Sens dubte, un dels poetes que més ha contrubït a acostar-me a la poesia ha estat el manacorí Miquel Àngel Riera, d'ençà que el vaig descobrir per casualitat en una exposició organitzada fa uns anys a la Concepció, a Ciutat.Després d'haver llegit l'antologia apareguda en la col·lecció del Diari de Balears, molt recomanable per introduir-s'hi, i la novel·la Illa Flaubert, que bé es mereixieria un post sencer, va arribar a les meves mans el petit poemari Paràbola i clam de la cosa humana, editat originalment l'any 1974.
Aquest petit poemari, entenedor i bo de llegir, és el que vull recomanar. Al llarg dels tretze poemes que el conformen hi podem observar una claríssima evolució:
Riera, potser tot fent de predecessor del Bauçà que explotaria després, sembla que es vol aïllar de l'absurda societat que l'envolta, la dels darrers anys del règim feixista: "No poseu tant d'esment / a educar-me el so fins que no es noti gaire la meva escassa vocació d'animal domèstic."
Però Riera no té les coses tan clares ("(...) res ja m'és clar, no em dóna fam, ni em tempta: / tot ho veig boira, / i llim."), car sembla que el seu sentiment de pertinença a una comunitat, una comunitat oprimida, és massa gran: "Deixau-nos pastar el nostre pa, / després menjau-ne. / Ompliu-nos el carrer, però no el poble. / Contemplau el país / sense sagnar-lo. / Deixau-nos ser qui som."
I hi ha un fet que definitivament evitarà que el poeta s'aïlli de les altres persones, l'amor. Per a Riera, "el poema perfecte / és tocar pell humana".
