Amb motiu del Campus d'estudiants internacionals de llengua catalana vaig poder gaudir, al teatre d'Artà, per tercera vegada -i en gaudiria totes les que féssin falta- de l'espectacle Cançons Republicanes i després de tota l'onada d'estantís espanyolisme viscut les darreres setmanes, he trobat d'allò més adequat destacar-ho. Per un resum de l'espectacle-disc, transcric un articles que vaig escriure per L'Accent quan va aparèixer el disc:
"El passat dia 15 de desembre va tenir lloc a la Facultat de Magisteri de la Universitat de les Illes Balears la presentació de Cançons republicanes (Blau/DiscMedi, 2008), el darrer disc de Biel Majoral. Aquest disc sorgeix de l’espectacle impulsat per l’Associació per a la Memòria Històrica de Mallorca que els autors han anat presentant els darrers mesos arreu de l’illa de Mallorca i a la Universitat d’estiu de Prada de Conflent. En aquest disc, acompanyat de la formació que l’acompanya habitualment, així com dels recitadors Antònia Font i Antoni Artigues, Majoral fa un repàs als poetes compromesos que, des dels inicis de la Guerra Civil fins al final de la Dictadura, amb les seves lletres feren front al règim franquista i recolzaren la causa republicana. Per fer-ho, se centra en la història personal de Pere Capellà, un mestre algaidí que estudià a Barcelona en temps de la República i amb el nou règim hagué de fugir del seu poble i fer tot tipus de feina, però que mai abandonà les seves ànsies d’escriure per a la llibertat. Així, el disc repassa l’obra del mateix Pere Capellà (incloent-hi la cançó “Jo sóc català”, ja enregistrada anteriorment per Majoral i convertida en una de les seves cançons més populars), d’Agustí Bartra, Pere Quart, Màrius Torres, Miquel Forteza, Blai Bonet, Joan Brossa , Josep Palau i Fabre o el propi Majoral, així com diversos glosats populars. Musicalment, el disc és ben variat: hi podem trobar des de musicacions del mateix Majoral o els seus músics (“Cançons republicanes”, “La ciutat llunyana”, “L’Estel”), d’altres autors, com Ovidi Montllor (“Així arriben els vençuts”), Miguel Poveda (“Final!) o Loquillo (“Quin fred al cor, camarada), músiques populars com els Segadors (“Proclamació de la República Catalana”) o Bella Ciao (“Oli i més oli”) o fins i tot l’adaptació de la banda sonora de Il Padrino (“Judas i la primavera”).
A la presentació de dia 15 no hi faltaren les autoritats que han impulsat aquest disc, com el President del Govern Balear, Francesc Antich, o la rectora de la UIB, Montserrat Cases. Biel Majoral, Antoni Artigues, Antònia Font, Delfí Mulet i la resta de músics oferiren una selecció de les peces més emblemàtiques del disc. L’aula magna de l’edifici Guillem Cifre de Colonya s’animà tant que el cantant algaidí arribà a interpretar cançons del seu repertori que no és troben al disc, com “Que té aquesta terra nostra”, una de les més populars i reivindicatives. Al final es convidà a tots als assistents a berenar d’un tros de coca, un cocarroi i un glopet de vi."
A l'edició d'ahir, s'hi afegiren una "cançó de la rosa de paper" de n'Estellés i el "No ens fareu callar", d'Al Mayurqa, del meu (nostre) estomat i recordat Toni Roig. Aquesta fou escrita el 2007 i, com el propi Majoral va dir, és vergonyós que encara s'hagin d'escriure aquestes cançons.
Però acabaré amb una altra frase que va dir ahir en Majoral ahir: "estudiants de català d'arreu del món, vos heu trobat amb un poble viu. Viu i combatent." I si, vàrem sortir d'allà amb la sang que bullia.
Amb motiu del Campus d'estudiants internacionals de llengua catalana vaig poder gaudir, al teatre d'Artà, per tercera vegada -i en gaudiria totes les que féssin falta- de l'espectacle Cançons Republicanes i després de tota l'onada d'estantís espanyolisme viscut les darreres setmanes, he trobat d'allò més adequat destacar-ho. Per un resum de l'espectacle-disc, transcric un articles que vaig escriure per L'Accent quan va aparèixer el disc:
