Piccola Napoli

Encara no havia fet cap intervenció relacionada directament amb la política d'ençà que vaig obrir aquest blog i, en realitat, pel que fa a tota la trama de corrupció de la qual tots n'ensumàvem la ferum però que ara està sortint a la llum pública, ben poca cosa tenc a afegir-hi, els fets xerren per ells mateixos.

Però no deix de pensar en com em recorden tots aquests assumptes al sud d'Itàlia, però sense trons (per ara), deu ser cosa de la condició de mediterranis que compartim. Però el que està passant a Mallorca ja no és com a l'època d'en Canyelles, una cosa més folklòrica -que no vol dir més tolerable- que ens podria recordar als encantadors pagesos sicilians que un moment donant accediren a controlar certs canals de distribució de droga, no, el que s'està vegent em recorda molt més a la Nàpols que ens descriu Saviano, en què la merda ens envolta en el nostre dia a dia, des del paisatge que veim per la nostra finestra (i el seu subsòl!) fins a la roba que duim posada (si a València hi ha hagut trulls per temes tèxtils, aquí no en devem ser massa lluny)... I quan s'ha començat a destapar tot, tampoc han dubtat gens en acusar-se els uns als altres, que si en Nadal a na Munar, que si na Munar a la seva cunyada que si en Matas a no sé qui.

Bé, en realitat res d'això es nou, hem de recordar les famoses bregues entre Canamunts i Canavalls al s. XVII i altres no tant famoses, i aquí sí que hi havia sang. El que no hi devia haver eren pots de Cola-Cao.

En fi, a l'espera d'un Roberto Saviano mallorquí que ens conti amb tots els ets i uts que s'hi cou en tot aquest brou, me conform amb un Bonet de Sant Pere en el paper de Renato Carosone local.

Les mans dels qui ens esperen

Cosa insòlita, neva al centre de Barcelona, davant la mar, fins al punt que la neu ha arribat a quallar (tot i que no crec que aguanti massa), al facebook ja hi han sortit grups i pàgines d'admiradors del tipus "jo també he viscut la nevada del 08/03/2010 a Barcelona".

8 de març... de què em sona aquesta data? Ah, si, és el dia de la dona treballadora, però sembla que la neu ens ho ha fet oblidar. El fred convida a no sortir de casa i, en realitat, cada dia hauria de ser el dia de la dona treballadora i malauradament no és així. Algú que segur que no ha oblidat aquesta simbòlica data és el company Cesk Freixas, el nou disc del qual vull aprofitar per recomanar en un dia tan casolà com aquest.

A La mà dels qui t'esperen (Temps Record, 2010), en Cesk dona una passa de gegant en la consolidació de la seva carrera musical després de l'exercici de maduració duit a terme amb El camí cap a nosaltres i s'ha convertit en un dels màxims exponents del panorama musical del país a l'hora de compaginar lluita i tendresa. Gràcies a ell hem comprès que aquests dos mots no són incompatibles. Cançons com "Jeunet, tu i els trens que no hem perdut" ens porten de viatge ("Des de la finestra d'aquest vagó que m'acull / veig com passa aquesta terra que és el trosset que més vull", la sensació d'escoltar-la dins un tren és molt agradable), un viatge arreu dels Països Catalans (de nou t'agraeixo aquesta consiència de Països, que tan sovint enyoram des de les Illes: "Tocar la mar un juliol / per la Marina, prop de Xàbia, / arribar a Eivissa aquell agost. / De Santa Eulàlia a Llucmajor, / Tramuntana és dir amor; / Amor, t'espero a Maó") i dels sentiments ("Tampoc sé quant hi ha de tu / en tot el que ara sóc; / cançons de Silvio, / diaris vells a l'estació").

Personalment, m'ha deixat entusiasmat "La petita rambla del Poble Sec", preciosa rumbeta dedicada a aquest barri barceloní que acull el cantant i que també he començat a conèixer darrerament.

