dimecres, 18 d’octubre del 2017

Tornar


“The leaves of brown came tumblin’ down, remember...”
Al Dubin

Aquest ha estat un setembre ben plujós, com el de la melodia que popularitzaren Sinatra, els Beatles o, a ca nostra, Guillem d’Efak. Dies grisos, no necessàriament trists, i passats per aigua, d’aquells que semblen fets a posta per a la nostàlgia. A jo, personalment, em ve al cap una gran vidriera abocada sobre l’estreta i fosca vall, una sala càlida amb un gran Sant Bernat ajagut al costat de l’estufa i el gust d’una cervesa amarga. Haguéssim pogut ser als Alps suïssos o al Tirol, però no, la vall era la de Boí, l’ordi fermentat d’importació i Sant Climent i Santa Maria de Taüll ens guardaven, hieràtics, impassibles.
Si aquest fos un escenari casolà, i no una taverna, possiblement sonarien, de fons, els meus estimats Angus & Julia Stone, The Weakerthans o, en connexió més tel·lúrica, Roger Mas, Miquel Gil o el propi bruixot manacorí. A la nit, davant la foganya, obriria un llibre i reflexionaria amb Montserrat Roig o Joan Fuster, em capficaria en  històries d’intriga que, alhora, em farien prendre consciència social amb Manuel de Pedrolo, Antoni Serra o Petros Màrkaris, em submergiria en mons fantàstics amb Tolkien o Albert Sánchez Piñol o fliparia amb el llenguatge mariner pollencí de Xesca Ensenyat. Sens dubte, en una bona pantalla i una butaca còmoda hi visualitzaria films d’Scorsese, Kusturica, Nolan i Villaronga.
Tot això si em podés permetre un habitatge propi amb una vidriera amb bones vistes, és clar. Una casa seria ideal, o un piset espaiós, no cal ser massa pretensiosos. Potser, fins i tot, em conformaria amb un petit estudi on poder ser independent, o un piset petitó on hi càpiga una parella sense idees de descendència immediata. No és el cas. Amb tres dècades a l’esquena em trob de nou a la mateixa habitació que vaig deixar (a estones temporalment, darrerament de forma més continuada) fa dotze anys per anar a estudiar a la universitat, amb els seus pòsters de Kortatu, les figures de cotxes, o les imitacions de l’esfinx de Tutankamon sorgides de l’Arqueologic-Nova (quins records!). No en renec, són els meus inicis com a ésser amb personalitat pròpia i bona part dels gustos encara són vigents (res com remenar el cos a ritme de “sarri, sarri”). Però després de cinc anys rondant per Barcelona i Varsòvia, en perpètua formació com a persona i com a professional, tornar no resulta fàcil, per molt que dins el capet ja faci estona que  sona la cançó de Sau: “Me’n vaig, me’n torno casa...” Especialment tornar sobrequalificat en una illa saturada, sobreexplotada i dedicada completament al monocultiu turístic.
Amb el turisme, tothom hi guanya, sembla la idea inamovible instal·lada en el paradís del lloguer vacacional. No és el meu cas. Pens en els pares. Ells potser sí que han depès més del turisme, encara que indirectament. Tanmateix, no puc deixar de creure que amb un model econòmic més plural tindrien millors oportunitats per fugir de la precarietat laboral. Tornant a mi, diuen que per l’administració pública s’està movent cosa (perquè un sector privat dedicat a les ciències socials resulta impensable, és clar!). Potser és que governen els rojos. Potser és que resulta que sí que la maleïda crisi es va acabar. No ho sé. No ho crec. Serà qüestió de tenir paciència i una mica de sort i esperar que l’aglà caigui. Però això no és una solució, perquè som molts i moltes les que esperam. De moment, calma, lluita, reflexió. Potser al redós de l’habitació d’adolescència escriure unes paraules per pensar en aquestes qüestions: cultura, política, territori, societat. Potser esforçar-me a que sigui de manera periòdica, que aquestes primeres serveixin de “presentació i autodefensa” .

Per ara, el temps hi acompanya, setembre i octubre sempre han estat els meus mesos preferits, potser perquè vaig néixer entre un i altre. Aquests mesos encara càlids, amb dies que sembla que l’estiu no vol partir i ens vol regalar un dia de cala solitària. I altres dies plujosos, de vent i barrumades, en els quals pensam que qualque picornell aviat començarà a treure el nas i, sobretot, que “les fulles van abandonant la branca.”

Aquí l''EP de Guillem d'Efak amb la cançó "Setembre, temps plujós", i la resta d'acompanyament musical...






dilluns, 13 de desembre del 2010

The Wire


Si voleu una sèrie policíaca original, realista i que fugi de qualsevol èpica i heroïcisme, sense dubte és aquesta. The wire (Bajo escucha a l'Estat espanyol) ofereix, al llarg de cinc temporades, una visió ben detallada del treball policial contra la droga a la ciutat de Baltimore, estat de Maryland, costa Est. Que la productora en sigui HBO, la mateixa dels Soprano, ja diu molt.

Basant-se en en el tràfic de drogues, però amb tot de temes transversals: tràfic a l'engròs i també a la menuda, l'ascens i la caiguda dels grans gàngsters, política, prostitució, especulació en la construcció, sindicalisme, periodisme, situació dels joves, visions del treball policial... tot sense entrar més del necessari en les històries personals dels protagonistes, ni tan sols d'en McNulty, i fent-ho de manera molt encertada, amb uns guions fantàstics i assessorats per gent molt propera a la realitat del Baltimore autèntic. Fins i tot alguns actors han estat trets dels carrers de la ciutat, com la genial Snoop.

Els openings de les diferents temporades vénen acompanyats per diferents versions d'un mateix tema, "Way down in the hole"... per endolcir-vos les orelles, vos deix el de la segona, interpretat pel gran Tom Waits:


diumenge, 7 de novembre del 2010

"SUNT LACRIMAE RERUNT"

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerunt.

Ai, aquest "ai" és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejar parlant-nos en metàfores.
La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura
.

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
davant el somriure dels morts que se li fan propers.
Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
Davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres clivellen,
els fruiters regalimen goma.

JOAN VINYOLI

divendres, 24 de setembre del 2010

El jove Muguruza

No volia acabar el setembre amb tan sols una entrada al blog, quan se suposa que és un mes més procliu per escriure que no l'agost, però vaja, finalment s'ha allargat fins entrat l'octubre.

I pensant sobre què havia d'escriure, m'era inevitable plantejar la possibilitat de retre un petit homenatge al recentment traspassat José Antonio Labordeta, però m'ha semblat massa insignificant el poc que jo podia oferir quan se n'han fet de molt interessants.

M'ha semblat més adequat desenvolupar un post que feia estona que tenia en ment. Es tracta de reivindicar la figura d'un altre músic i, segons el meu parer, autor de lletres precioses. Es tracta d'Iñigo Muguruza, el germà petit d'un dels grans gurús de Rock Radical Basc Fermin Muguruza.

Iñigo acompanyà el seu germà en les dues principals bandes d'aquest moviment, tocant el baix a Kortatu (1984 - 1988), convertint-se en els principals introductors de l'ska a la Península, i passant a la guitarra amb Negu Gorriak (1990 - 1996). Va ser just abans de la dissolució d'aquest darrer grup que Iñigo s'ajuntà amb el seu altre germà Jabier, el gran dels Mugurza i que també té una molt interessant trajectòria com a cantautor ben digna de ser ressenyada, per crear Joxe Ripiau, banda que no va tenir el reconeixement merescut a Euskal Herria, però que seria molt ben acollida entre els catalans.

Per donar sortida a la seva passió per la música d'arrel llatina, Joxe Ripiau ens presentava una formació un tant peculiar: baix, acordió i bombo i güiro, als que s'hi afegiria un trombó Una curiosa combinació d'instruments que ens oferia un so molt càlid, ideal per mesclar cúmbia amb reggae o blues i que ens oferí, després del primerenc Positive bomb (1996), uns discs que ens captivarien des del primer moment: Karpe diem (1997), Paradisu zinema (1998) -amb cada cançó dedicada a pel·lícules com Casablanca, o Los olvidados o Sospechosos habituales- o el darrer, Bizitza triste eta ederra (2000). Personalment, d'aquesta època me qued amb la cançó "Paradisu zinema" del disc Karpe diem, que em va enamorar pràcticament a l'instant i que podríem traduir més o menys d'aquesta manera:

Quan encara érem xics
ens reprimiren la tendresa,
ens tallaren aquesta part
de la pel·lícula, de xics.

