Les incoherències de l'imperi del matoll

El sociòleg anglo-americà Michael Mann (atenció no confondre amb el director de pel·lícules com The last mohican o Heat) va escriure a finals de l'any 2003, en ple mandat "bushià", el llibre que avui vull recomanar, titulat en la versió castellana (editada per Paidós) El imperio incoherente. Estados Unidos y el nuevo orden internacional.

En aquesta obra se'ns fa una crítica ben completa a l'imperialisme nord-americà fent un desmuntatge estructural de l'aparell estatal dels Estats Units. I segurament la majoria dels que pogueu arribar a llegir això ja deveu estar ben convençuts dels desastres i barbaritats provocats per l'"Imperi" i potser alguns pensareu que ja no cal llegir-lo, però la veritat és que es tracta d'un llibre bo de llegir, entenidor i aclaridor i que ens dona bons arguments si un dia hem de defensar la nostra posició en algun debat de sobretaula.

Bé, intentaré resumir de manera molt breu i clara les idees principals de l'obra. En els primers capítols, Mann, com ja he comentat, fa un anàlisi dels aspecte més estructurals dels Estats Units de George Walker Bush (just hereu de son pare) i en treu a la llum les incoherències:

• Exèrcit: ningú posa en dubte que els Estats Units són la primera potència militar mundial, però, en poques paraules, de què et serveix augmentar el nombre de caps nuclears quan ja en tens suficients per carregar-te el món? I no és l'únic que els té... per altra part, s'ha demostrat ineficaç davant formes de conflicte molt més pobres com la guerrilla i vulnerable al terrorisme (11-S).

• Economia: els EUA, els principals abanderats del neoliberalisme al món... si, però tan sols quan els convé, car si algun país pobre desenvolupa un sector que pugui fer la més mínima competència a l'americà, aquest és el primer a engegar mesures proteccionistes i augmentar els aranzels a aquell producte, com el cas de la mel argentina.

• Política: què dir? s'omplen la boca de democràcia però no dubten en recolzar règims totalitaris mentre els siguin aliats... també cal veure quina "democràcia" imposen als Estats ocupats. Mann cita sovint una frase de Tàcit destinada a l'Imperi romà: "Construeixen un desert i l'anomenen pau."
  

• Ideologia: no hem de menysprear l'element fanàtic relgiós d'aquesta gent, uns vertaders creuats del segle XXI.

A continuació, tots aquests aspectes són exemplificats en l'actuació estat-unidenca (veig que la paraula és acceptada per l'IEC, i nord-americana no m'agrada... pobres canadencs i mexicans!) a les guerres d'Afganistan, Iraq i en l'actuació envers els estats "canalles": Corea del Nord, Iran, Cuba, Síria...

Aquest es un resum molt banal i superficial, però crec que serveix per fer-se'n una idea... personalment, un aspecte que m'ha deixat estorat és l'estupidesa i l'ineficàcia dels serveis d'intel·ligència dels EUA. En llistes oficials de grups terroristes, no hi ha cap tipus de diferenciació entre grups terroristes internacionals com Al Qaeda (que tenen en el punt de mira objectius civils americans) o grups locals immersos en lluites d'alliberament nacional (Palestina, Txetxènia, Catxemira...) que mai, o des de fa més de vint anys, no han atacat objectius civils amercians i s'els fica tots al mateix sac. Això només pot provocar que aquest grups locals s'acabin convertint en internacionals.

Mann fa la mateixa conclusió i preveu que el terrorisme no pot fer més que augmentar... certament, pocs mesos després de l'aparició del llibre va tenir lloc l'11-M de Madrid. El professor de la Universitat de Califòrnia no és imparcial, fa una crítica molt dura a gent amb noms i cognoms (Donald Rumsfeld, Dick Cheney, Paul Wolfowitz..), però això no vol dir que no sigui objectiu.

En fi, un llibre recomanable. Podem pensar que tota aquesta esquizofrènia política és troba en standby amb Obama... o no.