a partir de la seva obra, un muntatge dirigit per un Mestre (amb majúscula) en la matèria, deu ser una de les millors formes de fer-ho.

Doncs bé, més o menys això és el que m'ha passat amb l'obra del poeta Miquel Bauçà (Felanitx, 1940 - Barcelona, 2005) i el muntatge Caminar i riure molt, que amb Heura Teatre esteim passejar per Mallorca i qualque altre raconet dels Països Catalans.

A partir d'ara no m'ho hauré de pensar a l'hora de considerar Bauçà una autèntica bèstia de la poesia (encara que he pogut llegir qualque ressenya on no tenien massa clar el que és la poesia), la qual el felanitxer considerava el màxim òrgan d'expressió personal. De fet, en una entrevista, he arribat a llegir que va escriure una novel·la amb l'únic objectiu de presentar-la a un premi, guanyar-lo i utilitzar els diners per comprar-se un ordinador nou (no cal dir que, efectivament, va guanyar el premi).



Poesia és el discurs,

que és l'únic avui dia,

per obrir-se un viarany

escaient per transitar-hi.



En aquest discurs poètic, Bauçà no té miraments a l'hora de criticar la societat que l'envolta, la gregarietat, i ho fa en un llenguatge clar i concís:




El racisme durarà,

mentre cadascú no trobi

que s'estima a bastament,

observant els propis somnis
i no hagi de surar
comparant-se amb la veïna.

-A Etiòpia, hi passen fam.
-És a posta, perquè puguin
retratar-los i omplir
espais buits de les cadenes.


I ho fa posant especial èmfasi en la qüestió educativa:




Els científics, les comares,

pedagogs i escriptors

d'habitud només practiquen

una gran perversió,

consistent a explicar als nens

l'aparença de les coses,

no pas com podrien ser,

que és allò que el nen reclama.


Una de les coses que més mal han fet als humans ha estat que els proposessin vides modèliques. (...)I només un mateix pot ser mestre d'un mateix, des de com agafar la cullera fins a com pensar dels déus.

Una fètida muntanya d'escombraries.

És el que constitueix el cos doctrinari de la pedagogia actual, amb els seus tediosos desenvolupaments.


A partir d'aquí, el poeta proposa escapar-se de tot això, aïllar-se de la gregarietat. I l'única manera d'aconseguir-ho és seguir únicament allò que ens demanen els somnis.


Hi ha dues llibertats:

la que té present els altres

i la que en són absents.

Per fruir de la primera,

cal estar d’acord amb tots

-cardar bé, ballar, anar a missa-

i violentar el cervell,

fer la violència a l’ànima,

perquè ho cregui de debò;

per conèixer la segona,

basta somniar com cal,

obeir la veu dels somnis.

-He vingut per demanar-te

un consell.

-Te'n diré un,

què serveix per 'nar a Amèrica:

tu mai no n'escoltis cap.

Fes la teva, fes la teva...

Els països catalans.

El que dic, tot s’esdevé

dins aquest bell territori.
És prou gran i ben poblat

per tenir por d’avorrir-me,

si m’incloc, a mi mateix.

Paradisos, n'hi ha mils,

tots reclosos dins de l'ànima.


Certament, en alguns moments, es fa difícil, moralment, estar del tot d'acord amb Bauçà (encara que no deixa de dir veritats com a catedrals). Tot i així, aporta un punt de vista que fa reflexionar sobre el tipus de model social que ha creat la humanitat...

Deu ser el camí cap a la individualitat absoluta el correcte? A jo m'agradaria pensar que no, que encara podem creure en les relacions humanes.













4 comentaris:

  1. Me sap greu si no ha quedat gaire ben editat, però el processador de texts d'aquest blog encara me pot...

    ResponElimina
  2. Realment el que importa no és tant el format com la tita. I de tita, n'hi ha. Així que, lo primer, felicitats!! He disfrutat llegint!

    La teva darrera frase m'encanta i la compartesc. Durant aquests dies, després del descobriment que ha estat per jo aquest geni, han estat molts els dubtes que m'han sorgit.
    L'ànsia d'estar sol (o -i ja se que quedarà fatal escrit aquí, però- "tocar-se els collons de tot per estar a ple amb un mateix"), absent de tot contacte, pot ser fruit de males experiències o frustracions, d'haver estat un ideari, com jo mateixa, i com molts supòs, i veure que al final la realitat absurda del corrent que arrossega la societat envia al femeter els teus somnis...
    Però, per molt que fos fantàstic viure la realitat somniada, si no la pots materialitzar, i més encara, compartir amb algú, que somnii igual..o per l'estil, no es pot aconseguir aquesta felicitat anhelada, no?
    Jo també confii que encara és possible creure amb la naturalitat de les relacions humanes. Pot ser sigui aquí l'arrel del problema, que, què és el que encara és natural, dins un mon postís de prejudici i aparences? -valgui dir que no fa molt jo n'he trobat un bon remell de persones que són més que naturals, naturalíssimes!!plenes d'essència, que et recorden que encara n'hi ha de gent així!-,

    De les interaccions amb altres persones, de lo bò que en podem treure d'elles, quedar-mos-ho, i de lo no tan bò, extreure'n qualque cosa que poguem aprofitar...

    La qüestió és trobar la mesura, entre la realitat i el somni,...difícil qüestió!

    ResponElimina
  3. El racisme durarà,
    mentre cadascú no trobi
    que s'estima a bastament,
    observant els propis somnis
    i no hagi de surar
    comparant-se amb la veïna.


    Una veritat com una catedral, ben vera!

    Quant a l'individualisme, compartesc la vostra opinió! Per jo, compartir és viure i quedar-se tancat a un pis de l'eixample pot ser molt inspirador perquè et surtin poemes fenomenals, però aquesta llibertat artística és onírica i ideal. Hi ha un món de persones i relacions humanes a fora, que, per molt que complicades, són essencials!

    ResponElimina
  4. Molt ben dit, Miquel, Antònia i Paula!

    En Bauçà no deixa mai indiferent, eh? jejeje
    Jo encara l'he de destil.lar molt, perquè sovint me fa entrar en conflicte amb mi mateixa, supòs que pels temes de l'individualisme que heu ben assenyalat. M'ha agradat això de ses persones naturals que dius, Antònia, jo també ho trob que hauríem de ser més naturals, més essencials, i fer ses coses, ses relacions humanes!, molt més fàcils del que les hi feim. Per fer això, però, cal una gran dosi de consciència individual per poder abastar una consciència social, no? (uix, quina frase...)

    L'equilibri, sí... :-)

    I jo...encantada de compartir amb tots voltros, i els que s'hi apuntin, el que sigui i quan sigui!

    Besades!
    maria*

    ResponElimina