dimecres, 27 de juny del 2018

Petita crònica de l’ascens als cels de Damià Oliver

Divendres, vint-i-cinc de maig del 2018, Claustre de Sant Domingo de Pollença. Un predicador de la bellesa de les coses quotidianes, amb més cabellera que barba, surt tot sol, únicament acompanyat de la seva inseparable guitarra, disposat a iniciar la seva prèdica. Els adeptes, cal dir, ja hi érem presents, car Damià no és precisament un nouvingut sobre els escenaris, sinó que poc a poquet, passeta a passeta, s’ha anat guanyant el seu lloc en el panorama musical.

Així doncs, com dèiem, tots els presents es van acostant, en cos i ànima, a la intimitat de Damià Oliver, que anomena, simplement, “El meu racó”, cridats per un xiulet deliciós. I l’inici de l’ascens als cels no es fa esperar. Ben viat apareixen en escena els dos arcàngels que faran volar el cantautor com mai: Pep Toni Álvarez, guitarra elèctrica, tranquil, plàcid, i Fèlix von Harnack, teclats, sintetitzadors, ordinadors, alt, xerraire, incommensurable. Dos músics pollencins que, per una nit, han abandonat la terra dels ritmes sincopats (o no?), per estendre les seves ales. Un “Far” i un “Dibuix” ho corroboren, amb notes que et poden fer pensar en Mike Oldfield, per exemple. El vespre és fresquet, no “Fa calor”, precisament, encara que qui escriu aquesta atabalada crònica nota una escalforeta cada volta que sent la lira de la tornada, que el transporta a aquell mateix espai, a l’única i llegendària actuació del duet Mordala, tal vegada perquè era l’encarregat de fer-la sonar. Aviat, a tot Déu, mai millor dit, li entra la ballera amb unes “Bicicletes” boges, amb “Cavalls” que canten i neden.

I, si hi ha arcàngels, no hi poden faltar el àngels. Angelets, concretament, serafins arribats de l’escola Joan Mas de Pollença que constaten, un cop més, que aquest és un ascens als cels en tota regla, amb un exèrcit diví del qual Oliver n’és l’alè, ben igual que David Carabén quan, al capdavant de Mishima, es transforma en guspira, estel o carícia. Un cel decorat amb “Jardineres”, això sí, cantades meravellosament per aquests infants una vegada han perdut la vergonya. Arriba, aleshores, el que podria ser el moment culminant d’aquest ascens. Ja som al cel, visible a través dels núvols que creuen el Claustre. Però és hora de tocar els estels amb les mans. Amb “Calius”, sembla que un, de forma inconscient, comença a enlairar-se, lentament, del seu seient, com en una odissea espacial davidbowieana.

Això no obstant, Damià Oliver es troba en un diàleg constant entre allò diví i allò mundanal, i és hora de tocar de peus a terra. El “Sr. Salat” camina cap a “En Pere i na Mercè”, que no s’equivoquen, i ho fa a bon ritme, frenètic gairebé, i provoca que el cantant, a la cresta d’una onada pop-folk, surti del seu xiuxiueig característic, cosa que el cronista, humilment, pensa que hauria de fer més sovint, per desplegar un torrent de veu, com quan el torrent de Ternelles s’ajunta amb el de la Vall d’en March i no tenen aturall. Ara bé, aquest torrent no desemboca a la Gola, sinó a “Capellans”, quan sona el hit indiscutible del pollencí.

Ja hem aterrat, és hora de què el públic comenci a pensar en acomiadar-se, mal que li pesi. Fer-ho a ritme de reggae, en una platja caribenya, amb un daikiri a la mà, no és mala idea. Després de tot, “no hi ha més paradisos que els terrenals”, com deia una camiseta. 

“Din don”.