dijous, 29 d’octubre de 2009

Persèpolis

No som especialment aficionat a les novel·les gràfiques, és un món que no conec gaire. De fet, fins ara tan sols havia llegit el ja clàssic Maus, una visió autobiogràfica del que va ser l'holocaust a la ciutat polonesa de Katowice i que va obtenir el premi Pullitzer.
Però, mirau per on, la primera recomanació literària d'aquest blog serà una novel·la gràfica. Es tracta de Persèpolis, de l'iraniana Marjane Satrapi, publicat per primera vegada l'any 2000.

Es tracta, també, d'un relat autobiogràfic de l'autora, la qual, a través d'un intens repàs de la seva joventut (va néixer el 1969) ens dóna una petita lliçó sobre la història contemporània d'una zona tan convulsa com és l'Orient Mitjà, ja sigui per motius religiosos o econòmics, o tots dos alhora.

No m'allargaré massa més.

Sobre l'aspecte històric, perquè és un tema del què en tenc una visió molt global i general, tot i que sí que pot ser interessant assenyalar els capítols de la història iraniana més recent que ens ajuda a comprendre l'obra: el cop d'Estat del 1953 recolzat pel bloc occidental per fer fora un règim socialitzant en plena Guerra Freda; la instauració de la monarquia/dictadura del xa; la Revolució del 1979 i la conseqüent proclamació de la República Islamica, convertida immediatament en la de facto dictadura islàmica de l'aiatol·là Khomeini o la llarga guerra amb l'Iraq de Saddam. Aquests són els fets que narra el còmic, però no cal dir que des d'aleshores la història més recent de l'Iran hagi estat precisament gaire més planera...

Sobre la història personal de l'autora, perquè seria restar-li encant per a aquells que encara no l'heu llegida. Un aspecte que m'ha semblat molt interessant és el dilema moral que es degué plantejar a les famílies progessistes com la de Satrapi, el dilema de quedar-se a l'Iran amb l'etiqueta d'occidentalistes decadents o d'intentar emigrar a Europa per viure-hi com a tercermundistes.

En fi, m'ha semblat molt recomanable.

8 comentaris:

  1. Ja tenc records un poc generals d'aquesta lectura, però el que m'ha quedat més és el fet que na Marjane s'hagi hagut d'espirrar tant: com a dona, com a "occidental decadent" dins un règim islàmic i, moltes vegades, com a lluita a contracorrent. I com l'hem cagada els països occidentals ficant mà on no mos demanen!

    I pensar que, al mateix temps, no tants kilòmetres més amunt i un poc a l'esquerre hi ha gent que ho ha tengut tot i més (nosaltres) i que, realment, no hem hagut de lluitar. I si som immigrants és perquè volem, no per necessitat.

    ResponElimina
  2. No l'he llegida, però fa molta gola...

    Paula, no puc deixar de debatre la teva darrera frase... pot ser no l'he acabat d'entrendre, però el primer que m'ha vengut al cap en llegir-la ha estat que la nostra generació pot ser tenguem la sort de ser rodamons voluntaris. Ara bé, no fa més de 65 anys, l'estat al que vivim fou terra d'immigarants, de penuries i d'incongruències. Pot ser la sort va ser la decaiguda de la religió cristiana, i l'avanç a propulció dels intel·lectuals per poder arribar on som avui, i en tant poc temps... però, si el cristianisme fanàtic hagués anat més enllà de l'Opus, colapsant el pensament lliure i restringint tot acte propi, pot ser la història d'aquest tros de terra no seria tan diferent a la de l'altra banda, la del còmic...
    I més encara, diria que el gran problema d'aquelles terres que s'em fan llunyanes, és, tristament, la riquesa naturals dels seus sediments...

    No m'enroll pus!xD
    Pd: serà la meva pròxima lectura!

    ResponElimina
  3. Antònia, ben vera! Només dues generacions enrere varen ser immigrants i amb una gran necessitat d'espirrar-se ( el meu padrí mateix amb 15 anys cap a les Amèriques i l'altre segrestat a Menorca, i mil històries de molta altra gent!). No me'n oblidava d'això, i sí que me referia a que som "rodamons voluntaris" (molt bona expressió!), i hem de ser conscients de tot es truié que hi ha hagut l'última dècada perquè haguem pogut arribar a n'aquest punt!

    Però me referia més al temps. Na Marjane només té 40 anys. No és una història d'un padrí. No sé, era una comparació entre nosaltres i la seva història (encara que la podríem comparar amb la de molts i moltes més!). Te la recoman, també!

    ResponElimina
  4. @Paula: també m'havia confós una mica aquesta darrera frase, però ja s'entén... ben d'acord!

    @Antònia: de totes maneres, pens que el problema de fons és econòmic. L'integrisme islàmic no deixa de ser una forma de resistència davant l'ocupació occidental...

    ResponElimina
  5. Okis Paula, ara ho entenc!! jo també ho trob...i va ben lligat amb el problema d'arral que dius tu Miquel;

    Avui he llegit a Público que Hamit Bozarslan
    ("Politólogo. Investigador francés de origen turco" he fet copy past xD), publica ‘Una historia de la
    violencia en Oriente Medio’ on explica els origens del radicalisme d'Orient Mitja... pot ser aporti claror al tema de la resistència a Occident.

    De tota manera, occident té comportament de paparra, trob jo, i com a paràsit, per sobreviure, necessita d'un altre per seguir existint... vent aquí, i a n'això era on volia arribar, no voler que un país amb potència suficient i mitjans elabori els seus propis productes (xerr de l'urani enriquit...), però ja seria un altre debat, que poc té de literari!

    ResponElimina
  6. Aquest estiu en vaig veure la pel·lícula i me va agradar molt, especialment quan mostra l'oposició al xà, la revolució i la guerra amb iraq. Si t'interessa tot el tema de la revolució i el xà, hi ha un llibre d'en Ryszard Kapuscinsky (El sha o la desmesura del poder) que és magnífic

    ResponElimina
  7. Me l'apunt, Joan, que les teves recomanacions sempre valen la pena!

    ResponElimina