dijous, 24 de desembre del 2009

On és Maians?

Mentre cercava alguna imatge interessants per acompanyar aquest post (ja veis que no l'he trobada), m'he trobat amb la sorpresa -gràcies, Viquipèdia- que l'Illa de Maians era una petita illa d'arena que hi havia enfront a la costa barcelonina, més o menys en el territori que actualment ocupa el barri de la Barceloneta. Un barri ben interessant, per altra part.

Pareix que aquesta illa va desaparèixer a la segona meitat del segle XV en començar les obres del nou port en temps de Joan II. Doncs bé, el 1986, l'Illa de Maians va renéixer de bell nou, però no al mar Mediterrani, sinó al mar de neurones que habita el cervellet (cervellot, diria jo) de l'escriptor Quim Monzó.

A L'illa de Maians de Monzó, segurament de major extensió que l'original, s'hi donen diversos àmbits, tant urbans com rurals, on hi viuen catalans que porten una vida aparentment d'allò més normal. Aparentment, perquè les historietes que els succeeixen als habitants de Maians a primera vista semblen d'allò més quotidianes, però aviat ens descol·loquen totalment.

Descol·locar, aquesta és la paraula. Perquè L'illa de Maians no és un llibre de relats per a pensar o reflexionar (per això anau a les columnes de Monzó a La Vanguàrdia), sinó per fruir de la seva lectura i, en un moment donat, quedar sorprès, bocabadat, descol·locat i dir: "uau!"

dilluns, 14 de desembre del 2009

Orgósolo, o la ràbia sarda plasmada als murs

Aquest és un petit article que vaig escriure fa uns anys després de viatjar a Sardenya. Va sortir publicat al Punt Informatiu Pollença i m'ha semblat interessant recuperar-lo. Aquí va:

"Sardenya s’ha de conèixer. Una illa que és unes set vegades major que Mallorca però que té gairebé el mateix nombre d’habitants i on encara s’hi poden veure quilòmetres de costa verge, ja que de bon principi va saber aprofitar un turisme de qualitat no massificador.

Però un balear que visiti Sardenya també s’hi sentirà identificat culturalment. No només a l’Alguer, on la presència del català és cada vegada més anecdòtica, sinó també a Oristany, ciutat agermanada amb Ciutadella degut a unes festes amb cavalls semblants a les de Sant Joan, o la capital, Càller (Casteddu en bon sard), una ciutat impressionant que no s’ha de deixar de banda i que resulta estranyament familiar (encara que no tingui res a veure amb Palma)... Deu ser cosa de l’insularitat.

I tampoc cal deixar de banda les nuragues, que, encara que les més petites hi poden arribar a recordar, han estat erròniament comparades als nostres talaiots. Les nuragues són molt més grans, impressionants i monumentals i algunes poden arribar a recordar autèntics castells feudals.

Però si hi ha una zona realment fantàstica a Sardenya, aquesta és l’interior muntanyós, amb monuments naturals com el roc de Perda Liana, el massís del Gennargentu o infinits boscos d’arbosseres. És ben sabut que a moltes regions muntanyoses o aïllades els forasters no hi són benvinguts. Això mateix passa a aquesta zona de l’illa, a la qual els romans donaren el nom de Barbaja (terra de bàrbars). De fet, els romans establiren els seus enclaus comercials a les costes de l’ínsula i no en volgueren saber res d’aquells pastors incivilitzats i perillosos.

Doncs sembla que aquesta desconfiança cap a l’exterior s’ha perllongat fins als nostres dies, com si únicament s’haguessin canviat les fones per escopetes. Com es reflecteix al film Banditi di Orgòsolo (1961) del cineasta Vittorio de Seta, als pobles d’Oliena i Orgósolo hi havia una mitjana d’un assassinat cada dos mesos per qüestió d’herències, ramats... això a principis del segle XX! De fet, d’Orgósolo n’era natural Graziano Mesina, el Robin Hood sard, que a meitat de segle robava els rics i ho repartia als pobres fins que fou encarcellat. A més, tampoc hi faltaven els segrests, sobretot en temps de Postguerra.

Avui dia, però, els barbajans han trobat altres maneres de passar-se la ràbia. Una és disparar als senyals de trànsit, l’altra sorprèn una mica més: a Orgósolo, els carrers es troben plens de murals, gairebé sempre reivindicatius, potser només comparables als dels mexicans Rivera i companyia.

El primer mural aparegué el 1960 i avui dia encara se’n pinten per tots els pobles del voltant i, encara que molts es limiten a pintar floretes i pastorets, molts altres reflecteixen una denúncia social que a voltes sorprèn atès al suposat aïllament de la zona: la censura, la llibertat, la repressió als estudiants de Tian’anmen, les bombes nuclears o, també, la Guerra Civil espanyola.

Alguns dels murals d’Orgósolo són realment bells i fascinants, però també és realment fascinant pensar en el procés que s’ha portat a terme en el pas d’aquella violència clànica i mil·lenària a aquest art de carrer tan meravellós. S’ha de conèixer Sardenya."



dimarts, 8 de desembre del 2009

No pasaran!


Una bona pel·lícula sobre la Guerra Civil (almenys la millor de les que jo he vist) és Terra i llibertat, de Ken Loach. Amb pocs mitjans, el film no s'atura a presentar-nos com eren de dolents els franquistes i com de bons els republicans... això ja s'hauria de saber.

El film s'atura a ensenyar-nos la complicació d'organitzar la resistència antifeixista després de la traició de l'exèrcit cap al règim legal, els enfrontaments interns entre els diversos bàndols republicans (mostrant clares simpaties cap el sector POUM -Partit Obrer d'Unificació Marxista-), l'abast internacional del conflicte... tot sense perdre més temps del necessari en la història personal que fa de fil conductor.

En fi, un punt de vista ben interessant per a aquells que us volgueu introduir en el tema i anar una mica més enllà del sensacionalisme històric però encara no us vegeu capaços d'encarar-vos a un llibre de P. Vilar o A. Beevor.

Fitxa tècnica:

Any: 1994
Durada: 110 min.
Direcció: Ken Loach
Guió: Jim Allen
Intèrprets: Ian Hart, Rosana Pastor, Icíar Bollaín, Tom Gilroy, Marc Martínez