Ens veim a La Bohème, on comença el carrer Blai!

L'odi

L'odi. Per alguns ja és un clàssic, però jo encara la tenia pendent. L'odi i la impotència dels suburbis de París cansats dels abusos de la policia dels rics.

Per què no cercar una feina i anar tirant? Per què no acabar l'institut?

No és un cas de generació nini, és un cas de rebel·lió, pura i dura.

Fitxa tècnica:

Francia, 1995, 95 mins.

Director: Mathieu Kassovitz

Cast: Vincent Cassel, Hubert Kounde, Saïd Taghmaoui

Producer: Christophe Rossignon

Script: Mathieu Kassovitz

Camara: Pierre Aïm

Editor: Mathieu Kassovitz & Scott Stevenson

...i una més que possible banda sonora:

Els balears fa 2.000 anys

"Hi ha unes illes davant d'Ibèria anomenades pels grecs Gimnèsies, perquè els seus habitants van despullats durants l'estació de l'estiu, però ells i els romans les anomenen Balears pel fet que els seus nadius saben disparar millor que ningú grans pedres amb les seves fones. La Major d'aquestes és la més gran després de les set, Sicília, Sardenya, Xipre, Creta, Eubea, Cirnos i Lesbos i dista d'Ibèria un dia de navegació. La Menor s'estén cap a l'est, nodreix molts ramats i de tota mena, sobretot mules, d'una gran alçada i d'una gran força. Les dues illes tenen una bona terra que produeix fruits i una població de més de 30.000 habitants, però, dels productes per a menjar, no produeixen vi enlloc; per això també són en excés molt inclinats al vi, ja que escasseja entre ells; estan mancats totalment d'oli, i en preparen un amb el llentiscle, amb el qual, barrejat amb llard de porc, ungeixen els seus cossos.

Els balears són els homes més amants de les seves dones, i les valoren tant, que, quan algunes dones són raptades pels pirates que hi van, les rescaten donant tres o quatre homes per una sola dona. Viuen sota roques còncaves i, en llocs escarpats, fan unes galeries i, en general, fan molts llocs subterranis i hi viuen, de manera que aconsegueixen, a la vegada, el seu refugi i la seva seguretat.

No usen cap manera de moneda de plata ni d'or i, en general, impedeixen que n'entri a l'illa; la raó que en donen és que, des de temps antic, Hèracles féu una expedició contra Geríon, el qual era fill de Crisàor i posseïa molta plata i molt or; en conseqüència, per tal que tinguessin la seva fortuna sense que ningú la cobegés, decidiren que la seva riquesa no estigués formada ni per la plata ni per l'or. Per això, d'acord amb aquest criteri, de les campanyes fetes antigament amb els cartaginesos, no portaren les sevs pagues al seu país, sinó que les gastaren totes comprant dones i vi.

Entre ells es dóna un estrany costum pel que fa a les noces. A les festes de noces, els primer dels familiars i dels amics segons l'edat i el segon i els restants se colguen l'un rera l'altre amb les núvies i el nuvi és el darrer a aconseguir aquest honor.

Fan quelcom peculiar i del tot estrany en els enterraments dels seus morts, car trenquen amb garrots els membres del cos, l'introdueixen en un recipient i hi amunteguen pedres al damunt.

El seu armament consisteix en tres fones: una d'elles, la porten al voltant del cap, l'altra, al voltant del ventre, i la tercera, a les mans. En accions bèl·liques, llancen pedres molt més grans que els altres d'una manera tan forta que semblen un projectil disparat per una catapulta; per això, també en els assalts a les ciutats emmurallades, colpeixen els qui estan als merlets i els fereixen i, en les batalles d'ordre tancat, trenquen els escuts, els elms i tota arma protectora. Són tan exactes en la punteria, que, en la majoria de vegades, no erren l'objecitu que hi ha al davant. La raó d'això són les pràctiques contínues que fan des de petits, en les quals les seves mares els obliguen a usar la fona contínuament, tot i ésser un nens, car l'objectiu és un pa lligat a un pal, i no es permet de menjar-se'l al noi que està practicant fins que encerti el pa, i l'agafa amb el permís de la mare i el devora."