Al Cinema Paradís ens veurem,
aquest lloc
"és fet del mateix material
amb què són forjats els somnis."
Al Cinema Paradís ens veurem,
"els alemanys vestits de gris i tu de blau."

Però encara no és tard
per fer-li un lloc a la tendresa,
cal que recuperem les besades
llençades al poal del fems, amor meu.


Ja fos per l'inesperat poc acolliment de Joxe Ripiau per part del públic basc, ja fos per l'enyorament del hardcore dels inicis, Joxe Ripiau acabà desfet i Iñigo tornaria a canviar el baix per la guitarra per formar ara el grup Sagarroi. Meatzaldea (2001) i Euria ari duela (2003) són dos discs rodons de hardcore i ska amb trombó amb influències des dels Skatalites a Fugazi o els Pixies, mentre que els darrers, Tolosa (2004), Baleike (2007) i Haikua (2009) -musicació de poemes haikus- han demostrat un retorn als ritmes més ballables i caribenys. Una carrera musical interessantíssima desgraciadament massa a l'ombra de la de Fermin.







dissabte, 4 de setembre del 2010

Assumint la veu del poble

Com que aquest blog va més aviat curt d'idees, aprofit avui per actulitzar afegint-me a l'homenatge blogaire a Vicent Andrés Estellés en l'aniversari del seu naixement. Però en el meu petit i particular homenatge al poeta de l'horta valenciana, tan sols vos diré el que representa per jo.

Estellés és un dels principals poetes del nostre poble, i dic poble, no país ni nació, car és el mot que més utilitza ell, un mot del qual n'és molt conscient i que, en paraules seves, hem d'assumir. El poble i la seva veu.

Però Estellés també és el poeta dels amants, cantant un amor clar, senzill i entenedor, amb el que tots ens podem sentir perfectament identificats. De fet, Estellés és l'escriptor perfecte per començar-se a endinsar en un món sovint tan poc entenedor com el de la poesia. I l'hora de posar-vos-en un exemple en podria tria molts, però en tenc prou en obrir per la primera plana l'antologia que tenc a les mans per trobar-hi aquesta petita joia:

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cante l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cante l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban.

divendres, 20 d’agost del 2010

Angola

La història dels estats africans és especialment complicada i molt mala de resumir, però quan en comences a llegir alguna cosa i t'hi capfiques, se t'obre davant un món díficil, dur, però igualment fascinant.

Concretament el cas d'Angola és ben digne de ser conegut. Des de la colonització portuguesa entre finals del s. XV i principis del XVI, aquest territori farcit d'infinitats de pobles i tribus diferents va quedar unit per ser el principal focus d'exportació d'esclaus cap a les Amèriques. Així, la major part dels negres de Brasil, Cuba o la República Dominicana provenen d'aquest territori. Els portuguesos se n'en portaren el millor i hi dugueren el pitjor, convertint el territori de l'actual Angola en una immensa presó.

Seria cap a mitjan s. XX que es començaria a articular de forma seriosa una lluita anticolonialista.

D'una part, els poetes angolesos Viriato da Cruz, Agostinho Neto i Mário de Andrade formaren el moviment cultural Vamos Descobrir Angola, que acabaria desembocant en l'MPLA (Movimento Popular para a Libertaçâo de Angola), de caire socialista. Amb A. Neto al capdavant, aquest moviment, el 1961, iniciaria la lluita armada amb l'assalt a la presó de Luanda.

Per altra part, el 1958 neix l'UPA (Uniâo dos Povos de Angola), partit tribal dels bakongo que crida al racisme contra els no-bakongo, cometent assassinats a tort i a dret entre portuguesos, mulats i membres d'altres tribus. Poc després passarà a ser l'FNLA (Frente Nacional de Libertaçâo de Angola), liderat pel bakongo Holden Roberto, del qual se n'escindirà una nova formació trobal, l'UNITA (Uniâo Nacional para a Independência Total de Angola), de l'ovimbundu Jonas Savimbi.

