dimecres, 18 d’octubre del 2017

Tornar


“The leaves of brown came tumblin’ down, remember...”
Al Dubin

Aquest ha estat un setembre ben plujós, com el de la melodia que popularitzaren Sinatra, els Beatles o, a ca nostra, Guillem d’Efak. Dies grisos, no necessàriament trists, i passats per aigua, d’aquells que semblen fets a posta per a la nostàlgia. A jo, personalment, em ve al cap una gran vidriera abocada sobre l’estreta i fosca vall, una sala càlida amb un gran Sant Bernat ajagut al costat de l’estufa i el gust d’una cervesa amarga. Haguéssim pogut ser als Alps suïssos o al Tirol, però no, la vall era la de Boí, l’ordi fermentat d’importació i Sant Climent i Santa Maria de Taüll ens guardaven, hieràtics, impassibles.
Si aquest fos un escenari casolà, i no una taverna, possiblement sonarien, de fons, els meus estimats Angus & Julia Stone, The Weakerthans o, en connexió més tel·lúrica, Roger Mas, Miquel Gil o el propi bruixot manacorí. A la nit, davant la foganya, obriria un llibre i reflexionaria amb Montserrat Roig o Joan Fuster, em capficaria en  històries d’intriga que, alhora, em farien prendre consciència social amb Manuel de Pedrolo, Antoni Serra o Petros Màrkaris, em submergiria en mons fantàstics amb Tolkien o Albert Sánchez Piñol o fliparia amb el llenguatge mariner pollencí de Xesca Ensenyat. Sens dubte, en una bona pantalla i una butaca còmoda hi visualitzaria films d’Scorsese, Kusturica, Nolan i Villaronga.
Tot això si em podés permetre un habitatge propi amb una vidriera amb bones vistes, és clar. Una casa seria ideal, o un piset espaiós, no cal ser massa pretensiosos. Potser, fins i tot, em conformaria amb un petit estudi on poder ser independent, o un piset petitó on hi càpiga una parella sense idees de descendència immediata. No és el cas. Amb tres dècades a l’esquena em trob de nou a la mateixa habitació que vaig deixar (a estones temporalment, darrerament de forma més continuada) fa dotze anys per anar a estudiar a la universitat, amb els seus pòsters de Kortatu, les figures de cotxes, o les imitacions de l’esfinx de Tutankamon sorgides de l’Arqueologic-Nova (quins records!). No en renec, són els meus inicis com a ésser amb personalitat pròpia i bona part dels gustos encara són vigents (res com remenar el cos a ritme de “sarri, sarri”). Però després de cinc anys rondant per Barcelona i Varsòvia, en perpètua formació com a persona i com a professional, tornar no resulta fàcil, per molt que dins el capet ja faci estona que  sona la cançó de Sau: “Me’n vaig, me’n torno casa...” Especialment tornar sobrequalificat en una illa saturada, sobreexplotada i dedicada completament al monocultiu turístic.
Amb el turisme, tothom hi guanya, sembla la idea inamovible instal·lada en el paradís del lloguer vacacional. No és el meu cas. Pens en els pares. Ells potser sí que han depès més del turisme, encara que indirectament. Tanmateix, no puc deixar de creure que amb un model econòmic més plural tindrien millors oportunitats per fugir de la precarietat laboral. Tornant a mi, diuen que per l’administració pública s’està movent cosa (perquè un sector privat dedicat a les ciències socials resulta impensable, és clar!). Potser és que governen els rojos. Potser és que resulta que sí que la maleïda crisi es va acabar. No ho sé. No ho crec. Serà qüestió de tenir paciència i una mica de sort i esperar que l’aglà caigui. Però això no és una solució, perquè som molts i moltes les que esperam. De moment, calma, lluita, reflexió. Potser al redós de l’habitació d’adolescència escriure unes paraules per pensar en aquestes qüestions: cultura, política, territori, societat. Potser esforçar-me a que sigui de manera periòdica, que aquestes primeres serveixin de “presentació i autodefensa” .

Per ara, el temps hi acompanya, setembre i octubre sempre han estat els meus mesos preferits, potser perquè vaig néixer entre un i altre. Aquests mesos encara càlids, amb dies que sembla que l’estiu no vol partir i ens vol regalar un dia de cala solitària. I altres dies plujosos, de vent i barrumades, en els quals pensam que qualque picornell aviat començarà a treure el nas i, sobretot, que “les fulles van abandonant la branca.”

Aquí l''EP de Guillem d'Efak amb la cançó "Setembre, temps plujós", i la resta d'acompanyament musical...






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada