Persèpolis

No som especialment aficionat a les novel·les gràfiques, és un món que no conec gaire. De fet, fins ara tan sols havia llegit el ja clàssic Maus, una visió autobiogràfica del que va ser l'holocaust a la ciutat polonesa de Katowice i que va obtenir el premi Pullitzer.
Però, mirau per on, la primera recomanació literària d'aquest blog serà una novel·la gràfica. Es tracta de Persèpolis, de l'iraniana Marjane Satrapi, publicat per primera vegada l'any 2000.

Es tracta, també, d'un relat autobiogràfic de l'autora, la qual, a través d'un intens repàs de la seva joventut (va néixer el 1969) ens dóna una petita lliçó sobre la història contemporània d'una zona tan convulsa com és l'Orient Mitjà, ja sigui per motius religiosos o econòmics, o tots dos alhora.

No m'allargaré massa més.

Sobre l'aspecte històric, perquè és un tema del què en tenc una visió molt global i general, tot i que sí que pot ser interessant assenyalar els capítols de la història iraniana més recent que ens ajuda a comprendre l'obra: el cop d'Estat del 1953 recolzat pel bloc occidental per fer fora un règim socialitzant en plena Guerra Freda; la instauració de la monarquia/dictadura del xa; la Revolució del 1979 i la conseqüent proclamació de la República Islamica, convertida immediatament en la de facto dictadura islàmica de l'aiatol·là Khomeini o la llarga guerra amb l'Iraq de Saddam. Aquests són els fets que narra el còmic, però no cal dir que des d'aleshores la història més recent de l'Iran hagi estat precisament gaire més planera...

Sobre la història personal de l'autora, perquè seria restar-li encant per a aquells que encara no l'heu llegida. Un aspecte que m'ha semblat molt interessant és el dilema moral que es degué plantejar a les famílies progessistes com la de Satrapi, el dilema de quedar-se a l'Iran amb l'etiqueta d'occidentalistes decadents o d'intentar emigrar a Europa per viure-hi com a tercermundistes.

En fi, m'ha semblat molt recomanable.

La música dels astres*

Sisa, Pau Riba, Joan Miquel Oliver... són una sèrie de cantautors catalans que sovint reben l'etiqueta de "galàctics", òbviament no per pertànyer al planter del Reial Madrid, sino perquè les seves lletres i músiques ens transporten a un món surrealista, celestial, que no toca de peus a terra, tot i que sobre això en tenc les meves reserves.

Un músic del qual he vist que de vegades reb aquesta etiqueta és Quimi Portet. No sabria dir si aquesta inclusió és del tot correcta o no (jo som més del parer que no), però del que no en tenc cap dubte és de què en Portet és un dels astres de la música catalana del moment, ja des que ens va sorprende amb aquella impactant "la Rambla".

Idò bé, l'astre acaba de publicar el seu nou dics, Viatge a Montserrat (Quisso Rècords/Música Global, 2009), on ens presenta catorze noves i impactants cançons. Un àlbum "escrit, interpretat, gravat, produït i mesclat per Q. Portet" (no exempt d'algunes col·laboracions).El disc comença amb un tema instrumental exquisitament titulat "Música per a cremar autobusos" i a partir d'aquí l'àlbum ens transporta per l'univers propi de Portet on no hi falten les habituals i peculiars cançons d'amor: "Mira que ets bonica excursionista amb els teus sabatots!/Mitja vida pujant les muntanyes, l'altra mitja baixant./M'agrada caminar al teu darrera amb gran concentració;/tot resseguint amb gràcia les carenes, (et) canto aquesta cançó". O bé: "Si fa bo, ho farem a la feixa,/si fa vent ho haurem de fer a redós/però si plou, amor, haurem de fer-ho/al Pavelló".

Tampoc hi falten petits homenatges a dues ciutats, Sabadell ("Sabadell, bell Parnàs que amb els ulls negats lloa el cantant:/si bemoll, mi, fa, sol... supositoris de clembuterol") i Barcelona ("Vull passejar amb tu per Barcelona/com fan els senyors i les senyores./Donem-nos la mà com bons amants;/anem a besar-nos pels terrats"), així com un cant d'amor a la terra gairebé digne del propi Pere Quart: "Adéu turons amics,/adéu rieres,/boscos d'alzines i de roures i fagedes./Munanyes del meu cor,/adéu estrelles,/adéu al mar pur de cristalls i de turqueses". A més d'altres petites genialitats: "Pampallugues, martingales;/seré el teu home del sac;/al parc hi ha un arbre nu que canta/"com un Lluís Llach"; "Què podem dir que en aquest món algú o altre no hagu dit?/Sense literatura no pot haver-hi amor".

