Mentre cercava alguna imatge interessants per acompanyar aquest post (ja veis que no l'he trobada), m'he trobat amb la sorpresa -gràcies, Viquipèdia- que l'Illa de Maians era una petita illa d'arena que hi havia enfront a la costa barcelonina, més o menys en el territori que actualment ocupa el barri de la Barceloneta. Un barri ben interessant, per altra part.
Pareix que aquesta illa va desaparèixer a la segona meitat del segle XV en començar les obres del nou port en temps de Joan II. Doncs bé, el 1986, l'Illa de Maians va renéixer de bell nou, però no al mar Mediterrani, sinó al mar de neurones que habita el cervellet (cervellot, diria jo) de l'escriptor Quim Monzó.
A L'illa de Maians de Monzó, segurament de major extensió que l'original, s'hi donen diversos àmbits, tant urbans com rurals, on hi viuen catalans que porten una vida aparentment d'allò més normal. Aparentment, perquè les historietes que els succeeixen als habitants de Maians a primera vista semblen d'allò més quotidianes, però aviat ens descol·loquen totalment.
Descol·locar, aquesta és la paraula. Perquè L'illa de Maians no és un llibre de relats per a pensar o reflexionar (per això anau a les columnes de Monzó a La Vanguàrdia), sinó per fruir de la seva lectura i, en un moment donat, quedar sorprès, bocabadat, descol·locat i dir: "uau!"
Aquest és un petit article que vaig escriure fa uns anys després de viatjar a Sardenya. Va sortir publicat al Punt Informatiu Pollença i m'ha semblat interessant recuperar-lo. Aquí va:
"Sardenya s’ha de conèixer. Una illa que és unes set vegades major que Mallorca però que té gairebé el mateix nombre d’habitants i on encara s’hi poden veure quilòmetres de costa verge, ja que de bon principi va saber aprofitar un turisme de qualitat no massificador.
Però un balear que visiti Sardenya també s’hi sentirà identificat culturalment. No només a l’Alguer, on la presència del català és cada vegada més anecdòtica, sinó també a Oristany, ciutat agermanada amb Ciutadella degut a unes festes amb cavalls semblants a les de Sant Joan, o la capital, Càller (Casteddu en bon sard), una ciutat impressionant que no s’ha de deixar de banda i que resulta estranyament familiar (encara que no tingui res a veure amb Palma)... Deu ser cosa de l’insularitat.
I tampoc cal deixar de banda les nuragues, que, encara que les més petites hi poden arribar a recordar, han estat erròniament comparades als nostres talaiots. Les nuragues són molt més grans, impressionants i monumentals i algunes poden arribar a recordar autèntics castells feudals.
Però si hi ha una zona realment fantàstica a Sardenya, aquesta és l’interior muntanyós, amb monuments naturals com el roc de Perda Liana, el massís del Gennargentu o infinits boscos d’arbosseres. És ben sabut que a moltes regions muntanyoses o aïllades els forasters no hi són benvinguts. Això mateix passa a aquesta zona de l’illa, a la qual els romans donaren el nom de Barbaja (terra de bàrbars). De fet, els romans establiren els seus enclaus comercials a les costes de l’ínsula i no en volgueren saber res d’aquells pastors incivilitzats i perillosos.
Doncs sembla que aquesta desconfiança cap a l’exterior s’ha perllongat fins als nostres dies, com si únicament s’haguessin canviat les fones per escopetes. Com es reflecteix al film Banditi di Orgòsolo (1961) del cineasta Vittorio de Seta, als pobles d’Oliena i Orgósolo hi havia una mitjana d’un assassinat cada dos mesos per qüestió d’herències, ramats... això a principis del segle XX! De fet, d’Orgósolo n’era natural Graziano Mesina, el Robin Hood sard, que a meitat de segle robava els rics i ho repartia als pobres fins que fou encarcellat. A més, tampoc hi faltaven els segrests, sobretot en temps de Postguerra.
Avui dia, però, els barbajans han trobat altres maneres de passar-se la ràbia. Una és disparar als senyals de trànsit, l’altra sorprèn una mica més: a Orgósolo, els carrers es troben plens de murals, gairebé sempre reivindicatius, potser només comparables als dels mexicans Rivera i companyia.