Diodor de Sicília, segle I aC

El costat obscur de cadascú

Tornem a la càrrega, per encetar any nou, amb el cinema. Aquesta vegada amb l'objetiu de recomanar dues pel·lícules que he vist amb una diferència de pocs dies, bastant allunyades entre elles en el temps i en l'espai, però amb un tret primordial en comú: l'evolució psicològica de dos personatges aparentment del tot pacífics davant de situacions extremes.

A Straw dogs (en castellà, Perros de paja, 1971), Sam Peckinpah, que potser és més conegut per dirigir westerns com Major Dundee o Pat Garrett & Billy the Kid, ens presenta un tranquil científic nord-americà -en una brutal representació de Dustin Hoffman- que per tal de treballar en pau i fugir de l'agitada i violenta societat nord-americana, es trasllada al poble de la seva esposa, a l'Escòcia més rural.
Allà, lluny de trobar-hi l'estabilitat desitjada, el nostre científic hi descobreix una colla d'"entranyables personatges rurals", i alcohòlics, no cal dir-ho, que no fan més que aprofitar-se d'ell i humillar-lo violentament. Però ell decideix no cedir -perfectament hagués pogut abandonar el poble- i enfrontar-s'hi, fins a les últimes conseqüències.

Per altra part, encara podem trobar als cinemes Celda 211, dirigida pel mallorquí Daniel Monzón (recordau El corazón del guerrero? Idò era seva). En una ambientació totalment diferent, Juan Oliver (genialment interpretat pel jove Alberto Ammann), en el seu primer dia de feina en una presó estatal, es veu tancat per accident amb uns presos amotinats, havent-se de fer passar per un d'ells. Tant la situació dins la pròpia presó com la viscuda a fora, estretament relacionades, portaran al protagonista a una situació límit que farà que la seva personalitat, la seva cosmovisió, es transformi completament, fins a l'extrem. Ah, també s'ha de destacar la gran interpretació de Luis Tosar, al meu parer un dels cracks de l'escena estatal.

Així, en ambdós films, la situació del protagonista ens entra tan endins que no podem evitar (i aquí rau, per a mi, l'atractiu principal d'aquestes dues pel·lícules) imaginar-nos a nosaltres mateixos en el seu lloc i plantejar-nos com podriem arribar a actuar si ens trobéssim en una situació similar; si realment podriem arribar a entrar com a part activa en una espiral de violència de tal magnitud. I fins a quin punt es pot justificar aquesta violència quan s'arriba a un punt límit.

On és Maians?

Mentre cercava alguna imatge interessants per acompanyar aquest post (ja veis que no l'he trobada), m'he trobat amb la sorpresa -gràcies, Viquipèdia- que l'Illa de Maians era una petita illa d'arena que hi havia enfront a la costa barcelonina, més o menys en el territori que actualment ocupa el barri de la Barceloneta. Un barri ben interessant, per altra part.

Pareix que aquesta illa va desaparèixer a la segona meitat del segle XV en començar les obres del nou port en temps de Joan II. Doncs bé, el 1986, l'Illa de Maians va renéixer de bell nou, però no al mar Mediterrani, sinó al mar de neurones que habita el cervellet (cervellot, diria jo) de l'escriptor Quim Monzó.

A L'illa de Maians de Monzó, segurament de major extensió que l'original, s'hi donen diversos àmbits, tant urbans com rurals, on hi viuen catalans que porten una vida aparentment d'allò més normal. Aparentment, perquè les historietes que els succeeixen als habitants de Maians a primera vista semblen d'allò més quotidianes, però aviat ens descol·loquen totalment.