L'any 1974, amb la Revolució dels Clavells i l'arribada de la democràcia a Portugal, es decideix posar fi al seu imperi colonial. La data de la independència d'Angola s'estableix per a l'11 de novembre del 1975 i qui tengui en el seu poder la capital governarà el nou Estat. És en aquest moment en què neix una cruenta guerra civil que enfrontarà l'MPLA amb l'FNLA-UNITA per fer-se amb el control d'aquest nou Estat, guerra que durarà fins l'any 2002 (si és que es pot considerar acabada).

I és també en aquests moments en què el periodista polonès Ryszard Kapuscinski es queda al país, quan la resta del món se n'aïlla, per oferir-nos un testimoni esfereïdor els inicis d'aquesta guerra.

Un dia més de vida
és un llibre que converteix el periodisme de guerra en un nou gènere literari. Des de darrera de les files de l'MPLA -Kapuscinski ve de la Polònia comunista, aquí no hi ha cap debat ideològic- se'ns mostra una visió tant impactant com real d'aquest món (diuen que sovint era una mica exagerat, però després de tot no deixa de ser literatura) amb moment tants durs com la notícia de la mort de Carlota o impactants com saber que la resistència de tota una capital com Luanda pot arribar a dependre tan sols de dues persones, el pilot de l'únic avió de l'MPLA i l'enginyer de la central d'aigües.

En fi, un llibre per ser llegit.

divendres, 6 d’agost del 2010

Va de cinema italià

Feia estona que tenia planejat aquest post, car les dues pel·lícules que recomanaré ja fa un temps que les tenc vistes, però entre la xafogor, la Patrona i altres herbes la cosa s'ha anat allargant... pot ser ha estat el fet d'haver llegit darrerament sobre la lamentable situació de l'esquerra italiana que m'hi hagi acabat de decidir.
Perquè aquestes dues pel·lícules estan ben relacionades amb el què ha estat l'esquerra política i el moviment obrer a Itàlia:

I CENTO PASSI

Aquesta pel·lícula és de les que s'ha de veure, de les que s'ha d'apuntar a l'agenda sí o sí. Tot i que pels que no sabem massa italià pot ser complicat. La versió més acceptable que he aconseguit era subtitulada en un castellà de Mèxic una mica terrible i a destemps. Tot i això val molt la pena.

El film ens explica de forma molt verídica la vida de Peppino Impastato (Cinisi, Sicília, 1948 - 1978), qui, a pesar de què la seva pròpia família en depengués directament, es va enfrontar a la màfia local, fundant un diari i una ràdio on denunciar els negocis brutsde Tano Badalamenti, que vivia just a cent passos de casa seva.

Fitxa tècnica:

Any: 2000
Direcció: Marco Tullio Giordana
Guió: Marco Tullio Giordana, Monica Zapelli, Claudio Fava
Repartiment: Luigi Lo Cascio, Tony Sperandeo, Ninni Bruschetta, Lucia Sardo

I COMPAGNI



La segona pel·lícula a recomanar, una mica més antiga, també val la pena de veure. Monicelli porta el tan admirat neorrealisme italià al món obrer, mostrant-mos quina devia ser la situació d'una fàbrica de Milà a principis del s. XX, la situació de les dones, els infants, els immigrants sicilians, l'actuació dels patrons... i un pobre i humil mestre, el genial Mastroianni, que vol donar educació a tota aquesta gent perquè pugui capgirar la seva prècaria vida.

Una curiositat: a veure si hi reconeixeu na Raffaela Carrà, a qui encara faltaven uns quants anys per venir a Pollença a grava el "Para hacer bien el amor hay que venir al sur".

Fitxa tècnica:

Any: 1963
Direcció: Mario Monicelli
Guió: Mario Monicelli, Age, Furio Scarpelli
Intèrprets: Marcello Mastroianni, Renato Salvatori, Annie Girardot, Folco Lulli...