Pel que fa a la qüestió musical, l'astre Quimi va acostant-se cada vegada més, als discs i no tant al directe, a l'esperit del cantautor amb la seva inseparable guitarra, tot i que sense perdre l'essència rockera. Les cançons sovint és mouen per registres i tempos molt propers, però de qualque manera saben com no fer-se repetitives.

Per acabar, dir que vaig tenir l'oportunitat d'assistir al concert de presentació del disc a Barcelona el passat dia 5 d'octubre a la sala Luz de Gas de Barcelona i que va ser simplement genial. Aquí si, amb unes intencions musicals d'allò més rockeres, acompanyat de tota una banda i donant corda a aquestes noves cançons sense deixar de banda alguns vells himnes com "Em trenques el cor" o "El meu hàmster va anar a Cuba", tot acompanyat d'un excel·lent sentit de l'humor.

En fi, aquesta ha estat la meva primera recomanació musical a aquest bloc. En deixaré aquí un petit tast, el primer vídeo, perquè en pogueu opinar:

*Títol d'una preciosa cançó del disc Cançoner electromagnètic

Coppola, la caiguda d'un mite?

En aquesta primera entrada després de la presentació,intentaré xerrar una mica sobre cinema, esper fer-ho mínimament bé.
Vaig tenir l'ocasió de veure l'adaptació feta per Francis Ford Coppola de la famosa novel·la de Bram Stoker, Dracula, apareguda l'any 1992 i guanyadora de tres Oscar. No em va parèixer un film precisament brillant, ni molt menys, com s'espera d'un cineasta de la talla de Coppola. Tot i aconseguir un ambient de tensió força interessant, l'excés de romanticisme presentat en alguns moments pel personatge del comte Dràcula arriba a fer el film molt empalagós, a pesar de què, pel que he pogut llegir, a la novel·la, Dràcula és senzillament l'encarnació del mal i no presenta ni bri d'humanitat.
Per altra part, no hi ajuda l'artificialitat que presenten els elements fantàstics, tot i tenint en compte els avenços tecnològics que hi ha hagut des del 92 fins ara, tampoc ajuda gens, per no dir la discreta interpretació de Keanu Reeves i Wynona Rider, àlies la cleptòmana.

Si a aquest Dracula li sumem altres produccions "coppolianes" que conec, com la extravagant Apocalypse Now (1979, tot i que he d'admetre que aquesta em va fer bastanta gràcia) i el poc més que desastrós capítol d'Històries de Nova York (1989, per favor, seguidors d'Scorsese, Woody Allen i el propi Coppola, NO vegeu aquesta pel·lícula!), tenim una filmografia bastant poc aconseguida. A més, els seus darrers films -el darrer, Tetro, d'aquest mateix 2009, amb actrius com Maribel Verdú i Carmen Maura- han passat per les cartelleres sense pena ni glòria, si és que hi han arribat.

Crec que no som pocs els que considerem la trilogia d'El padrí no tan sols al capdamunt del nostre propi "Top 10", sino també una de les majors fites de la història del cinema. Què ha passat amb aquell Coppola que va saber captivar tanta i tanta gent, adaptant de manera genial la gran obra de Puzo?

En fi, no voldria que semblés que em vull donar per entès sobre el tema. Simplement en don la meva visió, i esper conèixer la de qui pugui llegir això.

Presentació

Senzillament era una cosa que em rondava pel cap, especialment d'ençà que el nostre estimat facebook va enviar a l'agonia el fotolog, que en el seu moment ocupà les nostres cabòries cibernètiques i ara ens pareix tan llunyà; a part que el bloc (o blog? ara no entraré en debats filològics; potser més endavant si) me pareix més personal.

També cal dir que he aprofitat aquests dies en què me trob esperant l'inici de les classes i, si pot ser, una feineta, que en certa manera representen una nova etapa a la meva vida. Una nova etapa barcelonina.

El que pretenc des d'aquest humil espai és, principalment, compartir amb altres blocaires i tothom a qui li pugui parèixer minímament interessant totes aquelles inquitetuds que vagin trescant a partir d'ara pel meu caparrí: literàries, cinèfiles, historiogràfiques, musicals, polítiques, viatgeres... intentaré fer-ho d'una manera més o manco regular (sense posar-me cap objectiu, que per qualque cosa es tracta d'un entreteniment) i sense allargar-me massa en els escrits, que no me vull fer pesat.

I com que en aquesta primerenca entrada ja m'estic allargant massa, només afegiré que el títol es deu a que li estic agafant afecte a n'aquest barri barceloní, antic barri de pescadors, que ocupa espais tan emblemàtics com el Born, sta. Maria del Mar o el Fossar de les Moreres, i en el que tenc l'honor de residir (podríem dir que, exactament, el pis de Via Laietana es troba en la zona límitrof entre la Ribera i el Gòtic).

Au idò, esperem que tengui continuïtat!