Descol·locar, aquesta és la paraula. Perquè L'illa de Maians no és un llibre de relats per a pensar o reflexionar (per això anau a les columnes de Monzó a La Vanguàrdia), sinó per fruir de la seva lectura i, en un moment donat, quedar sorprès, bocabadat, descol·locat i dir: "uau!"

Orgósolo, o la ràbia sarda plasmada als murs

Aquest és un petit article que vaig escriure fa uns anys després de viatjar a Sardenya. Va sortir publicat al Punt Informatiu Pollença i m'ha semblat interessant recuperar-lo. Aquí va:

"Sardenya s’ha de conèixer. Una illa que és unes set vegades major que Mallorca però que té gairebé el mateix nombre d’habitants i on encara s’hi poden veure quilòmetres de costa verge, ja que de bon principi va saber aprofitar un turisme de qualitat no massificador.

Però un balear que visiti Sardenya també s’hi sentirà identificat culturalment. No només a l’Alguer, on la presència del català és cada vegada més anecdòtica, sinó també a Oristany, ciutat agermanada amb Ciutadella degut a unes festes amb cavalls semblants a les de Sant Joan, o la capital, Càller (Casteddu en bon sard), una ciutat impressionant que no s’ha de deixar de banda i que resulta estranyament familiar (encara que no tingui res a veure amb Palma)... Deu ser cosa de l’insularitat.

I tampoc cal deixar de banda les nuragues, que, encara que les més petites hi poden arribar a recordar, han estat erròniament comparades als nostres talaiots. Les nuragues són molt més grans, impressionants i monumentals i algunes poden arribar a recordar autèntics castells feudals.

Però si hi ha una zona realment fantàstica a Sardenya, aquesta és l’interior muntanyós, amb monuments naturals com el roc de Perda Liana, el massís del Gennargentu o infinits boscos d’arbosseres. És ben sabut que a moltes regions muntanyoses o aïllades els forasters no hi són benvinguts. Això mateix passa a aquesta zona de l’illa, a la qual els romans donaren el nom de Barbaja (terra de bàrbars). De fet, els romans establiren els seus enclaus comercials a les costes de l’ínsula i no en volgueren saber res d’aquells pastors incivilitzats i perillosos.

Doncs sembla que aquesta desconfiança cap a l’exterior s’ha perllongat fins als nostres dies, com si únicament s’haguessin canviat les fones per escopetes. Com es reflecteix al film Banditi di Orgòsolo (1961) del cineasta Vittorio de Seta, als pobles d’Oliena i Orgósolo hi havia una mitjana d’un assassinat cada dos mesos per qüestió d’herències, ramats... això a principis del segle XX! De fet, d’Orgósolo n’era natural Graziano Mesina, el Robin Hood sard, que a meitat de segle robava els rics i ho repartia als pobres fins que fou encarcellat. A més, tampoc hi faltaven els segrests, sobretot en temps de Postguerra.

Avui dia, però, els barbajans han trobat altres maneres de passar-se la ràbia. Una és disparar als senyals de trànsit, l’altra sorprèn una mica més: a Orgósolo, els carrers es troben plens de murals, gairebé sempre reivindicatius, potser només comparables als dels mexicans Rivera i companyia.

El primer mural aparegué el 1960 i avui dia encara se’n pinten per tots els pobles del voltant i, encara que molts es limiten a pintar floretes i pastorets, molts altres reflecteixen una denúncia social que a voltes sorprèn atès al suposat aïllament de la zona: la censura, la llibertat, la repressió als estudiants de Tian’anmen, les bombes nuclears o, també, la Guerra Civil espanyola.

Alguns dels murals d’Orgósolo són realment bells i fascinants, però també és realment fascinant pensar en el procés que s’ha portat a terme en el pas d’aquella violència clànica i mil·lenària a aquest art de carrer tan meravellós. S’ha de conèixer Sardenya."