El primer mural aparegué el 1960 i avui dia encara se’n pinten per tots els pobles del voltant i, encara que molts es limiten a pintar floretes i pastorets, molts altres reflecteixen una denúncia social que a voltes sorprèn atès al suposat aïllament de la zona: la censura, la llibertat, la repressió als estudiants de Tian’anmen, les bombes nuclears o, també, la Guerra Civil espanyola.
Alguns dels murals d’Orgósolo són realment bells i fascinants, però també és realment fascinant pensar en el procés que s’ha portat a terme en el pas d’aquella violència clànica i mil·lenària a aquest art de carrer tan meravellós. S’ha de conèixer Sardenya."
Una bona pel·lícula sobre la Guerra Civil (almenys la millor de les que jo he vist) és Terra i llibertat, de Ken Loach. Amb pocs mitjans, el film no s'atura a presentar-nos com eren de dolents els franquistes i com de bons els republicans... això ja s'hauria de saber.
El film s'atura a ensenyar-nos la complicació d'organitzar la resistència antifeixista després de la traició de l'exèrcit cap al règim legal, els enfrontaments interns entre els diversos bàndols republicans (mostrant clares simpaties cap el sector POUM -Partit Obrer d'Unificació Marxista-), l'abast internacional del conflicte... tot sense perdre més temps del necessari en la història personal que fa de fil conductor.
En fi, un punt de vista ben interessant per a aquells que us volgueu introduir en el tema i anar una mica més enllà del sensacionalisme històric però encara no us vegeu capaços d'encarar-vos a un llibre de P. Vilar o A. Beevor.
Fitxa tècnica:
Any: 1994 Durada: 110 min. Direcció: Ken Loach Guió: Jim Allen Intèrprets: Ian Hart, Rosana Pastor, Icíar Bollaín, Tom Gilroy, Marc Martínez
Alguns dels que llegiu habitualment aquest blog i me coneixeu, deveu saber (i si no, haurieu) que un dels meus grups musicals de capçalera ha estat, i és, Skalariak, grup d'ska-punk navarrès. I quan el teu grup de capçalera es troba en standby i el seu cantant decideix emprendre un nou projecte musical, el primer que fas és passar pena; no desitges que et caigui un mite.
En el cas de Juantxo, front-man d'Skalariak, aquesta nova empresa, The Kluba, ja des de bon principi, pel propi nom de la nova banda, denota una certa continuitat -recordem aquell llunyà Klub Ska, segon àlbum skalari. I, efectivament, el primer disc de The Kluba no abandona els ritmes a contra tempo, però aquesta vegada el so skatalític deixa de banda el vessant punk per endinsar-se en el curiós món del rockabilly dels anys 50 (pel que he pogut llegir, el català David Esterri, contrabaixista del nou grup, és un expert en el tema), afegint-se a la secció de vents un violí.
La primera audició me va ser una mica decebedora. El violí massa forçat, donant un toc celta que ja tenim molt vist. Les lletres tampoc són la genialitat a què ens tenia acostumats Juantxo, els falta tita.
Supòs que no som objectiu, però la veritat és que en les successives escoltes les cançons van entrant, són agradables, i no hem de deixar de banda que, per molts que els músics siguin experimentats, aquest és el primer disc que fan conjuntament. I pel que fa a la lletrística, és lògic que el d'Iruña vulgui cercar un camí diferent del que el conduïa per Skalariak, i li fa falta trobar-lo.
En fi, es tracta d'acceptar que ens trobam davant d'una cosa totalment nova i a la que cal donar un cert marge per veure com avança aquest nou projecte. Un petit avançament perquè pogueu opinar:
Una cosa és haver llegit un parell (o més) de poemes, que t'hagin agradat i dir que aquest poeta t'agrada.
Una altra de ben diferent és introduir-te de ple en l'obra d'un autor determinat, immiscuir-te en el seu univers personal, entendre la seva manera de pensar i relacionar-ho tot amb la seva vida per donar un sentit a aquesta cosmovisió.
I participar en un muntatge, diguem-ne, de poesia escenificada (no sé massa bé com definir-lo!) a partir de la seva obra, un muntatge dirigit per un Mestre (amb majúscula) en la matèria, deu ser una de les millors formes de fer-ho.
Doncs bé, més o menys això és el que m'ha passat amb l'obra del poeta Miquel Bauçà (Felanitx, 1940 - Barcelona, 2005) i el muntatge Caminar i riure molt, que amb Heura Teatre esteim passejar per Mallorca i qualque altre raconet dels Països Catalans.
A partir d'ara no m'ho hauré de pensar a l'hora de considerar Bauçà una autèntica bèstia de la poesia (encara que he pogut llegir qualque ressenya on no tenien massa clar el que és la poesia), la qual el felanitxer considerava el màxim òrgan d'expressió personal. De fet, en una entrevista, he arribat a llegir que va escriure una novel·la amb l'únic objectiu de presentar-la a un premi, guanyar-lo i utilitzar els diners per comprar-se un ordinador nou (no cal dir que, efectivament, va guanyar el premi).
Poesia és el discurs,
que és l'únic avui dia,
per obrir-se un viarany
escaient per transitar-hi.
En aquest discurs poètic, Bauçà no té miraments a l'hora de criticar la societat que l'envolta, la gregarietat, i ho fa en un llenguatge clar i concís:
El racisme durarà,
mentre cadascú no trobi
que s'estima a bastament,
observant els propis somnis
i no hagi de surar
comparant-se amb la veïna.
-A Etiòpia, hi passen fam.
-És a posta, perquè puguin
retratar-los i omplir
espais buits de les cadenes.
I ho fa posant especial èmfasi en la qüestió educativa:
Els científics, les comares,
pedagogs i escriptors
d'habitud només practiquen
una gran perversió,
consistent a explicar als nens
l'aparença de les coses,
no pas com podrien ser,
que és allò que el nen reclama.
Una de les coses que més mal han fet als humans ha estat que els proposessin vides modèliques. (...)I només un mateix pot ser mestre d'un mateix, des de com agafar la cullera fins a com pensar dels déus.
Una fètida muntanya d'escombraries.
És el que constitueix el cos doctrinari de la pedagogia actual, amb els seus tediosos desenvolupaments.
A partir d'aquí, el poeta proposa escapar-se de tot això, aïllar-se de la gregarietat. I l'única manera d'aconseguir-ho és seguir únicament allò que ens demanen els somnis.
Hi ha dues llibertats:
la que té present els altres
i la que en són absents.
Per fruir de la primera,
cal estar d’acord amb tots
-cardar bé, ballar, anar a missa-
i violentar el cervell,
fer la violència a l’ànima,
perquè ho cregui de debò;
per conèixer la segona,
basta somniar com cal,
obeir la veu dels somnis.
-He vingut per demanar-te
un consell.
-Te'n diré un,
què serveix per 'nar a Amèrica:
tu mai no n'escoltis cap.
Fes la teva, fes la teva...
Els països catalans.
El que dic, tot s’esdevé
dins aquest bell territori.
És prou gran i ben poblat
per tenir por d’avorrir-me,
si m’incloc, a mi mateix.
Paradisos, n'hi ha mils,
tots reclosos dins de l'ànima.
Certament, en alguns moments, es fa difícil, moralment, estar del tot d'acord amb Bauçà (encara que no deixa de dir veritats com a catedrals). Tot i així, aporta un punt de vista que fa reflexionar sobre el tipus de model social que ha creat la humanitat...
Deu ser el camí cap a la individualitat absoluta el correcte? A jo m'agradaria pensar que no, que encara podem creure en les relacions humanes.
Mentre cercava alguna imatge interessants per acompanyar aquest post (ja veis que no l'he trobada), m'he trobat amb la sorpresa -gràcies, Viquipèdia- que l'Illa de Maians era una petita illa d'arena que hi havia enfront a la costa barcelonina, més o menys en el territori que actualment ocupa el barri de la Barceloneta. Un barri ben interessant, per altra part.
